Nunca desembarcamos de nosotros mismos. Nunca llegamos a otro, sino otreándonos a través de la imaginación sensible de nosotros mismos. Los verdaderos paisajes son los que creamos nosotros mismos, porque así, siendo dioses suyos, los vemos como verdaderamente son, que es como fueron creados. Quien ha cruzado todos los mares ha cruzado solamente la monotonía de sí mismo.
Fernando Pessoa. Libro del desasosiego.
Mai no desembarquem de nosaltres, mai no arribem a l’altre, si no és alteritzant-nos per la imaginació sensible de nosaltres mateixos. Els vertaders paisatges són els que nosaltres mateixos creem, perquè així, essent-ne déus, els veiem com vertaderament són, que és com van ser creats. Qui ha travessat totes les mars ha travessat només la monotonia de si mateix.
El Llibre del desassossec de Fernando Pessoa
Amb el preu d’una entrada al teatre diuen que pots agafar un avió fins a San Petersburg. Després vindran les despeses de tramitació i tota la pesca, però la possibilitat de viatjar -de fugir, d’explorar, d’abandonar- la tenim en cada parpelleig i en cada canvi de pantalla. Només cal decidir fins on volem arribar.
Marc Vives (Barcelona, 1978) és un dels joves artistes que durant la dècada dels 2000 va protagonitzar la internacionalització de l’art del nostre país. Amb David Bestué van arribar fins a la Biennal de Venècia l’any 2009 per mostrar les seves Acciones en casa (2005), una pel·lícula de mitja hora de durada en la que es van succeint petites situacions absurdes en un entorn quotidià i amb les que arriben a tergiversar-nos tota la visió de l’espai domèstic i dels objectes que el conformen: la pica de la cuina convertida en una font futurista, els llibres de l’estanteria suïcidant-se perquè ningú no els llegeix, el menjar camuflat entre els utensilis de la cuina abans de ser cuinats… Amb ironia i una estètica descuidada, aplicaven tota màgia del primer cinema a la vida sense aura del segle XXI.
Com Thelma i Louise a la pel·lícula de Ridley Scott del mateix nom (1991), Bestué-Vives havien emprès un camí cap a la llibertat des de la carència de grans mitjans però amb la tenacitat del salvatge, conduint per una dècada d’èxits i carreteres d’aplaudiments i així varen convertir-se en els artistes més joves de la col·lecció del Reina Sofía, per exemple.
Però un dia decideixen agafar diferents dreceres i separar-se. De fet, aquest alto a la carretera havia estat prèviament traçat en una de les seves obres, Contracte (2006), que els obligava, en el moment de ser venuda, a fer-se una fel·lació mútua malgrat la diferència d’orientació sexual. Un acte que, sabien, marcaria un punt de no retorn en la seva trajectòria conjunta, i que fou aturada definitivament el 2012 (quan el col·leccionista Carlos Vallejo va decidir, segurament amb un inevitable somriure sorneguer, adquirir la peça).
Des d’aleshores, Marc Vives ha seguit amb la seva pròpia road movie underground de poc soroll, poc pressupost però resistència maratoniana, on ha trobat ocasionals companys de viatge: com la gent d’Y Produtions, l’empresa creada el 2005 i que va donar llum a l’única distribuïdora de vídeo art al nostre país, Hamaca; les festes setmanals al Nyam Nyam dins el cicle «Todo lo que me gusta es il·legal, amoral o engorda». O, a partir del 2014, a la NauEstruch -l’espai d’arts plàstiques i visuals del centre de creació i producció L’Estruch de Sabadell- que actualment dirigeix amb la idea de barrejar mons i personatges divergents com si fos el conductor de La Familia rodante, la pel·lícula que replega intimitat i tumult de Pablo Trapielo (2004).
Format en belles arts, Marc Vives va iniciar-se en escultura però acabà decantant-se per l’acció, és a dir, encarnant el gir performatiu de les arts que es va donar a partir de la necessitat de trencar fronteres i encetar la recerca amb el propi cos, amb pioners com Oskar Schlemmer, Joseph Beuys o Bruce Nauman, a qui en alguna peça ha parodiat amablement. Finalment, la curadoria d’art també es pot entendre i exercir des de la visió d’una acció artística, el pas més enllà d’alguns artistes contemporanis que volen incidir directament en les polítiques culturals i socials, com fa ell.
