(···)
Start by admitting from cradle to tomb
It isn’t that long a stay
Life is a cabaret, old chum
It’s only a cabaret, old chum
And I love a cabaret!
Life Is a Cabaret (1972)
«La vida és un cabaret», deia Liza Minnelli en una cançó de la pel·lícula amb la que va guanyar l’Oscar a la millor actriu. En aquella cançó –la seva cara emmarcada per la foscor i els focus que s’anaven encenent fins a dibuixar la volta de l’escenari amb llums de tots els colors de l’arc de sant Martí–, ella continuava dient que, del bressol a la tomba, només hi ha un instant i que més val passar-lo rient. Com si es tractés del manament d’una estranya religió (sense déus però amb molts àngels caiguts) Pere Gay Faura s’ha passat la vida visitant, imaginant i creant tot tipus de cabarets mentre reia, reia molt.
En riure és l’únic moment que mostrem una part de la que serà la nostra calavera: les dents, i a Rèquiem nocturn, la darrera obra de Pere Faura, la calavera certament està present perquè ens farà riure, tot i que un rèquiem és una missa de morts i el Pere diu que amb aquesta obra plega dels escenaris. Però no és el primer cop que aquest creador ens parla de la mort; ho va fer a Los títulos nunca mueren al costat d’Iñaki Álvarez ja l’any 2010, o quan va convertir els ballarins en zombis a Incurables, el 2018. També al llibre Discozombi (publicat recentment per l’editorial Comanegra, l’Institut de Teatre i el Mercat de les Flors) s’escrivia com a colofó: «Espavila’t, Pere, que la mort et va al darrere» seguint una vena escatològica típicament catalana. Però no cal patir, en el tarot (que el Pere coneix bé) la carta de la mort no vol dir fi, sinó canvi. I aquesta no serà la seva primera transformació.
El Pere domina la màgia negra que només coneixen els que viuen de la dansa i, entre altres bruixeries, sap baixar la bola de discoteca fins a l’escenari teatral (ho vam veure per primer cop a Discopolis, el 2007) i encara més avall, fins a la taula de pitonissa en la que es converteix cada cop que vol, per llegir les cartes del tarot amb una dansa. També ha coreografiat per a la televisió (va dirigir amb Goroka el programa del Canal 33 Ballar, la temporada 2017-2018), per a teatre musical (el mes passat va estrenar El Màgic d’Oz, de David Selvas), per a projectes pedagògics (Balla’m un llibre, el 2018) i per a premis i inauguracions (la Nit de Santa Llúcia d’Òmnium Cultural el 2013 o la presentació de la revista Quaderns d’arquitectura el 2017) i ha fet de mestre de cerimònies en cada presentació del projecte G.R.U.A. que va engegar amb Anna Rubirola i Claudia Solwat per donar espai als creadors que volien explicar la seva obra. Així doncs, el canvi de camisa no és només el títol de l’obra del 2015 on homenatjava un dels seus referents (Jérôme Bel, mis camisetas y yo). De Jérôme Bel en va aprendre l’anàlisi del mitjà escènic i l’ha sabut adaptar i transformar per a tot tipus de situacions.
El director d’aquella famosa pel·lícula era Bob Fosse, qui també va firmar All That Jazz (1979), una obra semi-autobiogràfica on la mort era escenificada com un cabaret. La mort i el cabaret, altre cop. I Rèquiem nocturn també té molt de cabaret, la forma escènica més nocturna de totes, la més marginal i també la més lliure. Al cabaret tot s’hi val: el contacte, el menjar i la ingesta d’alcohol estan permesos i la comunicació entre espectadors i artistes és estimulada per l’humor i el joc amb la sexualitat, i ha servit de refugi a pàries i incorformistes, transvestits i gent fora de qualsevol norma. Al Rèquiem Nocturn del Pere hi ha lluentons, plomes blanques i purpurina rosa, música en directe de Pere Jou i Aurora Bauzà, cançons i misses, diàlegs, monòlegs i nou intèrprets d’entre 21 i 64 anys que ballen dansa contemporània, jazz i claqué. I sí, la Montse Colomé, la més veterana i millor ballarina de claqué, es jubila amb aquesta obra; una altra transformació.
