• Facebook
  • Twitter
  • Instagram
  • Youtube

‘El cos amb més cor’, per Quim Noguero

‘El cos amb més cor’, per Quim Noguero

«La dansa contemporània a Catalunya va ser un innocent salt al buit.
[…] Donant voltes a allò que podria ser comú, he arribat a
sentir-ho com si fos tenyir d’emoció, amb una imaginació
ordenada, els diferents components de la dansa. Hi ha qui ho fa
sobre l’espai i la juxtaposició i hi ha qui ho fa sobre la
fraseologia, l’estructura o la narració, però no és una dansa
bàsicament mental […] hi domina un ús, sobre mitjans de
producció limitats, de la imaginació ordenada que deixa que
l’emoció tenyeixi les prioritats bàsiques del coreògraf»

Cesc Gelabert, en La imatge de la dansa. Vint anys de dansa contemporània
a Catalunya. Barcelona: Institut del Teatre, 1993

Les obres de Maria Rovira són sempre molt ballades. Hi ha moviment i hi ha passos amb sentit. Hi ha ballarins amb tècnica i, encara més important, amb pes escènic, amb personalitat i bagatge. Hi ha musicalitat, hi ha plàstica, hi ha ritme, hi ha bellesa, sigui des de la força o, també sovint, des de la fragilitat. I, des de tot això que hi ha, emociona, colpeix, trasbalsa, pertorba, atreu, toca el cor, ens captiva. D’entrada, per com polsa la corda d’un instrument que sentim que li importa. El cos que Maria Rovira posa en escena és sempre un cos amb cor.

Mira que hi ha moviment a les seves coreografies, mira que sap alternar i connectar amb fluïdesa i naturalitat solos, duets i tercets amb el grup, que cuida especialment, centre vital de les seves partitures de moviment, però, malgrat tot això, la coreògrafa de Mataró (i de Barcelona i de París i de Nova York i d’Alemanya i de Buenos Aires i de Colòmbia i, tant, però tant més, de La Habana, estimada pel Ballet Nacional de Cuba, que la considera internacional, però també… espanyola, coreògrafa d’arrel i d’arreu, capaç de dirigir una companyia de ballet folklòric, de coreografiar per a una de clàssica, de pensar amb mirada contemporània, sigui d’estètica expressionista o formada en la modern dance nord-americana), malgrat tot això, dic, la coreògrafa de la companyia Trànsit Dansa durant gairebé trenta anys i ara de Crea Dansa des de fa ja tres espectacles que són un viatge de música i llum, Maria Rovira bé podria afirmar el mateix que definia una coreògrafa tan diferent d’ella com Pina Bausch; és a dir, que per davant del moviment que ens mou, li interessa saber què ens mou. Així ens commou Maria Rovira: per aquest anar de cara, sense desaprofitar cap element del seu intens, conscient i llarg bagatge.

Tot va començar a Mataró, de petita, als anys seixanta. Era mogudeta, i la seva mare, que sempre ballava (quin goig!) i participava de la vida associativa de la ciutat, la va apuntar a dansa. Ja llavors deia que de gran volia “inventar balls”. Ni tan sols coneixia la paraula “coreografiar”, però ja es delia per compondre passos de manera anàloga a com al Conservatori aprenia que es feia la música abans de tocar-la. Als deu anys va ingressar a l’Institut del Teatre de Barcelona, amb gent molt més gran, avançada, doncs, en experiències i formació futura. A l’Institut hi estudia dansa clàssica i flamenc, bagatges que li han servit de molt profit de gran, però ja adquireix una mirada plenament contemporània a l’escola del Ramon Solé (no oblidem que va ser el fundador del Ballet Contemporani de Barcelona, la primera companyia independent, d’autor, de Barcelona, la primera contemporània amb tècnica neoclàssica, mentre el Ramon hi va estar al davant) o amb professors com Gerard Collins, un mestre de fonda influència que va resultar fonamental tant a Barcelona com en el seu pas per València. Eren anys de renovació a l’Institut del Teatre dirigit per l’actor i director Hermann Bonín.

L’experiència internacional comença aviat. Als 18 anys la bequen per estudiar al CID (Centre Internacional de Dansa) de París, on té com a mestre Hans Zulling, el ballarí preferit de l’alemany expressionista Kurt Jooss. Són influències molt potents. Rovira sempre ha considerat que va ser una sort poder conèixer en persona gent d’aquella generació, que havia estat als escenaris en fites de la dansa del segle XX que avui considerem de llibre. No sols n’adquireix la tècnica, sinó memòria viva de la dansa i la passió que l’ha alimentada sempre. És estant encara a París, en participar en alguns tallers del Centre Americà de la Dansa, que la bequen per anar a Nova York a estudiar a l’escola de Merce Cunningham. L’un i l’altre nom diuen molt de la seva idea de l’aprofitament de la tècnica clàssica. No hem d’oblidar que Jooss i Cunningham representen el mateix per a l’evolució de la dansa moderna que havien heretat (Joss, la dansa expressionista alemanya de Mary Wigman, Cunningham la Modern Dance nord-americana de Martha Graham): concretament, el treball de composició i la mirada radicalment contemporànies i d’avantguarda, al mateix temps que l’aprofitament de la tècnica clàssica en allò que podia servir-los. Rovira ha fet el mateix, fonent bagatges, alimentant-se’n, no sentint-se limitada per cap. Al revés, sap que tot resultat és molt més que la suma de les parts.

