«Why do you always ask about the relationship or connections between us?
Let me put it to you this way. Don’t you see that the fan is here and that the Norkolk Pine
is there? How in Heaven’s name are they related? If you can answer that then you can answer these other questions…
Well, they are in the same space and the same time and they’re not interfering with one
another. In Zen this is called non-obstruction. But they interpenetrate; I can look at both at the
same time and in me they become an experience which may not be the same as comes to someone else…»
John Cage
«Cunningham is the most advanced choreographer on the planet (…)
Merce’s dance is already a kind of futuristic Artificial Intelligence…»
Keneth King (1992, 87)
Que Merce Cunningham ha estat un dels referents indiscutibles de les arts escèniques dels darrers 70 anys és inqüestionable. El nou paradigma de l’escena contemporània -no només per la dansa nord-americana i europea- sinó per tota la creació global, segueix sostenint-se en moltes de les seves aportacions. Cunningham va trencar definitivament amb el model de l’obra d’art total wagneriana i amb el concepte de representació tot performant les idees i mecanismes compositius procedents de les primeres avantguardes del Dadà, el Surrealisme i la Bauhaus fruit dels exilis europeus, especialment de Josef Albers qui com a docent del Black Mountain College va incidir molt directament en tota una generació americana, i va marcar a Cage/Cunningham.
Aquestes idees i contactes foren aglutinades pel nucli d’artistes plàstics i musicals a l’entorn del llavors matrimoni Max Ernst/Peggy Gugenheim amb qui John Cage convivia en el NY de la segona guerra i postguerra mundial. A totes elles s’hi sumaren la influència del pensament oriental, del Budisme zen i l’I ching, contextualizant el seu art en la trepidant ciutat de NY en els anys de la guerra freda. Aquestes foren les fonts del plantejament creatiu del tàndem Cage/Cunningham que es va eixamplar al costat de Robert Rauschenberg i Jasper Johns, Donald Judd o el mateix Andy Warhol, Roy Lichenstein i Frank Stella, representants del Pop Art, allunyats de l’expressionisme abstracte d’un Pollock per exemple i al costat dels compositors com Earle Brown, Morton Feldman, David Tudor o Christian Wolff (coneguts com l’escola de NY).
“L’alliberació” de la dansa respecte a l’estructura dramàtica tant pròpia del Ballet, així com del “jou” de l’estructura compositiva, rítmica i melòdica respecte a la música; o l’ús i percepció de l’espai desjerarquitzat a les antípodes del concepte de perspectiva clàssica i frontalitat de la quarta paret; les propostes compositives basades en procediments d’aleatorietat; el diàleg horitzontal entre dansa i proposta plàstica; l’autonomia del moviment i del gest independent del seu significat:“La base de la dansa és el moviment, és a dir, el cos humà movent-se en l’espai i el temps (…) una determinada dansa no s’origina en un pensament meu sobre una història, un estat d’ànim o una expressió; les proporcions de la dansa procedeixen de l‘activitat en si” (Cunninhgam, a Lesschaeve, 1999); o la reformulació d’una tècnica de moviment que es desprèn de la representació emocional del ballarí i connecta els fonaments del tren inferior del Ballet amb les possibilitats de moviment dels segments del cap, esquena, pelvis i extremitats dels ballarins, en són eixos fonamentals.
Totes aquestes formulacions són aportacions visibles posteriorment en la dansa postmoderna, en l’escenficació de Wilson, Peter Brook, o en el mateix William Forsythe com exemples de la seva petjada. “Merce Cunningham va obrir més portes per les generacions properes que ell mateix anhelava travessar “(Carolyn Brown 1992, 229).
Curiós i inquiet per l’evolució dels llenguatges audiovisuals i la tecnologia va explorar juntament amb els artistes digitals Paul Kaiser i Shelley Eshkar un software que a partir de la captació de imatges mòbils de ballarins possibilitava la seva transformació i composició en projecció digital. Així a través del software Life Forms va pujar a escena ballarins virtuals i va ampliar les possibilitats a que la coreografia fos fins i tot assistida per la Intel·ligència Artificial, cosa que avui dia i en el context de la digitalització de la vida en l’era COVID no sona ja gens estrany. Una trajectòria guiada per la curiositat, la innovació i la recerca.
Poder presenciar un programa amb 24 ballarins en escena, amb una producció de qualitat, amb músics en directe i un repertori de Merce Cunningham és una realitat cultural difícil de trobar en el context local. I es pot entendre per una suma de d’aspectes: talent i excel·lència professional dels responsables artístics del CC de Lorraine; polítiques culturals de suport a la dansa francesa que encara fan possible creacions de gran format; voluntat pedagògica d’establir ponts entre dansa i societat, i per sobre de tot el respecte i tribut per un dels referents més destacats de l’escena coreogràfica de la segona meitat del s. XX, del qual els directors artístics i de recerca del Ballet de Lorraine -Petter Jacobsson i Thomas Caley- en són hereus directes.