En l’obra també hi ha uns quants vídeos que evoquen l’obra i el personatge de Bob Fosse, un creador que va esprémer la vida i se la beure, se la va cruspir, i amb qui el Pere sent una forta admiració i una curiosa afinitat passional per la vida, per la dansa i per les imatges. Encara que de petit feia cara de bon nen, estudiava flauta travessera i era part d’un agrupament escolta, quan els seus pares sortien es tancava a l’habitació per mirar i remirar la pel·lícula Grease que havia gravat amb el VHS (així ho explica a Sweet Tyranny, l’obra del 2017 on fa una caricatura de les relacions de poder dins la professió de la dansa); el cabaret ja corria per les seves venes.
El vídeo domèstic, als 80 i 90 es converteix en el mestre de tota una generació. Amb els botons de REWING, PAUSE, PLAY, STOP, FORWARD… s’encapsula i es domestica el temps, i la mirada pot orientar al futur des del passat amb passos que vénen d’un temps pretèrit i apareixen al seu futur, s’hi barregen i que s’actualitzen en cada PLAY. Una coreografia del temps a l’abast de cinc botons que el Pere ha fet seus. Encara com a estudiant a la SNDO d’Amsterdam, Panoramas (2004) va ser la seva primera peça i ja utilitzava el vídeo en escena, i des d’aquell moment va prendre un camí particular en el camp de la coreografia –lluny de la preocupació per crear un llenguatge de moviments propi– on fer ballar els arcans del temps a través de la citació coreogràfica i les eines del vídeo, i composar obres d’un present vibrant, parpellejant i estroboscòpic.
Aquesta obra també és fruit del nostre moment. Creada i assajada en temps de pandèmia, els ballarins van haver d’estar aïllats durant setmanes al Mercat de les Flors –dormint, menjant, assajant i sense poder sortir ni rebre visites– abans d’estrenar al festival Grec. I avui que les nostres ciutats semblen cementiris i els teatres es mantenen oberts a dures penes, la dansa, aquest cos que apareix i desapareix en cada pas, potser és el fantasma que es resisteix a marxar.
Bàrbara Raubert
Web de l’artista
Bibliografia
Raubert, B (ed.) (2020): Pere (Gay) Faura. Discozombi. Edtorial Comanegra, Mercat de les Flors i Institut del Teatre. Col. Paragrafies, Barcelona.
Gerald Siegmund (2017): Jérôme Bel. Dance, Theatre, and the Subject. Palgrave Macmillan. Col. New World Choreographies, Londres.
Isabel de Naverán Urrutia, José Antonio Sánchez Martínez: Cuerpo y cinematografía
Cairon: revista de ciencias de la danza, Nº 11, 2008 (Cuerpo y Cinematografía / Body and Cinematography), p. 7-14.
José Antonio Sánchez Martínez (2002): Cuerpo e imagen en la creación escénica contemporánea. Dins d’Anales de la literatura española contemporánea, Vol. 27, Nº 1, 2002 (Teatro y cine: la búsqueda de nuevos lenguajes expresivos), p. 137-158. Madrid.
Harold B. Segel (1987): Turn-of-the-century Cabaret: Paris, Barcelona, Berlin, Munich, Vienna, Cracow, Moscow, St. Petersburg, Zurich. Columbia University Press, Nova York.
Vídeos
Jérôme Bel – entrevista – The show must go on (2001)
Quan arribin els marcians / TV3. Les dues cares del gènere (2019)
https://www.ccma.cat/video/5955087/
Panoramas, video and dance (2004)
https://perefaura.com/perform/panoramas.es.html
Ballar és cosa de llibres (2018)
https://perefaura.com/perform/ballarescosadellibres.es.html
Ballar, programa de tv
https://www.ccma.cat/tv3/ballar
