Una conversa amb La Ribot

Aquesta constel·lació escriu una mica la teva història, funciona com una retrospectiva. De quina manera s’han escollit les obres que la composen?

Una retrospectiva seria una cosa amb un recorregut més llarg, i una constel·lació, com volia l’Àngels Margarit (la directora del Mercat), és un grup d’obres, simultàniament mostrades i sense jerarquia cronològica entre elles. L’Àngels també volia estendre’s per la ciutat i és així que apareix Pablo Martínez (cap de programes del MACBA) i el MACBA; decidim presentar altres dos treballs allà i organitzar una conversació entre nosaltres tres.

Panoramix (1993-2003) pot ser un centre neuràlgic de la Constel·lació. Es veurà al Mercat i reuneix les tres primeres sèries de Peces distingides, entre 1993 i l’any 2000, on durant tres hores estic sola a escena amb el públic… L’Àngels ho va veure a Berlín l’estiu de 2017, perquè ho vaig remuntar per a la retrospectiva que vaig tenir a Tanz im August, i ens va semblar fonamental portar-la; una gran part d’aquestes primeres Peces distingides dels 90 no es van veure a Barcelona en la seva època. També pensem en algunes instal·lacions en vídeo importants en la meva trajectòria, com Despliegue (2001), la meva primera gran instal·lació, i Mariachi 17 (2009), una pel·lícula que, tot i ser més tardana, la considero seminal, ja que negocia entre allò escenogràfic, coreogràfic i cinematogràfic, i és quelcom que em segueix interesant profundament; la “poètica transversal” té cada cop més sentit per a mi, concretament i metafòricament parlant. Després, pensem en dos treballs en vídeo que porten música de Carles Santos. Un, Another pa amb tomàquet (2002), amb fragments de Belmonte (1988), una peça de Gelabert/Azzopardi que em va impactar molt en el seu moment, i l’altre un vídeo més fosc, amb un Santos al piano, ja a l’any 2014, magníficament minimalista, que vaig titular Beware of Imitations!.

Després, al MACBA, presentarem una performance, Pièce distinguée 45 (2016), que faig amb Juan Loriente i que per a aquells que no van poder veure Another Distinguée 2016 al Mercat l’any 2017, pot ser un mos preciós. També presentarem FILM NOIR 2014-2017, una pel·lícula sobre els extres en les grans produccions de cinema; un tema que m’interessa molt encara. Per acabar, Laughing Hole, 2006, una performance de sis hores, amb les ballarines Tamara Alegre, Ruth Childs i Olivia Csiky Trnka i el músic Fernando de Miguel, especialment requerida per l’Àngels Margarit per la seva intensitat física i política, i perquè encara avui fa ressò.

Encara ara?

La peça fa referència en concret a la presó de Guantánamo, a la guerra d’Irak, però per mitjà del riure i el text escrit, es travessa de allò polític a allò personal, sense ordre, brutalment… també a l’empresonament il·legal que s’exerceix directament des del poder a qualsevol part del món avui, inclús en allò domèstic. És violenta i molt dura de fer. Després de més de 10 anys, els components del càsting original vam haver de parar, ja no podíem més, estàvem exhaustes de riure! La dansa i el nostre coneixement corporal ens permetien domesticar la violència que s’exercia sobre el cos i fins i tot fer-ne ús com un creixement més. És un treball que adoro, amb Laughing Hole vaig poder afirmar la transversalitat de les disciplines artístiques, ell que és política i el que és personal, allò abstracte i allò concret de les coses.

I per a l’espectador?

L’espectador mai és un de sol, son milers, i no sé que els hi passa. Hi ha gent que es queda les 6 hores quieta en el mateix punt, altres aguanten un minut i després se’n van, i entre aquests dos extrems estan tots els altres. En realitat, l’espectador està a la mateixa posició que les intèrprets: en aquest forat fosc sense escapatòria. Un amic m’explicava que, a la presó de Guantánamo, riure és l’única cosa que els permet comunicar-se i generar algun tipus d’optimisme…

Les teves obres sempre han tingut un doble tall, de crueltat i de fina ironia

Mai saps quan comences a aprendre, ni quan comences a afirmar.

Deixa un comentari