La seva brillant trajectòria professional com a intèrprets, repetidors, creadors i gestors de projectes desenvolupats tant a Nova York com a Suècia són el bagatge i sostén d’aquest projecte específic.
Aixoplugat en la commemoració del Centenari del naixement de Merce Cunningham (19019-2019) que va propiciar, exposicions, documentals i re-escenificacions, el context del Festival de Tardor de París al Théâtre National de la Danse al Palais de Chaillot (2019) va permetre al Ballet de Lorraine projectar el treball de Cunningham escenificant tres peces de períodes diferents. re-Creació i repertori permetent abraçar la corretja de transmissió del coneixement encarnat del llenguatge efímer de la dansa a través de la pràctica pedagògica per joves generacions, de la pràctica escènica i de la recreació coreogràfica combinant els instruments metodològics propis de la disciplina com la transmissió oral/corporal, els arxius, la arqueo-coreografia a partir de fonts escrites i en el cas de For Four Wall abordar la recreació des de la memòria i el mirall cultural crític fent dialogar el passat amb el present des de l’experiència del propi Thomas Caley (ex-ballarí i repetidor de la Cunningham Foundation) que homenatja al mestre des de la seva petjada.
Ester Vendrell Sales
Bibliografia
AA.VV. Dancers on a plane. Cage, Cunningham, Johns. New York: Alfred A. Knopf. 1990 .
Fiedler, Jeanninge (ed). Bauhaus. Berlin: Könemann, Tandem Verlag GmnH.
Brown, Carolyn. Chance and circusmtance: twenty years with Cage and Cuningham. New York; Alfed A. Knopf. 2000.
Burt, Ramsay. “Cunningham , Judson, and the historical avant-garde” en Judson dance Theater. Routledge. 2006.
Copeland, Roger. Merce Cunningham: the modernizing of modern dance. New York:Routledge. 2004.
Cunningham, M., Lesschaeve, J. El bailarin y la danza. Conversaciones de Merce Cunningham con Jacqueline Lesschcaeve. Trad. a castellà. Barcelona: Global Rhythm Press. 2009.
Fundació Antoni Tapies (ed). Merce Cunningham. Barcelona: La Fundació. 1999.
Harris, Melissa and Vaughan, David (ed). Merce Cunningham: fifty years/chronicle and commentary by David Vaughan. Ed. Aperture, 1997.
King, Keneth ,“Space Dance and the Galactic Matrix”, a Merce Cunningham, ed. R.Kostelanetz, Pennington, NY: A Cappella Boooks, 1992 (187-213)
Klosty James. Merce Cuningham: redox. Power House Books, 2019.
Morgenroth, Joyce. Speaking of Dance, Twelve Contemporary Choreographers on their Craft. New York; Routledge. 2004.
Orvoine, Dominique. L’Art en présence. Les centres chorégraphiques nationaux, lieux ressources pour la danse, ouvrage collectif sous la direction de, éditions ACCN, 2006.
Preston Dunlop,V. and L. A.Sayers (2011). “Gained in Tanslation: recreation as Creative Practice”. Dance Chronicle 34 (I): p. 5-45.
Sánchez, José A.(ed). La escena moderna.Manifiestos y textos sobre teatro de la época de las vanguardias. Madrid: Akal.1999.
Starr, Francis (ed). Merce Cunningham. Changes: notes on choreography. Ed. The song Cave: The Merce Cunningham Trust. 2019 .
Enllaços
https://ballet-de-lorraine.eu/fr
https://www.mercecunningham.org/
https://www.filmin.es/pelicula/cunningham?origin=searcher&origin-type=primary&watchTrailer=1 Documental sobre Merce Cunningham d’Alla Kovgan
(Alla Kovgan on capturing the genius of Merce Cunningham tràiler, 20′)
(Common Time , exposició)
Merce Cunningham collection (enregistrament). Editorial Editions a voir. 2003.
Cuningham, Merce, Cage John,Caplan Elliot. Points in space (Enregistrament). Ed.Kultur. 2009.
Merce Cunningham Dance Company. Changing Steps (enregistrament). Blue Studio: Five Segments. Dance Books. 1989.
Merce Cunningham dance Foundation and Atlas,Charles. Split sides (enregistrament). ARTPIX. 2009.
Merce Cunningham , fifty forward (CDroom): 1995.2004: ”from ocean to ocean”/ chronicle and commentary by David Vaughan. NY:Cunningham Dance Foundation ed. 2005.
Recursos sobre John Cage al Mae de l’Institut del Teatre (http://cataleg.cdmae.cat/search/query?term_1=john+cage&theme=teatre)
