‘Art defamiliarizes things in order to bring us closer to life’ – Viktor Shklovsky
L’art ens permet mirar la realitat amb un prisma diferent. O fins i tot: L’art ens brinda l’oportunitat de redefinir la nostra relació amb la realitat i amb això, de modificar-la.
Segons discursos neorealistes ben actuals com el del filòsof Markus Gabriel (o de veus com la del neurocientífic Beau Lotto), el real és la construcció combinada d’allò que percebem a través dels nostres sentits i el significat que el nostre cervell l’hi atorga. Emplenem els buits que deixa la nostra limitació sensorial a base d’aproximacions i molta imaginació, alimentant-nos d’experiències passades i informació de context. El món com a tal, conclou Gabriel, no existeix o en tot cas no existeix per a nosaltres, pobres mortals perceptius, ànimes de càntir creadores de significat.
La dansa, tant o més que cap altra de les arts, té de sempre una relació estreta amb allò figurat, amb realitats imaginades o construïdes. Està necessitada d’intuïció tant per qui la fa com per qui l’observa. Amb una buidor de significat elevada al cub, la seva gesticulació resulta incomprensible si es mira de descodificar només des de l’expectativa racional. Ras i curt: enfrontat a la dansa, el cervell les passa magres per desllorigar i reteixir un significat per la realitat que percep. I això la fa molt interessant en aquest nou paradigma realista.
En la tradició clàssica del ballet romàntic la relació entre el cos construït del ballarí/na i el món altern evocat per la seva figura es va traduir, per una banda, en una tensió dramàtica entre dues realitats: la coneguda i la sobrenatural, sublim i metafòrica dels boscos encantats i els llacs de cignes. Per una altra, va desenvolupar-se tècnicament en la gestió física d’una tensió vertical (entre gravetat i l’elevació); i en la gestió coreogràfica de la tensió entre el moviment individual dels solistes i el cos col·lectiu i màgicament sincrònic del cos de dansa, literal conversió de múltiples cossos en un de sol. Aquell exèrcit de willies o ninfes o el que toqués segons el conte feia així la funció d’obstacle, de línia divisòria entre l’espai real del príncep desconsolat i el món esfereïdor i inabastable de la seva estimada, feta metàfora en un segon acte sempre blanc, fantasmagòric i ple de tul.
Buscant un sentit més pragmàtic a la intrínseca coexistència – en dansa – d’allò perceptible i allò desconegut, a principi del segle XX les mares de la dansa moderna es van proposar encarnar una nova forma d’humanisme. Aprofitant el lloc central del cos humà en la seva aparició, la dansa moderna va abandonar la metàfora literal del ballet per buscar-ne una de més ambigua, una que pogués oferir un altre punt de vista sobre el que implica ser humà. Volien retrobar per a la seva dansa una unió entre ànima i cos que emulés la de l’èxtasi màgic de les danses paganes d’antuvi; que fes ressonar l’expressió individual, simbòlica i abstracta d’un cos en moviment en el sentir col·lectiu de l’audiència.
Ho van intentar, entre altres estratègies, abandonant els boscos de fades per fer dialogar l’experiència de l’intèrpret amb l’ara i l’aquí d’aquell fragment de món físic compartit amb l’audiència. En paraules de la historiadora de dansa Monna Dithmer: “[la dansa moderna] ja no es diferencia a si mateixa en una atmosfera separada i supernatural, sinó que es troba entreteixida en el tot d’una manera més inescrutable”.
La simbologia, però, no va desaparèixer del tot en aquelles primeres dècades del segle passat. Martha Graham, per exemple, va vincular la seva recerca d’una nova manera de moure’s a la canalització d’emocions, buscant les possibilitats expressives de la pelvis, del plexe solar, del l’experiència conscient del pes del cos en contacte amb el terra. Però a l’hora de pujar-lo a escena, va vincular aquest potencial a temes sovint arquetípics i mitològics. Graham creia que la seva dansa era portadora de missatges universals: el dolor de la pèrdua, l’horror abstracte de la guerra, la bellesa terrorífica de l’amor. Mites com Medea (Cave of the heart, 1946) o títols tant evocadors com Lamentation (1930) o Immediate Tragedy (1937) vinculaven el seu expressionisme dansant a un significat tant emocional com simbòlic.
