…
Start by admitting from cradle to tomb
It isn’t that long a stay
Life is a cabaret, old chum
It’s only a cabaret, old chum
And I love a cabaret!
Life Is a Cabaret, 1972
«La vida és un cabaret», cantava Liza Minnelli en la pel·lícula amb la que va guanyar l’Oscar a la millor actriu. En aquella cançó –la seva cara emmarcada per la foscor mentre els focus s’encenien, un a un, fins a dibuixar la volta de l’escenari amb tots els colors de l’arc de sant Martí–, ella continuava dient que, del bressol a la tomba, només hi ha un instant i que més val passar-lo rient. Com si es tractés del manament d’una estranya religió (sense déus però amb molts àngels caiguts) Pere Gay Faura s’ha passat la vida visitant, imaginant i creant tot tipus de cabarets mentre reia, i reia molt.
En riure és l’únic moment que mostrem una part de la que serà la nostra calavera: les dents. A Rèquiem nocturn, la darrera obra de Gay Faura, la calavera certament està present perquè ens fa riure, encara que un rèquiem sigui una missa de morts i que el Pere hagi dit que amb aquesta obra plegaria dels escenaris. Però d’això ja en fa un parell d’anys, i en els darrers tres mesos ha actuat en vuit ciutats de Catalunya… Tampoc no és el primer cop que ens parla de la mort; ho va fer a Los títulos nunca mueren al costat d’Iñaki Álvarez ja l’any 2010, o quan va convertir els ballarins en zombis a Incurables, el 2018. També al llibre Discozombi (publicat l’any 2020 per l’editorial Comanegra, l’Institut de Teatre i el Mercat de les Flors) es mortificava amb un colofó on hi deia: «Espavila’t, Pere, que la mort et va al darrere», una llegenda que entronca directament amb la tradició escatològica típicament catalana, de la qual ell n’és un clar representant. No cal patir, però: en les cartes del tarot, que aquest coreògraf coneix prou bé, la carta de la mort no vol dir fi, sinó canvi. I aquesta no serà la seva última transformació, d’això en podeu estar segurs.
El Pere domina la màgia negra que només coneixen els que viuen de la dansa. Entre d’altres bruixeries, sap baixar la bola de discoteca fins a l’escenari teatral (ho vam veure per primer cop a Discopolis, el 2007) i encara més avall, fins a la taula de pitonissa en la que es converteix en cada demostració de coreomància, una pràctica inventada per ell mateix en la que llegeix el tarot a través de la dansa. Dins dels seus encanteris, també hi consta haver coreografiat per a la televisió (va dirigir amb Goroka el programa del Canal 33 Ballar, la temporada 2017-2018), per a teatre musical (El Màgic d’Oz i T’estimo si he begut de David Selvas en són només dos exemples), i per a projectes pedagògics (Balla’m un llibre, que va crear el 2018 i continua fent-ne versions). També se’l coneix per ser un gran mestre de cerimònies, com a la Nit de Santa Llúcia d’Òmnium Cultural el 2013 o a la presentació de la revista Quaderns d’arquitectura el 2017. Altres cerimònies se les inventa, com les presentacions del projecte G.R.U.A. que va engegar amb Anna Rubirola i Claudia Solwat per donar espai i veu als creadors. Així doncs, el canvi de camisa no és només el títol de l’obra del 2015 on homenatjava un dels seus referents, l’artista amb qui va aprendre a analitzar el mitjà escènic i adaptar-lo a tot tipus de situacions (Jérôme Bel, mis camisetas y yo).
El director de la famosa pel·lícula que esmentàvem a l’inici era Bob Fosse, qui també va firmar All That Jazz (1979), una mena d’autobiogràfica on la mort era escenificada en un cabaret. La mort i el cabaret, altre cop. Fosse, que va saber esprémer la vida fins a l’última gota, ficar-la dins un got i beure-se-la de Sant Hilari, és un referent per a Gay Faura, qui sent una forta admiració i una curiosa afinitat per la seva vida i per la dansa i les imatges que va crear, i al Rèquiem nocturn hi ha uns quants vídeos que l’evoquen. Aquesta obra també té molt de cabaret, està plena de lluentons, plomes blanques i purpurina rosa, amb música en directe de Pere Jou i Aurora Bauzà, entre melodies i misses, diàlegs i monòlegs dels nou intèrprets que ballen dansa contemporània, jazz i claqué, i que tenen entre vint-i-pocs a seixanta-i-unsquants. La Montse Colomé és la més veterana i la millor ballarina de claqué, i es jubila amb aquesta obra; un altre tipus de transformació.
