«La postura més horrible per esperar la mort és asseguts»
Gilles Deleuze, «L’esgotat»
«…el silenci de quan la música comença»
Màrius Torres, «Això és la joia»
En el seminari El discurs amorós, Roland Barthes interroga el romanticisme (amb majúscula i amb minúscula) i planteja que l’enamorat, estar enamorat, és estar pres per un ritme turbulent, un vaivé d’intensitats entre la mania i la depressió. L’omnipotència, el deliri que ens impulsa i el present apassionat -és a dir, la mania- alternen amb la desfeta, l’estancament i el dubte obsessiu —o sigui, la depressió. Si manllevem aquesta dialèctica a Roland Barthes, es podria dir que les darreres creacions de Katerina Andreou que havíem pogut veure a Catalunya –Rave to Lament (2021) i Mourn Baby Mourn (2022)- pertanyien al pol depressiu del binomi. Una melangia solitària i la confrontació amb aquella «lenta cancel·lació del futur» de què parlava Bifo Berardi tenyien aquests dos solos, d’altra banda d’una intensitat incessant. Amb Bless This Mess (2024) i, especialment, amb How Romantic (2025), Katerina Andreou es col·loca a l’altra banda i ens presenta una peça exultant, un himne a la resistència i a allò que ens fa moure amb els altres.
How Romantic ocupa un lloc singular en la trajectòria de la ballarina i coreògrafa grega. Amb aquesta peça, porta a una altra escala el seu treball, marcat sobretot pels solos i els duos, i afronta per primer cop el repte de coreografiar un projecte de gran format sense estar en escena. Formada a Atenes i establerta a França, Andreou ha anat construint un llenguatge coreogràfic indestriable del seu cos i de la seva experiència com a intèrpret. Els seus projectes exploren maneres diferents de posar el cos en estat d’urgència i d’empènyer-lo fins als seus límits. Aquesta recerca ha estat acompanyada per algunes de les cases més reconegudes de la dansa francesa, com el Centre National de la Danse, la Maison de la Danse de Lió i el CCN de Caen, a Normandia.
El salt d’escala arriba amb l’encàrrec d’Annabelle Bonnéry, directora de Carte Blanche, la companyia nacional de dansa contemporània de Noruega, amb seu a Bergen. Cada temporada, Bonnéry convida artistes d’arreu a crear obres noves per als catorze intèrprets de la companyia, que són els que trobem sobre l’escenari. Entre ells hi ha Núria Guiu Sagarra, que el 2012 ja havia coreografiat La Muda per a Carte Blanche i que ara hi torna com a ballarina.
Tot i la novetat del format, a How Romantic hi ressonen les obres anteriors d’Andreou, amb la música com a motor, el flirteig amb les danses urbanes o la dimensió de trànsit de les free parties i del clubbing. Aquestes ressonàncies també s’estenen més enllà de la seva obra, cap a altres temps i altres artistes. Darrere hi batega una escena recurrent: la d’un grup que s’abandona a la dansa fins que el moviment se l’emporta, sigui cap al deliri de ballar sense poder parar, com en les coreomanies medievals, sigui fins a convertir la dansa en un sacrifici, com en La consagració de la primavera.
Deliri i sacrifici col·lectius són també a l’arrel d’un fenomen que Andreou i els intèrprets de Carte Blanche van prendre com a punt de partida per a aquest projecte: les maratons de ball. Entre els anys vint i trenta, i sobretot durant la Gran Depressió, es va estendre pels Estats Units un negoci d’entreteniment que venia l’esgotament com a espectacle. Les maratons van començar com a concursos informals de resistència, però a finals dels anys vint ja eren espectacles teatrals amb regles pròpies: temps fixats de ball i descans, números musicals, jutges i infermeres de pista o proves d’eliminació com les «carreres de cavalls».
El conegut film protagonitzat per Jane Fonda, Danzad, danzad, malditos (1969), n’ha fixat l’imaginari: joves empesos per la necessitat, que ballaven dies sencers a canvi d’uns àpats calents i de la promesa remota d’un premi que els tragués de la misèria. Certament, els temps de crisi, d’abans i d’ara, solen portar aquesta exposició obscena de la misèria, que ens recorda que la majoria no tenim gairebé res més que el nostre cos i les nostres forces. El film de Sydney Pollack tenyeix de derrotisme la despesa d’energia, brutal i gratuïta per part dels ballarins. Andreou decideix plantejar aquesta escena de resistència des d’un angle ben diferent. Els catorze cossos incansables de How Romantic són, per dir-ho amb Gilles Deleuze, tota una potència. A les maratons, la potència dels ballarins estava capturada per un dispositiu de poder que els feia competir, els tornava dòcils i es beneficiava del seu esgotament. A la seva peça, Andreou ens mostra la possibilitat d’una sortida alegre per a aquesta potència —l’alegria, la joie, per al filòsof francès, no és res més que un augment de la capacitat d’actuar. Ara els cossos s’afecten mútuament, no els uns contra els altres, sinó els uns amb els altres, en una mena de contagi en què l’esgotament d’un es converteix en l’impuls de l’altre.
La coreògrafa ha explicat que el títol de la peça és ambivalent: pot remetre tant a una expressió ensucrada, «oh, how romantic…», com a una ironia sobre el clixé que, tanmateix, es nega a abandonar la pregunta sobre com ens relacionem amb els altres i sobre allò que ens mou, en solitari, en parella i en col·lectiu. Lluny del pessimisme de la pel·lícula i del pol depressiu de què parlava Barthes, How Romantic fa visible que la dansa també pot ser una potència col·lectiva, que ens commou no en el sentit carrincló, sinó en el més literal: ens mou amb els altres. I Andreou ha volgut que aquesta força arribi fins a la platea. En uns temps en què s’imposa la més trista de les passions, la por, que no busca res més que aïllar-nos, acceptem la invitació de Katerina Andreou a deixar-nos afectar per la potència de la peça i a sortir-ne amb més forces per resistir plegats.
Oriol López Esteve
BIBLIOGRAFIA
– Andreou, Katerina. Mourn Baby Mourn. Maison Trouble, 2024.
– Barthes, Roland. El discurso amoroso. Seminario en la École des Hautes Études en Sciences Sociales 1974-1976, seguido de Fragmentos de un discurso amoroso. Paidós, 2011.
– Deleuze, Gilles. En medio de Spinoza. Buenos Aires: Cactus, 2008.
– ––––. “L’esgotat.” A Quad i altres peces per a la televisió de Samuel Beckett. Plec22, Institut del Teatre, 2017.
– Fisher, Mark. Los fantasmas de mi vida: escritos sobre depresión, hauntología y futuros perdidos. Caja Negra, 2018.
– Gotman, Kélina. Choreomania: Dance and Disorder. Oxford University Press, 2018.
– Hewitt, Andrew. Social Choreography: Ideology as Performance in Dance and Everyday Movement. Duke University Press, 2005.
– Martin, Carol J. Dance Marathons: Performing American Culture of the 1920s and 1930s. University Press of Mississippi, 1994.
– They Shoot Horses, Don’t They? [Film]. Dirigida per Sydney Pollack, ABC Pictures, 1969.
ENLLAÇOS I VÍDEOS
– Pàgina web de l’artista: katerinaandreou.com
– Entrevista: «Meet Katerina Andreou, the Choreographer of HOW ROMANTIC». Entrevista de Line Jensen, Carte Blanche, 20 febr. 2025, carteblanche.no/meet-katerina-andreou.
