‘La virtuositat de la mundanitat’, conversa amb Anne Teresa De Keersmaeker sobre ‘Rosas danst Rosas’

ROSAS / ANNE TERESA DE KEERSMAEKER - 'Rosas Danst Rosas'

Rosas danst Rosas és, a part de Fase, l’única peça del període inicial de la seva carrera que no s’ha deixat d’interpretar amb el pas dels anys. Sens dubte, darrere d’això hi ha d’haver un motiu personal. Què la va motivar a tornar a portar aquesta coreografia a l’escenari?

És veritat que Rosas danst Rosas és l’única peça que hem continuat ballant al llarg de 35 anys de treball coreogràfic que ja han vist passar diverses generacions de ballarins. Juntament amb Fase, Rosas danst Rosas és una peça que em va fer seguir un camí coreogràfic particular, que em va permetre traçar contorns creatius i desenvolupar el meu propi vocabulari coreogràfic. Malgrat les evidents petjades de l’«esperit dels vuitanta» en la coreografia, la seva essència ha acabat tenint un valor més durador.

La idea de continuar interpretant aquest repertori va començar amb la residència de Rosas a De Munt, i l’any passat es va recuperar la idea quan vam decidir presentar el repertori a un grup de ballarins nou de la mateixa companyia. Al mateix temps, aquest grup ha començat la gira amb Rain i recentment també ha estrenat A Love Supreme.

M’interessa molt mantenir viva la memòria històrica de la dansa contemporània. Fins a cert punt, això es pot fer amb llibres i pel·lícules d’arxiu, però crec que les actuacions en directe continuen sent la manera més profitosa de fer-ho, no només per a les noves generacions de ballarins i coreògrafs, sinó també per al públic d’arreu del món. Amb l’arribada de YouTube, la dansa contemporània va trobar la manera d’arribar a públics molt més amplis. Tot i així, aquesta forma de transmissió no es pot comparar amb l’experiència senzilla i autèntica d’una actuació en directe, en què espectadors i artistes comparteixen l’espai-temps. Sense cos no hi ha dansa.

A què creu que es deu la popularitat de Rosas danst Rosas? Re:Rosas, per exemple, es pot considerar un veritable èxit.

Hi ha diferents aspectes que cal destacar quan parlem del llegat de Fase i Rosas danst Rosas. Al meu parer, el que caracteritza aquestes representacions és, sobretot, un gran rigor estructural que de vegades es podria qualificar de gairebé matemàtic. La peça deu la seva efectivitat al contrast entre aquest rigor i una intensa fisicalitat… en podríem dir «la virtuositat de la mundanitat». Els moviments són clarament senzills, però cada moviment té alhora una naturalesa energètica immediata, que de vegades fins i tot provoca una resposta cinètica per part del públic. Després de l’actuació, de vegades veus que la gent prova d’imitar els moviments. «Potser jo també ho puc fer». Un altre element essencial, sens dubte, és la música de Thierry De Mey i Peter Vermeersch, amb un ritme imparable que, senzillament, convida a ballar.

En general, el públic també se sent molt atret pel retrat dur de les dones que ofereix la peça.

Al principi, tendia a considerar que qualsevol insinuació d’una connotació feminista de l’obra era un disbarat. Crèiem que a Rosas danst Rosas simplement ballàvem nosaltres, des de l’experiència pròpia, no per fer una declaració de caràcter general. Tanmateix, és cert que a Rosas danst Rosas el cos femení té una forta presència. Aquesta feminitat jove i marcada sempre ha impressionat molt els espectadors, ja sigui captivant-los o bé provocant-los rebuig. La representació no busca suggerir associacions amb clixés mitològics com l’amazona (tot i que la dansa és realment força combativa) i tampoc no fa referència a la idea de la dona com una flor delicada (malgrat que la dansa de vegades és un exercici de vulnerabilitat personal). Rosas danst Rosas és un cant de lloança a la feminitat, sense ignorar-la ni explotar-la en fer-la més masculina.

Molts estarien d’acord que seria força estrany escollir ballarins homes per representar Rosas danst Rosas. Comparteix la impressió que alguns homes han hagut de lluitar per ocupar el seu lloc en el món de la dansa actual?

Des d’una perspectiva històrica, seria força difícil justificar l’afirmació que la dansa ha estat sempre una activitat exclusivament femenina al llarg de la història de la humanitat. Només cal mirar la història de les diferents danses ètniques i rituals a l’Est i el Sud. En comparació amb quan jo vaig començar, el meu treball presenta una proporció igual de ballarins homes i dones. Per exemple, la modificació de la peça A Love Supreme és ara un tribut al concepte de dansa masculina. Originàriament, Salva Sanchis i jo havíem concebut aquesta obra per a dues dones i dos homes, però per a la versió actual vam decidir que ja no volíem treballar amb aquest repartiment binari. La coreografia, tal com s’ha reescrit, és expressament i elegantment masculina. Així, encaixa millor amb l’energia tempestuosa del Coltrane Quartet.

En una entrevista recent en què parlava de Re:Rosas,[1] va afirmar que Rosas danst Rosas es basa en una determinada experiència de la feminitat. Aquesta premissa ha perdut rellevància en el seu treball actual com a coreògrafa?

Sens dubte, inconscientment, l’element femení sempre ha estat present en les meves peces, ja que una obra sempre és un reflex de la pròpia posició en el món actual, en el meu cas, com a persona, dona, mare i coreògrafa. Evidentment, al llarg de 35 anys es van adquirint noves experiències, noves habilitats i noves formes de coneixement.