El cabaret és la forma escènica més nocturna de totes, la més marginal i també la més lliure, i per això ha estat el refugi de pàries i incorformistes, transvestits i gent fora de qualsevol norma, perquè al cabaret tot s’hi val, el contacte, el menjar i la ingesta d’alcohol estan permeses i estimulen un acostament sensual i carregat d’humor entre espectadors i artistes. Però el Pere, de petit feia cara de bon nen, estudiava flauta travessera i era part d’un agrupament escolta. Només quan els seus pares sortien, es tancava a l’habitació per mirar i remirar la pel·lícula Grease que havia gravat amb el VHS, com explica a Sweet Tyranny, l’obra del 2017 on fa una caricatura de les relacions de poder dins la professió de la dansa, i mostra com el vídeo domèstic, als 80 i 90, es va convertir en el mestre de tota una generació. Amb els botons de REWING, PAUSE, PLAY, STOP, FORWARD… s’encapsula i es domestica el temps, i la mirada pot orientar-se al futur des del passat, amb passos que vénen d’un temps pretèrit i apareixen al seu futur, s’hi barregen i s’actualitzen en cada PLAY. Una coreografia del temps a l’abast de cinc botons que el Pere ha fet seus des de les seves primeres creacions; encara com a estudiant a la SNDO d’Amsterdam, Panoramas (2004) va ser la seva primera peça i ja hi utilitza el vídeo en escena. Des d’aleshores, el seu camí en el camp de la coreografia ha mostrat poc interès per crear un llenguatge de moviments propi, i ha preferit fer ballar els arcans del temps, recrear-se a través de la citació coreogràfica i composar obres d’un present vibrant, parpellejant i estroboscòpic.
Aquesta obra també és fruit d’una mort silenciosa que ens va immobilitzar durant mesos. Rèquiem nocturn va ser creada i assajada en temps de pandèmia, i els ballarins van estar aïllats (o podríem dir que voluntàriament atrinxerats, dormint, menjant, assajant i sense poder sortir ni rebre visites) al Mercat de les Flors durant les darreres setmanes de creació abans de l’estrena al festival Grec 2020, quan els teatres es mantenien oberts a dures penes, amb un aforament reduït que els deixava mig buits, mig morts. En aquells moments, la dansa, aquest cos que apareix i desapareix en cada pas, era el fantasma que es resistia a marxar. Ara ens torna a convocar per celebrar la vida i, això, només es pot fer mirant de cara a la mort.
Bàrbara Raubert
Pere Faura presenta ‘Rèquiem nocturn’ al Mercat de les Flors del 25 al 27 de maig de 2023
Web de l’artista
Bibliografia
Raubert, B (ed.) (2020): Pere (Gay) Faura. Discozombi. Edtorial Comanegra, Mercat de les Flors i Institut del Teatre. Col. Paragrafies, Barcelona.
Gerald Siegmund (2017): Jérôme Bel. Dance, Theatre, and the Subject. Palgrave Macmillan. Col. New World Choreographies, Londres.
Isabel de Naverán Urrutia, José Antonio Sánchez Martínez: Cuerpo y cinematografía
Cairon: revista de ciencias de la danza, Nº 11, 2008 (Cuerpo y Cinematografía / Body and Cinematography), p. 7-14.
José Antonio Sánchez Martínez (2002): Cuerpo e imagen en la creación escénica contemporánea. Dins d’Anales de la literatura española contemporánea, Vol. 27, Nº 1, 2002 (Teatro y cine: la búsqueda de nuevos lenguajes expresivos), p. 137-158. Madrid.
https://www.google.com/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=&cad=rja&uact=8&ved=2ahUKEwiYqZrg1rTuAhXRuHEKHZG5CI8QFjACegQIAhAC&url=https%3A%2F%2Fanticorpos.files.wordpress.com%2F2012%2F09%2Fcuerpo_e_imagen_en_la_creaci_n.pdf&usg=AOvVaw0QQKdQ3mUjVp9TGTBRpSpf
Harold B. Segel (1987): Turn-of-the-century Cabaret: Paris, Barcelona, Berlin, Munich, Vienna, Cracow, Moscow, St. Petersburg, Zurich. Columbia University Press, Nova York.
Vídeos
Jérôme Bel – entrevista – The show must go on (2001)
Quan arribin els marcians / TV3. Les dues cares del gènere (2019)
https://www.ccma.cat/video/5955087/
Panoramas, video and dance (2004)
https://perefaura.com/perform/panoramas.es.html
Ballar és cosa de llibres (2018)
https://perefaura.com/perform/ballarescosadellibres.es.html
Ballar, programa de tv