Trànsit Dansa (1985-2012) és una d’aquelles avui mítiques “companyies històriques” de la dansa a Catalunya, sorgides cada una al final de la Transició al voltant de la figura d’un creador singular: Gelabert-Azzopardi, Metros de Ramon Oller, Danat Dansa de Sabine Dahrendorf i Alfonso Ordóñez, Mudances d’Àngels Margarit… És curiós que Mudances i Trànsit, nascudes al voltant de creadores aleshores joveníssimes, adoptessin noms que duen implícita la idea de canvi i moviment. Tot era en transformació, aleshores. I les creacions sorgien de les inquietuds reals d’una gent que se li revelaven coses perquè es rebel·lava contra moltes de les més esclerotitzades. Aquest nervi vital és en moltes de les creacions de Trànsit d’aquells anys. La cinquena coreografia de la companyia, El pols de l’àngel (1992), rep el premi Tórtola València. I amb la següent, Joc (1993), se li atorga el Ricard Moragas. El bagatge tècnic amb què treballava era una confluència de tot l’après, ja des d’una peça com Transtorn (1987): expressionisme, tècnica clàssica, tècniques de la dansa moderna nord-americana com Graham, Limon i Cunningham… D’entrat el segle XXI, en destaca El salt de Nijinski (2008), pel que descobreix de valoració del model interdisciplinar i profundament artístic dels Ballets Russos i de la seva figura més determinant. També integra amb profit el flamenc en peces com Somorrostro (2010) i Carmen (2012). I és aquesta versatilitat el que se li reclama arreu, sobretot, des de Llatinoamèrica (allà com una novetat molt enriquidora).

Ja als anys noranta de finals del segle XX havia col·laborat amb el Ballet Hispánico de Nova York, però és sobretot al segle XXI que passa més i més temps a l’altra banda de l’Atlàntic. Col·labora assíduament amb el Ballet Nacional de Cuba d’Alicia Alonso, per exemple (val la pena destacar-ne Tierra y Luna, a partir de l’obra del poeta granadí Federico García Lorca), i quan es produeix el final de Trànsit Dansa el 2012, la coreògrafa salta de Mataró a Medellin (Colòmbia) per dirigir el Ballet Folklórico de Antioquía. Treballa a moltíssimes companyies de l’Amèrica Central i l’Amèrica del Sud, com el Ballet Nuevo Mundo de Caracas o la companyia Maximiliano Guerra de l’Argentina. I una col·laboració artística molt important és la que estableix amb el cubà Carlos Acosta: per a la seva companyia coreografia diverses peces, tenen bona sintonia, i és per això que també és la coreògrafa de Yuli (2018), el llargmetratge que la cineasta Icíar Bollaín roda sobre la infància i la formació del ballarí. No ha parat, doncs. La creativitat de Maria Rovira sempre ha servit el moviment (aquell “inventar balls” de petita) i ha estat en moviment, en generosa itinerància, en trànsit de continu creixement. Ja és curiós que el substantiu “trànsit” tant signifiqui anar d’un lloc a un altre, com passar d’un estat a un altre, o… també l’estat en què entra un mèdium o creador.

Ara la coreògrafa duia més de quinze anys pel món, i no torna al Born en un moment qualsevol. Són temps postpandèmics. Qui més qui menys s’ha preguntat coses. Alguns han deixat darrere pèrdues importants, amics, germans, pares. La humanitat ha passat comptes com si hagués de fer les coses millor, sovint per oblidar i anar a parar on sempre. A l’antiga L’Odissea d’Homer la majoria va tornar ràpid a la seva vida d’abans. Però n’hi va haver un que no, Ulisses, que en el viatge de tornada havia de fer net i aprendre a ser millor que era. Rovira torna a Catalunya i al Mercat de les Flors, que tan important li havia estat quan duia la companyia Trànsit. Així que hi ha pòsit personal en els avatars de la peça, dit això dels “avatars” en tots dos sentits del mot: els “fets”, els successos i estats pels quals un passa i et fan canviar, però també els “personatges” d’aquest vol simulat que és la ficció i a través dels quals vivim i pensem en imatges. Hi ha identificació personal en l’autora que torna més madura a casa (forta per tensar i disparar l’arc de l’art amb l’habilitat de sempre), i hi ha identificació col·lectiva, després de la pandèmia, quan del naufragi d’efectes personals voldríem sortir-ne col·lectivament, abraçats pel llaç d’uns afectes comunitaris més permanents. Aquesta és L’Odissea dels personatges de Rovira, si ens fixem en què els disgrega i què els ajunta al llarg de les escenes, en com creixen junts i com, per via de les actituds, del vestuari i de la llum que els embolcalla, però sobretot de la potent i orgànica música d’Eduard Iniesta que els sosté, tot(e)s traspuen tothora quotidianitat i immediatesa, veritat humana.

