“La bailarina del futuro serà aquella cuyo cuerpo y alma hayan crecido juntos tan
armónicamente que el lenguaje natural de ese alma se convierta en movimiento del cuerpo. (…)
Ella bailará la libertad de la mujer.”
Isadora Duncan, El arte de la danza (1903)
El Mercat dedica tres dies a l’obra de la coreògrafa i ballarina flamenca Lisbeth Gruwez, presentant la peça de grup The Sea Within i el seu solo It’s gonna get worse and worse and worse, my friend entre els dies 21 i 23 de maig.
La carrera professional de Lisbeth Gruwez va començar a Última Vez, de Wim Vandekeybus, però va guanyar fama internacional com a intèrpret gràcies a la seva col·laboració amb Jan Fabre, el director estrella de tot allò postdramàtic. Gruwez es va convertir en una de les seves muses, una de les seves ‘guerreres de la bellesa’. Va treballar amb ell des del 1999, apareixent en peces com As long as the world needs a warrior’s soul, Je suis sang i el famós solo Quando l’uomo principale è una donna, que Fabre va fer especialment amb i per a ella.
Gruwez és, en primer lloc, una intèrpret d’alt voltatge. La seva força a l’escenari és violenta, aguda, obsessiva. No se li pot treure la vista de sobre. S’atreveix a obrir-se en canal per impregnar-se, fins a saciar-lo, cada moviment. En la línia del discurs ideològic fundacional de la dansa moderna, potser Gruwez la intèrpret és de les ballarines que més s’ha apropat a la utòpica i malgastada idea d’honestedat escènica. És quelcom fascinant de veure d’a prop; l’expressió dinàmica del coratge.
Sobre aquesta base, no és d’estranyar que durant molt de temps hagi creat només o eminentment sobre si mateixa i per a ella mateixa. El 2007 va co-fundar la companyia Voetvolk (gent de peu, o infanteria, en neerlandès) amb l’artista sonor Maarten Van Cauwenberghe, un altre dels partners-in-crime habituals de Jan Fabre. Junts, han realitzat des de llavors més de deu peces escèniques, incloent el celebrat ‘Tríptic sobre la vida extàtica’ format per les peces It’s going to get worse and worse and worse, my friend, AH/HA, i We’re pretty fuckin’ far from okay.
Les propostes de Voetvolk es recolzen sobre dues potes. D’una banda, sobre allò que sorgeix del diàleg entre la dansa i el disseny sonor, que sempre es crea en paral·lel al moviment i és interpretat en directe. La pregunta recurrent és sempre la mateixa: com poden desafiar-se i influir-se mútuament, en la seva definició i aparició, ambdós esdeveniments? Altres creadores vistes durant aquesta temporada al Mercat, com Ayelen Parolin i la pianista Lea Petra, comparteixen aquesta fascinació. D’altra banda, a nivell de moviment, Gruwez sempre busca una motivació emocional o simbòlica que després vincula a llenguatges corporals reconeixibles. Com es mou el riure? Com es mou l’angoixa? En un següent pas, agafa aquests llenguatges i els manega i manipula com si fossin una massa per fer pa. L’objectiu no és crear peces que ‘vagin de quelcom’, sinó que ‘siguin’ quelcom.
Un exemple, que permet parlar del solo programat It’s going to get worse and worse and worse… sense desvetllar-ne spóilers, és el duet We’re pretty fuckin’ far from okay, estrenat l’any 2015. Centrat en l’angoixa, Gruwez va dir en una entrevista sobre el procés de creació: “per We’re pretty fuckin’ far from okay em vaig passar cinc setmanes investigant els moviments de la pel·lícula Los pájaros de Hitchcock. Els vaig estudiar amb molt de detall, fins al punt que es van convertir en una llengua que parlava”. I afegia: “No sóc radical per ser radical, però no em desviaré dels ingredients que tinc sobre la taula. M’hi agafo com un pit bull, fins que en trec el que hi ha a dintre”.
Com un pit bull. Voici, voilà: Lisbeth Gruwez: Observa un determinat llenguatge corporal, l’extreu de la quotidianitat i després s’hi llança a sobre. No per fer-lo virtuós o per treballar-lo des de fora amb una mirada que en coreografiï els motius, sinó dominant-lo des de dins, integrant-lo com si fos farina, fent-se’l seu fins a l’entranya per acabar-lo parint de nou convertit en idioma matern. En última instància, i tornant al valor de Gruwez la intèrpret, aquest tipus de processos posen tota la responsabilitat sobre les espatlles de qui balla, ja que el potencial poètic de la peça recau molt més en el com que en el què – i el com al seu torn depèn del coratge a l’hora d’abandonar-s’hi.
