Pensant el cos des de l’aïllament
El darrer any he fixat la meua atenció en la relació amb el cos en l’era de la incorporeïtat. Un món immaterial caracteritzat entre altres coses per la pèrdua d’oportunitats per a viure experiències físiques o per convertir-les en simples esdeveniments mostrables a les xarxes socials. Com més he aprofundit en la immaterialitat del nou món, més captivada he estat de la meua professió i dels artistes que viuen la quotidianitat amb el cos. La nostra realitat -si tal cosa existeix- ja no succeeix en les proximitats del nostre entorn sinó a la llunyania del món virtual. Les decisions sobre les nostres vides, són preses per homes CIS (majoritàriament) lluny, molt lluny de nosaltres.
Observant i apreciant detalladament (si s’escau), lxs ballarinxs amb lxs que he tingut la sort de treballar, m’han commogut amb la dedicació, enteniment, percepció i pensament corporal, amb el que s’elabora el procés creatiu fins a convertir-ho en una experiència col·lectiva, amb la qual finalment desemboca tot el seu esforç diari. Cossos pensants, vius, plens de matisos, subtileses i suggeriments. He intentat traduir i compartir en Second Landscape aquesta percepció del món a través del cos. Amb una intenció no crítica en relació amb les tecnologies però amb el desig de qüestionar i replantejar-nos la nostra relació amb el mateix cos, els aliens i les vivències a través dels cossos dansaires que experimenten la vida d’una forma poc convencional.
Lxs ballarinxs contemporanxs són rebels per naturalesa, no són cossos obedients, ni anestesiats, són qüestionadorxs de contingut, busquen la llibertat a través de l’experiència corporal, juguen als marges de la normativitat, els seus pensaments no s’enclaustren en el llenguatge parlat sinó que hi ha un enteniment que va més enllà de les paraules i encara que són admirats per tothom, els seus mètodes de treball o la seua visió del món, són desconeguts.
Tot i que molta gent estime el ball moltxs pocxs s’han atrevit a viure des de la dansa. Al llarg de la història lxs ballarinxs hem estat ‘personatges’ estranys o excèntrics. Però als darrers anys d’aquesta modernitat líquida, hem deixat de ser un grup d’excèntrics per a convertir-nos en una espècie poc convencional i exòtica. Amb aquesta nova obra que no s’ha pogut estrenar, he volgut fer un homenatge al cos, al significat de l’experiència física des d’un procés documental amb lxs ballarinxs com a eix central d’aquest.
Just abans de transformar el procés creatiu en experiència col·lectiva, va esclatar la pandèmia i l’equip artístic vam abandonar Suècia per a endinsar-nos en terreny desconegut, aïllant-nos més, si cal, dels nostres congèneres. De sobte el cos es posiciona com a prioritat. El neoliberalisme tremola en un moment en el qual els seus màxims enemics (la finitud del cos, el temps i la continuació de la nostra espècie) prenen de la nit al dia el paper protagonista que havia perdut en la vida de tots els habitants d’aquest planeta, gairebé sense excepció. Deixem de ser habitants immaterials per a convertir-nos sense previ avís en petits habitants físics del planeta Terra. Xocant abruptament amb la crua realitat de la nostra fragilitat en aquest ecosistema que hem danyat sense descans, i a més, gairebé com si es tractés d’una maledicció sense poder apropar-nos a la resta. Sols però entenent que sense la comunitat no serem.
Mire enrere, just abans d’internar-nos en la incertesa, i veig que tots aquells valors que admire de la nostra professió -el cos, el temps, i la proximitat- han estat desmembrats per aquesta pandèmia per a deixar-nos sols amb el temps i amb la vulnerabilitat del cos però lluny, molt lluny de tots. I és ara més que mai que estranye la proximitat que ofereix la meua professió, aquests llaços indestructibles que es formen després d’haver compartit cos.
Marina Mascarell
Resposta de la ballarina i coreògrafa Marina Mascarell a la pregunta:
La pandèmia de la COVID-19 ha suposat un abans i un després en les nostres vides i ha col·locat el cos en un espai de fragilitat i d’amenaça constant, de manera que les relacions entre les persones i l’espai que ocupen cobren un relleu especial. Des d’aquesta consciència, de quina manera podem llegir avui el teu treball (la teva obra artística o de pensament) i quines possibilitats de desenvolupament veus per a la dansa?