Lali Ayguadé és una ballarina i coreògrafa molt del segle XXI. Quatre dimensions, 5G, poc donada a les recerques metalingüístiques i molt pragmàtica en els seus plantejaments escènics. Agafa el millor d’ambdues tradicions per explotar les capacitats tècniques dels cossos versàtils i diversos dels seus intèrprets – cada individu que participa en els seus projectes s’ha mogut per camins i disciplines diferents – sense tenir por a retallar-los les ales poètiques a través de la metàfora. Molt en la línia de companyies que es mouen entre la dansa i les convencions teatrals – com la belga Peeping Tom, per exemple – Ayguadé construeix per a les seves coreografies universos escènics recognoscibles. Ofereix a l’espectador/a un marc per omplir els buits de significat que la dansa deixa, fet d’agafadors narratius extrets de la vida quotidiana i acompanyat per una dramatúrgia ben treballada i pensada des de la poètica coreogràfica.
Si a Kokoro Ayguadé buscava en la trobada de ballarins diversos la tensió entre identitat individual i identitat col·lectiva, a Iuanmi els quatre intèrprets s’apropen a un nus temàtic més holístic: la traumàtica i molt nostrada desconnexió entre raó i emoció.
Tot i la conversió massiva al mindfullness i al ioga de ral i mig, a la vella Europa seguim carregant la lacra de segles d’imperi de separació racional entre ànima i cos. No fa tant ens regia la norma no escrita d’amagar de tot sota l’estora. No fa tant de l’acceptació del ‘qui dia passa any empeny’ com a cosa normal; del rentar la roba bruta a casa o millor encara; del no rentar-la mai i dur-la com una segona pell que total, per dins sempre és hivern i més val tenir les finestres tancades. No fa tant, no fa prou. I no hi ha selfies, hashtags motivacionals (#feelgood) o frases de Paulo Coelho que ho amaguin: hem heretat ferides que venen d’abans i quan toca o quan el destí ens sorprèn amb un cop d’efecte, esdevenim físicament disfuncionals i donem lloc a les emocions a entrebancades i com bonament podem.
Les mares de la dansa moderna ja ens avisaven fa un segle: mireu on ens ha dut l’imperi de la raó. No estaven soles. Els anys en què el París bohemi celebrava Isadora Duncan per ballar descalça sobre els escenaris són els mateixos de la unió psicofísica a través de la música proposada per l’Eurítmica de Dalcroze. Les dècades de la Bèlle Époque van ser també les de l’adveniment, a la vella Europa, d’una nova cultura del cos (holística i espiritual) que des de llavors ha cristal·litzat en teràpies, disciplines d’estudi i modes d’entendre la vida alternatius al discurs hegemònic d’occident (científic, dual i racional).
Naturalment i com en tot, el consumisme ha banalitzat moltes d’aquestes pràctiques, convertint-les en ombres d’allò que representen, però l’avís, ja vingui de la dansa moderna de fa un segle o de les constel·lacions familiars d’avui, segueix sent necessari i molt vigent: Mentre seguim desconnectats de les nostres emocions en la gestió del nostre dia a dia, anirem ajupits sota la llosa de dinàmiques passades que no tenen cara ni nom però que pesen, nogensmenys i molt, en el donar significat a les nostres vivències i en com actuem en conseqüència.
Tornant a Iuanmi: Un tanatori és un espai bonic per emmarcar aquesta recerca. Com ja va fer amb Kokoro, on un banc d’església ens recordava que allò anava de qüestions de l’ànima; en aquest espectacle Lali Ayguadé secciona el dol en un entorn format per elements escenogràfics que ens apropen als espais de vetlla: Roba negra, cortines altes i fosques, testos amb ficus i altres plantes decoratives sense flor.
Un altre element escènic clau és una tauleta alta amb un telèfon, al voltant del qual es concentren algunes de les escenes més belles de tot l’espectacle: hi veiem amb cruesa l’esllanguiment del temps immediatament posterior a aquella trucada funesta en què se’ns informa de la pèrdua d’algú proper. Aquell moment de buidor absurda i histriònica en què el temps segueix, inexorable i sense sentit, al voltant de qui despenja. En la fracció de temps que al bar de baix, potser, algú ha deixat reposar la cullereta després de remenar el tallat, pel receptor poden haver nascut i mort galàxies senceres, plenes de no-res.
En aquest sentit i de la mà de Jordi Oriol Canals, la dramatúrgia de Iuanmi sap aprofitar el potencial de la dansa quan es tracta de jugar amb el temps. El temps posterior a la trucada, per seguir amb el mateix exemple, s’abstreu i s’explota a través del moviment sense necessitat de justificar l’exploració formal a nivell dramàtic. Perquè el joc temporal de la dansa és laberíntic. El temps es perd pels seus confins, de la mateixa manera que es perd quan la ment vagareja pels meandres de l’imaginari. En dansa el temps s’escapa i es replanteja constantment i l’observador pot relacionar-s’hi de manera diferent.
