Sònia Gómez és ballarina i coreògrafa amb un recorregut de vora 20 anys entorn la creació i la interpretació. A principis de gener de 2020 comença una investigació a Bèlgica (Al centre WPzimmer) que desemboca en ‘The black body, the blue mind and the fluorescente guts’, una coproducció del Mercat de les Flors.
Què és ‘The black body, the blue mind and the fluorescente guts’
És un espectacle. Cada cop que hi ha un espectacle ens plantegem quin espectacle és, quina idea hi ha de fons, quin concepte. Jo volia compartir aquest espai: enfrontar-se a fer un espectacle. Una pregunta inicial: ‘Què pensa l’intèrpret quan està ballant a escena?’. M’agrada molt el concepte de biopic i tot el treball autobiogràfic: saber-ne més dels intèrprets en tant que persones, del seu tarannà, i la seva energia.
Com ha estat el treball amb aquests cinc intèrprets?
Vaig començar el projecte amb una idea de moviment, perquè sempre he estat entre la dansa i la performativitat, sempre he estat allà: no he deixat mai de ballar. El fet de presentar aquests dos cossos, el cos performatiu i el cos de la dansa, era interessant també en relació amb els intèrprets: hi ha perfils més de cos, de dansa i coreografia i altres que venen d’un treball més performatiu. Els hi vaig proposar un punt de partida d’un moviment molt definit. Una part del procés ha estat trobar aquest moviment dins de les cinc diferències. La partitura de moviments funciona com un punt de partida en comú, però cada intèrpret ha hagut de trobar el gaudi d’aquesta dansa. Potser és una aproximació una mica romàntica, fer un espectacle de dansa (de ball i no de coreografia) mantenint la joia per la dansa. Penso que ha funcionat perquè ens ha agafat a totes en un moment semblant i un lloc proper.
Apareixia també la idea de fer un espectacle dins d’un espectacle, i aquí hem fet una recerca important. Ens hem preguntat què no s’ensenya normalment a un espectacle, què es comparteix i que no amb el públic. Aquesta part ha estat la més complexa, a escala pràctica hi havia moments d’assaig que no sabíem si érem dins o fora de l’espectacle, un espai molt juganer. Dins de tota aquesta complexitat volíem generar un espai perquè l’intèrpret estigués el més còmode possible (tot i que en realitat és un impossible), hem buscat un estat de calma i benestar, respectant els temps de trobada i de composició amb els altres. Però el focus seguia essent el mateix: fer un espectacle. Alhora, aquest espectacle ja s’estava construint.
A nivell de preparació hem fet una feina interna, a través de les ensenyances d’Ohad Naharin, del mètode Feldenkrais. Aquest treball intern el vam fer per després treballar en una eina que hem anomenat Ente. Aquesta és una part del cos que s’activa, que es mou, que és independent per si mateix i que és capaç d’expressar les seves pròpies possibilitats de dansa, ball i sensació. La resta del cos funciona com a contrapunt. Aquesta preparació interna i sana ens va ajudar a treballar amb l’Ente. De vegades fer un espectacle és malaltís i obsessiu, hi ha patiment. Part de la proposta era estar bé en aquesta construcció.
Llavors aquest ‘patir’ no ha format part del procés?
En part sí. Jo m’he preguntat molt sobre com dirigir o com no dirigir. Jo havia treballat amb el Rodrigo García, ell arribava a l’assaig amb una imatge i fèiem tres hores d’improvisació per arribar-hi. Després aquesta imatge es convertia en una escena. Jo en canvi he insistit molt en algunes pautes de moviment i paraula, hi ha hagut una certa direcció, però en realitat els intèrprets estan habitant el buit, un espai cru i obert. Més tard vaig adonar-me’n que aquest espai obert és una via d’entrada al treball amb la intuïció, tant per als intèrprets com per mi.
Així que no hi ha hagut una homogeneïtzació dels cossos a escena?
Potser d’aquí un temps podria passar. Però sí que hi han intercanviat coses i de fet hi ha materials que ha creat un i ara l’activa un altre. Hi ha una espècie de convivència tranquil·la, sempre estan proposant i composant, és un nivell de concentració i estat alt, és bastant físic i també amb adrenalina. És molt difícil el que fan i al haver-hi aquest benestar, aquesta calma, aquesta tranquil·litat, aquesta generositat i disposició per estar i ser-hi, no es veu la dificultat que hi ha darrere. Al dossier original parlo de l’emancipació de l’intèrpret, he pensat en gent que duia hores de rodatge i que tenen un amor incondicional per l’art escènic, aquest biopic és això, orgull i reivindicació del que fem.
Biopic i partitura de moviment: em recorda el teu solo ‘Bailarina’.
Si no hagués fet Bailarina, no estaria fent això segurament. Ho diu molta gent, un projecte et porta un altre. A Bailarina va ser molt interessant i intens, després de deu anys fent-la em vaig preguntar, ‘i ara què faig?’. Vaig plantejar-me què passa quan el cos ja no té la força ni la gana ni la ràbia, i vaig començar a fer-me preguntes bàsiques d’aquest ofici. A ‘Bailarina’ no hi ha grans idees, no és espectacular, no és moltes coses que se suposa que ha de ser un espectacle. Llavors em pregunto, si no és això què és?
I els elements escènics?
És una escenografia molt senzilla: és un espai blanc, per fer-hi molt de color. Partíem de la idea de l’holograma multicolor, que dona molta calma. Jo voldria que el públic estigui molt tranquil, que percebi sensacions. És una arquitectura també pensada perquè els intèrprets puguin transitar pels espais. Amb tot, hi ha una cosa que mai havia fet: té tots els elements d’un espectacle. Jo normalment utilitzo espai i generals blancs, i aquí hi és tot: vestuari, materials en cru, espai en blanc il·luminat amb molt de color, algun objecte i també espai sonor. Tots els elements que se suposa conformen un espectacle.
Xavi Manubens
– Sobre el Biopic y la perdua de memòria
– Sobre la vida en Comunitat a cura de Marina Garcés
– Sobre el cuerpo danzante y el concepto de labor. Bojana Kunst
– Wittgenstein, L. (1922) Tractatus logico-philosophicus. Madrid. Ed: Tecnos (2017).
– Wittgenstein, L. Aforismos. Cultura y valor. Barcelona. Ed: Planeta (2013).
– Kunst, B. (2011) Dance and work: the aesthetic and political potential of Dance. Transcript. Traducción Isabel de Naverán (2013).
– Garcés, M. (2017) Filosofía inacabada. Barcelona. Ed: Gutenberg.
– Feldenkrais, M. (2014) Autoconciencia por el movimiento. Barcelona. Ed: Paidós.
Sobre el concepto duchampiano de lo infra-leve