Els vaig veure dempeus, amb les urpes entrellaçades, els cossos alçats en l’aire,
les cues trenades amorosament; els vaig veure descriure lents cercles
de vals per entre els coixins de molsa, agafats de les urpes.
(Gerald Durrell, La meva família i altres animals)
Animal de mil pelatges, Wim Vandekeybus (1963, Anvers) té recursos naturals per renovar-se un i mil cops, però celebra el 25è aniversari de la companyia tornant a la peça germinal What the body does not remember (Allò que el cos no recorda), amb la que ens trasllada al 1987, quan creà la companyia Última Vez a Madrid. En aquesta ciutat s’havia trobat a desenes d’espectadors sortint espantats de l’obra de Jan Fabre De macht der theaterlijke dwaasheden (El poder de la bogeria teatral) on feia de rei despullat, i va pensar que era un bon lloc on començar de zero.
Despullar-se no li costa, però ara ho fa a la seva pròpia fàbrica de creació a Brussel·les, mentre busca noves maneres de combinar música, dansa, arts marcials, teatre, psicologia… N’havia començat els estudis universitaris però els va deixar a la meitat perquè eren massa racionals. A Vandekeybus, esperit indòmit, li agrada l’altre cara de la moneda, l’instint, la bestialitat; no pas la forma sinó la comunicació; no el raonament sinó l’emoció. I per això dóna veu als ballarins fins ara muts dalt l’escenari a canvi de despullar-los de roba, màscara i alè, vestits amb pura adrenalina. No en va el seu pare era veterinari rural i, quan havia d’atendre algun animal de part demanava al seu fill petit que l’acompanyés per introduir la maneta al ventre de l’animal, i així ajudar-lo a llevar.
Per fer renéixer la peça What the body does not remember, Vandekeybus ha buscat ballarins que no havien ni nascut aleshores. Han passat 25 anys i això es nota, també en la tècnica. Els que la varen estrenar ballaven per impuls més que per coneixement, i segurament per això van aconseguir un impacte que encara ressona. En canvi, els intèrprets de la versió actual s’han format en les nombroses escoles de dansa contemporània sorgides a partir dels 90 que han ampliat els recursos interpretatius a nivells abans ni imaginats, i per això ara només calen 9 intèrprets per fer tot el que abans feien 10: esquivant, recollint, llençant, sentint, contactant… Moviments de necessitat i supervivència que fan aparèixer tot un món de perills assetjants.
Vandekeybus forma part d’una generació de creadors flamencs amb presència internacional. En només tres dècades, Bèlgica s’ha convertit en un dels aparadors més brillants de la dansa contemporània. Prèviament hi havia el clàssic del Ballet Reial de Flandes i el neoclàssic del Ballet du XXè siècle amb l’escola Mudra, de Maurice Béjart. Allí és on estudiaren bona part dels renovadors dels 80, com la minimalista Anne Teresa de Keersmaeker (1960) o la més narrativa Michèle Noiret (1960). A banda, una sèrie de creadors es van identificar amb la transdisciplinarietat que, fent tombs, els portava de la teatralitat a la pura energia: Alain Platel (1959), Jan Fabre (1958), Sidi Larbi Cherkaoui (1976)… i Wim Vandekeybus. Aquesta força de la dansa belga s’entén en bona part gràcies al suport governamental i les subvencions a llarg termini que permeten una estabilitat i un impuls envejable, malgrat que recentment se n’ha proposat la reducció dràstica.
Caldrà veure com evoluciona el nou marc econòmic, però durant més d’una dècada la dansa d’aquest petit país s’ha consolidat amb segell propi per bé que variat. Com el propi Vandekeybus, amb prop d’una trentena de peces a l’esquena i sempre a punt per a noves aventures i apropiacions. Ha treballat amb vells i nens, amb cecs i animals, amb actors i músics. L’interès per la fotografia el va dur a Body looting (2012, Saqueig del cos) a posar un fotògraf dins l’espectacle; amb les imatges que feia dels ballarins es creava una història paral·lela dins la narració de la peça.
El cinema és un altre dels seus mitjans d’expressió preferits. A Blush (Rubor, 2002), per exemple, una projecció sobre una cortina de tires crea un fons aquàtic on els ballarins es llencen i en surten un cop i un altre. Altres vegades aquests audiovisuals prenen entitat pròpia, com el cas de Monkey Sandwich (Llegenda urbana, 2011), que fou creat per acompanyar un actor en escena, però també es presentà a la biennal de cinema de Venècia. Enguany ha estat filmant una pel·lícula titulada Galloping Mind (Ment galopant)sobre cavalls i nens. El joc -a estones infantil i arriscat, altres voltes eròtic i virulent- és de vital importància en les maneres del belga que, com la creativitat infantil, es complau en la destrucció tant o més que en la construcció.
I així crea els seus propis mites per reinstaurar l’ordre dins el caos, com a What the body does not remember amb la música de Thierry de Mey i Peter Vermeersch. A Nova York el 1987 es va endur un prestigiós Bessie Award pel que van trobar que era una «brutal confrontació de dansa i música en un paisatge de combat». Avui la mateixa fúria torna a escena. No baixeu la guàrdia.
Bàrbara Raubert
Bibliografia
Danseur Belge: Sidi Larbi Cherkaoui, Wim Vandekeybus, Alain Platel, Eugne Hus, Sam Touzani, Benny B, Gilbert Serres, Damien Jalet. Livres Groupe, 2010
Rosita Boisseau, Christian Gattinoni: Danse et art contemporain. Nouvelles Éditions Scala, 2011
Linkografia
Roberto Fratini al blog de Centdanses, sobre «Danses de la realitat»
http://centdanses.mercatflors.cat/5-la-realitat/
Philippe Guisgand: The Belgian contemporary dance: a dance between
http://www.numeridanse.tv/en/thematiques/214_the-contemporary-belgian-dance-a-dance-between
Pascal Gielen, Rudi Laermans: Paradoxes Of The Dance Boom, Ballett International Tanz Aktuell, 1997
Vídeos
Wim Vandekeybus: Blush
https://www.youtube.com/watch?v=QtKUONLBP-8
Wim Vandekeybus: Monkey Sandwich
https://www.youtube.com/watch?v=xU-5ZHDlBP0
Wim Vandekeybus: Body looting
https://www.youtube.com/watch?v=zG9KTnu-lhQ
Jan Fabre: De macht der theaterlijke dwaasheden
https://www.youtube.com/watch?v=aHaEQmR4BH8
Ballets C de la B (Alain Platel). Fragments.
https://www.youtube.com/watch?v=BhDMuQBQ2wM