Com a creador estricte, la seva actuació pot ser de baixa intensitat però buscant el llarg abast. Poques vegades és col·loca -ni a ell mateix, ni a ningú en concret- al centre de l’escena, tot al contrari: el treball d’aquest artista molt sovint està en fer lloc i permetre un focus d’atenció inesperat que el condemna a ser l’acompanyant silenciós d’una mirada especial vers l’entorn. Fa de Jim Jarmusch a Down by Law (1986), quan posa tres presidiaris en una mateixa cel·la, obligats a entendre’s, i en un món que no comprenen ni els comprèn.
Igual que en aquesta pel·lícula, al costat de Marc Vives les històries troben escapatòria, els fets es redimensionen i el temps pot caminar enrere. Cada aventura creativa es converteix en una road movie i cada espectador passa a ser-ne el protagonista. Ara que, pensant-ho bé, avui, qui s’està de filmar la seva pròpia pel·lícula? Quan heu gravat alguna cosa amb el telèfon per darrer cop? I esteu segurs de qui ho dirigia? Qui hi actuava? Per a quin públic? I sota quins llaços estètics i quina trama financera? La societat de l’espectacle, que deia Guy Debord, va prenent consciència i juga amb ella mateixa, però encara no s’allibera de l’etiqueta. La desmaterialització del nostre medi, cada cop més digital, només pot contrarestar-se amb la creació de situacions significatives i caminades singulars com la que ens proposa l’artista.
Amb pel·lícula o sense, no parem de fer camí i Marc Vives no és Ridley Scott ni Pablo Trapielo ni Jim Jarmusch però, com ells, ens assenyala horitzons personals que avancen infinitament. Pot ser a través d’un viatge interior o d’un desplaçament exterior; una immigració forçada o l’aïllament voluntari; el moviment imprescindible o el pas àgil de la dansa, per tornar al mateix lloc.
Bàrbara Raubert
MARC VIVES presenta Atracción Barcelona en el Mercat de les Flors el 14 de maig
Bibliografia:
Marc Auge (2009): Pour une anthropologie de la mobilité. Payot & Rivages, París.
Julie Bawin (2014): L’artiste commissaire : entre posture critique, jeu créatif et valeur ajoutée. Editions des archives contemporaines, Paris.
Ana Buitrago, ed. (2009): Arquitectures de la mirada. Cos de lletra, Barcelona.
Steven Cohan & Ina Rae Hart ed. (1997): The road movie book. Routledge, New York.
Guy Debord (2005): La sociedad del espectáculo. Pre-textos, Valencia.
Vincent Kaufman (2002): Re-Thinking Mobility. Ashgate, ALthershot.ç
Joaquim Noguero (ed.) (2011): El espectador activo. MOV-S 2010. Mercat de les Flors, Barcelona.
Gloria Picazo, ed. (1993): Estudios sobre performance. Junta de Andalucía, Sevilla.
Iván de la Torre: El proceso curatorial como obra de arte; el comisario como artista. Revista Historia Autónoma, 4 (2014), pp. 157-172.
Webgrafia:
Acciones en casa (2005) http://www.hamacaonline.net/obra.php?id=597
Hamaca http://www.hamacaonline.net/default.php
Museu y Centro de Arte Reina Sofia http://www.museoreinasofia.es/coleccion/autor/bestue-vives-david-bestue-barcelona-1980-marc-vives-barcelona-1978-0
Nyam Nyam http://todoloquemegusta.nyamnyam.net/
Joseph Beuys, Transformer (1979) https://vimeo.com/29462498
Bruce Nauman, Wall floor positions (1968) https://www.youtube.com/watch?v=IMSyhyvr0mw&nohtml5=False
Oskar Schlemmer, Ballet triàdic (1970) https://www.youtube.com/watch?v=87jErmplUpA