Amb l’excusa del tanatori i amb aquest no saber gestionar el dolor de la pèrdua més enllà de la convenció com a punt de partida, Iuanmi transita entre plor i somriure amb la mateixa agilitat amb què transita entre gest literal i gest abstracte; o entre els cossos en moviment i l’emoció que evoquen els personatge que els habiten. Fent un ús desacomplexat de la raresa que la dansa atorga a tota representació de la realitat, Ayguadé es pregunta: si no fem les paus amb el dolor, podem assaborir o conèixer realment l’alegria? O ens quedem sempre a mitges, en un terreny tirant a gris? De moment, en la nostra tradició il·lustrada passem el dol com podem, faltats d’escola en aquest aspecte de la vida. Ressona a Iuanmi l’eco d’una idea: Potser seria hora de revisar el currículum?
Jordi Ribot Thunnissen
La LALI AYGUADÉ presenta ‘IUanMI’ de l’1 al 4 de març de 2018 al Mercat de les Flors
Web de la companyia:
Bibliografia:
Giorgio AGAMBEN, Ninfas, Valencia: Pre-textos, 2010
Alan BADIOU, “La danse comme Métaphore de la pensée”, dins de Danse et pensée: une autre scène pour la danse, ed. Ciro Bruni. París: GERMS, 1993, pp. 11-22
Roger COPELAND, Merce Cunningham, the modernizing of modern dance. Routeledge, New York, 2012
Monna DITHMER (ed.), Of another world: Dancing between Dream and Reality. Museum Tusculanum Press – University of Copenhaguen, Copenhaguen, 2002
Mark FRANKO, Dancing Modernism/performing politics. Bloomington i Indianapolis: Indiana University Press, 1995
Markus GABRIEL, Por qué el mundo no existe. Pasado y Presente, Barcelona, 2015
Nathalie LECOMTE, Entre cours et jardins d’illusion: le ballet en Europe (1515-1715). Pantin, Paris, 2014
Carol LEE, Ballet in western culture – a history of its origins and evolution. Londres: Routeledge 2002
Beau LOTTO, Deviate, The Science of Seeing Differently. Weidefeld&Nicholson, London, 2017
Vídeos i altres enllaços d’interés:
Exemples Ballet Romàntic:
Willies – Giselle (Dutch National Ballet, 2016): https://www.youtube.com/watch?v=C4jl-Uf8A84
Cignes – El Llac dels cignes (Royal Swedish Ballet, 2009): https://www.youtube.com/watch?v=ONmIRaHGKdY
Exemples Dansa Moderna:
Martha Graham, Lamentation: https://www.youtube.com/watch?v=klF8Ob8bRSE
Martha Graham, Chronicle: https://www.youtube.com/watch?v=BXGPJPG3aOE
Martha Graham, Cave of the heart: https://www.youtube.com/watch?v=1QPC2qJeFg4
José Limón, the Moor’s Pavane: https://www.youtube.com/watch?v=ZnmsSiMfMHw
Anna Halprin: The Prophetess: https://www.youtube.com/watch?v=uFyW8ec_JRE
Altres vídeos relacionats:
Lali Ayguadé, Kokoro: https://www.youtube.com/watch?v=L9YDWc1RNbM
Peeping Tom, Le Salon: https://www.youtube.com/watch?v=b1SIUcfS1Zw
Peeping Tom, 32 Rue Vandenbranden: https://www.youtube.com/watch?v=KlrXPVZG5Ho&t=363s
Ann van den Broek, WArd, waRD: https://www.youtube.com/watch?v=6sVmfufDn8E
Wim Vandekeybus, Blush: https://www.youtube.com/watch?v=QtKUONLBP-8
Pina Bausch, 1980: https://www.youtube.com/watch?v=Mfv7Pgn_WHc
Altres enllaços d’interés:
Teràpia Mensendieck: https://vvocm.nl/Portals/1/Documents/Folders/VvOCM_flyer_online_ENG.pdf?ver=2017-06-13-000000-000
Teràpia Mensendieck (història): http://www.movementhealth.com.au/news/dr-bess-mensendieck/
Constel·lacions Familiars Sistèmiques: https://www2.hellinger.com/es/home/las-constelaciones-familiares/las-constelaciones-familiares-un-resumen/
Emile Jean Dalcroze: https://en.wikipedia.org/wiki/%C3%89mile_Jaques-Dalcroze
Körperkultur com a disciplina d’estudi. (Body Culture Studies): https://en.wikipedia.org/wiki/Body_culture_studies