En el cas de Rosas danst Rosas, ens vam trobar en una situació força excepcional, perquè la música es va compondre simultàniament amb la coreografia. Thierry De Mey i jo compartíem moltes idees artístiques; ens empenyien les mateixes inquietuds i passions artístiques. Per a tots dos, el procés creatiu sempre ha estat un procés de recerca, en estreta col·laboració, en el qual podíem buscar una partitura que reflectís què estava passant entre nosaltres i el món. Això també serveix per als altres tres ballarins que van participar en la creació de Rosas danst Rosas: Adriana Borriello, Fumiyo Ikeda i Michèle Anne De Mey. Érem «còmplices», si em permet dir-ho així, perquè compartíem una intimitat semblant.

Per a la representació que s’estrenarà al juny, un cop més es renovaran els ballarins. Quina creu que és la clau per a una bona transmissió durant els assaigs entre els ballarins d’un repartiment i els del següent?

La selecció dels ballarins en si mateixa és summament important. Els ballarins han de tenir tant la personalitat com la tècnica adequades. Durant el procés de selecció sempre tinc en ment el repartiment original. En una partitura tan curosament estructurada i repetitiva com la de Rosas danst Rosas, la diferència entre el que és «igual» i el que és «diferent» té una impotència cabdal. En la peça pràcticament tots els moviments es repeteixen en bucles, cosa que implica que el públic automàticament començarà a buscar diferències entre els ballarins. Per això m’encanta comptar amb Fumiyo Ikeda per dirigir els assaigs: és infinitament valuós que un membre del repartiment original pugui transmetre les seves pròpies experiències a un grup de ballarins nou.

Sovint fa referència a Fase i Rosas danst Rosas alhora; tanmateix, si bé continua ballant Fase, ha deixat definitivament Rosas danst Rosas per a la següent generació. Per què?

En el cas de Fase i, més en concret, del meu solo «Violin phase», he de confessar que soc força reticent a passar la coreografia a una altra generació. «Violin phase» és realment la meva coreografia, està íntimament connectada amb la meva identitat com a coreògrafa i com a ballarina. És gairebé com si els moviments fossin una extensió del meu cos; la manera en què ballo la peça expressa una part del meu jo més íntim. Soc afortunada de continuar tenint la capacitat física per ballar-la, i gaudeixo molt quan la ballo (malgrat que només ho faig en comptades ocasions); tanmateix, el moment d’haver-la de deixar s’apropa cada vegada més. En comparació amb Fase, una altra cosa que cal tenir en compte és que Rosas danst Rosas, com a peça, se centra molt més en el tema de les dones joves i, evidentment, les coses que t’interessen als 56 anys són bastant diferents de les que et preocupen quan en tens 23.

Tot i que només han passat cinc anys des de l’últim cop que va ballar Rosas danst Rosas.

És veritat, però en el cas d’aquesta reposició en concret, jo mateixa em vaig implicar per facilitar la transició entre les diferents generacions de ballarins, a diferència de les reposicions anteriors. Vaig pensar que la transmissió física del material seria més fàcil si participava directament en la dansa. D’aquesta manera, es poden comunicar aspectes de la dansa que no tenen necessàriament res a veure amb els moviments, com, per exemple, la dinàmica de grup específica que acompanya la dansa com a acte performatiu.

Creu que hi ha obres seves més recents que encara es podran ballar d’aquí trenta anys?

Això espero, de debò. És una qüestió que mai no he deixat de plantejar-me. Algunes actuacions poden revelar qualitats noves després d’un procés de readaptació; de vegades, és fins i tot beneficiós deixar reposar una idea durant un temps per després començar-hi a treballar de nou com si es comencés de zero. Amb algunes peces, es nota que la partitura ha aconseguit mantenir la seva vitalitat. Per exemple, Rain es va crear per a un grup concret de ballarins, amb personalitats molt diferents. Quan la va interpretar l’Òpera de París, els ballarins de la companyia, amb formació clàssica, van mostrar qualitats diferents de les dels ballarins de la companyia Rosas. Tanmateix, la peça va sobreviure a la transició. Ara, una segona generació més jove de la companyia Rosas també ha arribat a fer seva la coreografia. Molts d’ells venen de P.A.R.T.S., i el seu èxit es pot atribuir a una combinació entre talent excepcional i un programa formatiu molt centrat en la dansa contemporània. La seva interpretació de Rain ha aconseguit fer emergir unes característiques desconegudes que senzillament no hi eren amb el repartiment original ni amb el de París. Mai no he considerat que la dansa en general, ni la meva obra en particular, sigui una activitat tancada hermèticament. Al contrari, la veig com un organisme viu, en un estat continu de transformació.

Té la sensació que està tan vinculada personalment al seu treball coreogràfic que continuarà fent-lo fins a l’últim moment?

D’entrada, no tinc una resposta clara per a aquesta pregunta, però si hi penso una mica més, potser optaria per seguir l’exemple d’Anton Webern, que es va dedicar a cuidar un hort enorme a Viena. A ell, com a mi, l’entusiasmaven les muntanyes, l’arquitectura immensa i silenciosa de les esquerdes grises amb preciosos mantells de neu blanca. I, potser, disseminades per aquestes muntanyes, petites taques d’un color intens, una flor d’un viu color violeta o una pinzellada de groc. Qui no voldria passar la resta de la seva vida en un lloc com aquest?

Entrevista i preguntes de Floor Keersmaekers

[1] Re:Rosas és un projecte del 2013 basat en el 2n moviment de Rosas danst Rosas. Es van publicar les normes coreogràfiques i es va animar el públic a penjar videoclips de la seva pròpia versió al lloc web. Encara es pengen videoclips amb regularitat.

Deixa un comentari