No hi ha l’argument d’Homer, hi ha la gesta homèrica que la humanitat viu cíclicament. No hi ha l’anècdota, hi ha la vivència íntima que la transcendeix. No es cau en l’arquetip, sinó que s’alimenta del mite. Mentre l’arquetip (el clixé) busca la semblança horitzontal entre les coses, la reducció simplificadora de simple adhesió sentimental, en canvi, el mite opera verticalment i sintetitza, essencialitza, el que ens uneix, el que tenim de comú, per adquirir gruix històric i intemporal. És universal. A diferència del clixé, que és l’excreció més pobre i ornamental de les repeticions quotidianes, el mite és la medul·la espinal que ens sosté, l’ADN germinal que ens basteix (amb “b” i no amb “v”). En aquest sentit, té raó Maria Rovira quan considera L’Odissea com el nostre viatge fundacional, cíclicament repetit, i ens convida a viure’l de nou en escena. Creu en una dansa que s’ensenya i ensenya. El teatre sempre ha estat això: una àgora de tots per a la catarsi de cada un(a).

Com que Maria Rovira té estudis de piano i composició fets al Conservatori, com a coreògrafa s’ha entès sempre amb els músics. Parla directament el seu llenguatge, i no se’ls ha d’adreçar amb adjectivacions impressionistes. Això ajuda. I moltes de les seves coreografies troben en la música un aliat fonamental. Són l’eix connector de les tres peces de l’actual Crea Dance Company: el Carmina Burana, de Carl Orff, que coreografia part per part, d’acord amb la partitura; el Rèquiem, de Mozart; i ara, una composició original d’Eduard Iniesta que exerceix gairebé de columna vertebral dramatúrgica d’aquesta L’Odissea. Hi ha moments en què simplement hi marca el to, però en d’altres en delimita claramente el sentit. Treballa el ritme, gairebé amb ressons tribals en alguna escena, mentre que en d’altres moments és sobretot tímbrica, un canemàs de textures. Quan pertoca, també hi ha lirisme melòdic. Per polsar la nota que connecta l’espectador amb determinades situacions reals, crea eficaçment espai sonor amb gravacions de veus com de converses polítiques sentides a la ràdio. I tot plegat hi suma capes, funciona harmònicament, i tant pot inquietar-nos en segons quins moments electrònics agressius com abraçar-nos amb la calidesa solar d’una guitarra acústica. També aquí hi ha equip, comunitat, àgora. Un viatge dels sentits per a sorpresa de la ment, de la mà del mateix cor que posa cos a les creacions de Maria Rovira.

Joaquim Noguero

CREA DANCE COMPANY presenta ‘Odissea’ al Mercat de les Flors del 6 al 9 d’octubre de 2022

Links:

Crea Dance Company by Maria Rovira:

https://dancefromspain.feced.org/crea-dance-company-by-maria-rovira/

Maria Rovira al programa Barcelonautes:

Crea Dance Company de Maria Rovira:

Carmina Burana, de Crea Dance Company:

Rèquiem de Mozart, al Centre Cultural de Terrassa:

Désir, de Transit Dansa (versió en espais urbans):

Tierra y Luna, coreografia de Maria Rovira en homenatge a Federico García Lorca per al Ballet Nacional de Cuba:

Trailer de Yuli, llargmetratge d’Icíar Bollaín sobre Carlos Acosta, amb coreografies de Maria Rovira:

Altres links:

Maria Rovira al programa Noms propis de RTVE:

https://www.rtve.es/play/videos/noms-propis/maria-rovira/5815254/

Maria Rovira, un món de dansa (ILURO):

TALKS. Entrevista d’Ana Estela Navarro a Maria Rovira:

https://www.youtube.com/watch?v=qjjALKjwRDk

Bibliografia:

Ramon Àvila, Delfí Colomé i Montse Otzet: Dansa: noves tendències de la coreografia catalana. Barcelona: Serveis Editorials de la Diputació de Barcelona, 1994.

Valèria Gaillard: «Trànsit Dansa ret homenatge a Nijinski en una coreografia basada en els seus salts». El Punt Avui, (5 desembre 2009):

http://www.elpuntavui.cat/article/-/19-cultura/68336-transit-dansa-ret-homenatge-a-nijinsky-en-una-coreografia-basada-en-els-seus-salts.html

Entrada de Maria Rovira a l’Enciclopedia de les Arts Escèniques Catalanes de l’Institut del Teatre, redactada per Clàudia Brufau:

https://www.institutdelteatre.cat/publicacions/ca/enciclopedia-arts-esceniques/id2729/maria-rovira-cia-transit-dansa.htm?fcat_5=88