The Sea Within (2018) és la primera peça de grup que Gruwez coreografia enterament des de fora, sense pujar a escena. Una de les preguntes que envoltaven la seva estrena era precisament veure si aconseguiria transferir o despertar allò que la defineix com a intèrpret a altres cossos, a altres dones, en aquest cas. Una avantatge en aquest sentit és que va poder escollir un elenc de ballarines hardcore d’entre més de 500 sol·licitants. Entre les escollides hi ha alguns noms a destacar: Cherish Menzo, per exemple, ex-ballarina d’Esther Salamon i Jan Martens que comença a fer furor com a coreògrafa amb peces com el celebrat solo Jezebel. O Chen Wei-Lee, ex-Batsheva, ballarina de la Goteborg Operans Company i amb experiència sota coreògrafes com Sharon Eyal o Yasmeen Godder.
Gruwez només volia dones per a The Sea Within perquè la pedra de toc per aquest espectacle era la recerca d’una energia primordialment definida com a femenina. Un quelcom abstracte que es pot vincular tant al gènere (emmarcat en positiu i en negatiu per la representació cultural i històrica d’allò femení) com al sexe (ja que són les dones qui han sofert durant segles les injúries contra aquesta maleta d’energia sistèmica i mítica, tant sensual com afectuosa, tant coratjosa com afilada, per part de successius sistemes patriarcals).
Aquests eren, doncs, els ingredients de partida: Deu dones a l’escenari, una estratègia poètica que exigeix un compromís profund de les intèrprets, un diàleg entre el moviment que en resulta i un paisatge sonor dibuixat en directe. I un desig dinàmic: a The Sea Within, Gruwez volia que les ballarines arribessin a un estat quasi-meditatiu a escena mitjançant el treball sobre un fil de moviment constant. Un desig que partia de la seva experiència personal a Penèlope, un solo creat sobre un moviment d’espiral continu de vint minuts de durada i que originalment va servir d’epíleg a l’Odissea de vint-i-quatre hores – i de repartiment exclusivament masculí – produïda pel Teatre Real de Flandes el 2017.
Sobre aquest solo Gruwez va dir en una ocasió que, ballant-lo, arribava un moment en què la resta es movia al seu voltant, sentint-se ella en stasis, el centre del món. Una inversió còsmica que en el context de Penèlope agafava també un caire polític ja que – en un gest metafòric que emulava el laberint i la ruta, les nits d’espera i el fil que fila i desfila – girant sobre si mateixa Gruwez també capgirava a través de la seva experiència tot l’univers clàssic, reclamant la centralitat de Penèlope i de totes les penèlopes que la van prosseguir.
A The Sea Within Gruwez proposa a les intèrprets embarcar-se en una experiència transcendent similar. Cada ballarina fa una immersió individual en aquest mar interior, on cohabiten el moviment i la quietud, la infinitud i silenci, l’espera perenne i la força del món que s’hi acumula. Seguint el fil d’un moviment continu i sense perdre’s col·lectivament de vista, deu fils de Penèlope o d’Ariadna proven de fer-ne vibrar un de sol, transcendint l’escena des d’un lloc magnètic i volgudament descrit com a femení. Del còmput n’emergeix una proposta conjunta, fruit del moment, cada vegada de nou. Perquè la profunditat del mar, igual que la nit, coneix infinitud de facetes.
Jordi Ribot Thunnissen
WEB DE LA COMPANYIA
ENLLAÇOS DE REFERÈNCIA
Entrevista a De Standaard (BE). “Sóc tant guerrera com nimfa”: https://www.standaard.be/cnt/dmf20170127_02699984
Entrevista a Theatekrant (NL). “En llibertat, a la recerca de vincles”: https://www.theaterkrant.nl/tm-artikel/in-vrijheid-op-zoek-naar-verbondenheid-interview-lisbeth-gruwez-en-maarten-van-cauwenberghe/
Entrevista radiofònica a Nooit meer slapen (VPRO – NL): https://www.vpro.nl/nooitmeerslapen/luister/afleveringen/2019/juni/3.html
Trailer Dance-film Les guerrieres de la beaute. Pierre Colibeuf / Jan Fabre.
Jan Fabre / Lisbeth Gruwez. Cuando l’uomo principale e una donna: https://www.numeridanse.tv/en/dance-videotheque/quando-luomo-principale-e-una-donna
Tràiler: We’re pretty fucking far from ok:
Sobre: We’re pretty fucking far from ok (NL): https://www.theaterkrant.nl/recensie/were-pretty-fuckin-far-from-okay/lisbeth-gruwez-voetvolk/
Sobre: We’re pretty fucking far from ok: https://www.keyperformance.se/?page_id=408
Sobre: We’re pretty fucking far from ok. Entrevista amb Lisbeth Gruwez (EN): https://www.despil.be/mediastorage/FSDocument/1092/interview_with_lisbeth_gruwez.pdf
Video sencer: Penelope.
Sobre: Penelope: http://www.keyperformance.se/?page_id=413
Sobre: It’s going to get worse… : https://karoo.me/scene/its-going-to-get-worse-and-le-discours-de-lisbeth-gruwez
Sobre The Sea Within (NL): https://www.theaterkrant.nl/recensie/the-sea-within/lisbeth-gruwez-voetvolk-julidans/
Fragment: The Sea Within:
Ballarins Dervish de Turquia:
