Actualment, pocs projectes artístics abasten un camp poètic i dramatúrgic tan ampli i divers com el de la Societat Doctor Alonso. Si una intenta fer un repàs als seus treballs, troba infinits camins possibles, incomptables fils per estirar a fi d’intentar treure l’entrellat de la seva proposta. Tota aquesta amplitud i diversitat podria convertir els nostres esforços per apropar-nos al seu treball en una tasca extenuant i segurament estèril: al final, després de recórrer els seus camins i cabdellar cada fil possible, continuaríem embolicades en una combinació extravagant de categories. Què cal fer, doncs? Com ens podem apropar a la seva proposta?
Imaginem el següent: un ambient fosc, l’angle d’una taula de pedra. A sobre, un tapís fet un garbuix que crea una superfície inestable. Al damunt, una sofisticada copa feta amb una conquilla de nàutil. Davant de la copa, un plat de plata col·locat al caire del tapís i de la taula. Sobre el plat, una delicadíssima caixa de porcellana xinesa, amb la tapa lleugerament oberta perquè dins hi ha una cullereta. Enganxada a la porcellana hi ha una llimona a mig pelar, amb la pell que encara no ha estat enretirada del tot i que dibuixa una espiral que penja fora del plat i s’aboca al buit. A la imatge, hi ha molts més objectes, però de la mateixa manera que els ja descrits, tots semblen anunciar una possible catàstrofe que faria que tot acabés per terra, trencat. M’imagino la natura morta que Willem Kalf va pintar cap a l’any 1662 (Museu Nacional Thyssen Bornemisza). Aquesta situació de tensió, aquest drama, parla, per descomptat, de la fugacitat del temps i de l’amenaça de l’instant. Sobretot, però, parla d’un cos absent, d’un cos que sembla que s’hagi escapat de l’escena just abans que nosaltres la miréssim, deixant rere seu aquesta situació d’inestabilitat i amenaça de ruïna, deixant enrere la representació, aquesta imatge que nosaltres veiem ara. El que m’interessa d’aquest quadre és precisament aquest cos esmunyedís que ha aconseguit esquivar la nostra mirada.
Hi ha en el projecte coreogràfic i dramatúrgic de la Societat Doctor Alonso una fugida decidida de la representació autoritzada. De la mateixa manera que aquest cos s’escapa de la imatge, sembla que el seu projecte consisteix a sostenir un desplaçament constant que fa que la mirada convencional sempre arribi, d’alguna manera, tard. Com si es tractés d’una llebre que, en cada ocasió, aconsegueix escapar, àgil, del caçador. En aquest sentit i, de la mateixa manera que en la natura morta de Kalf, per a Societat Doctor Alonso sembla que això que en diem «posada en escena» seria el que es deixa enrere: un espai d’absència on ressona l’eco d’una acció que ha passat abans que hi hàgim arribat.
La prolífica diversitat que caracteritza la Societat Doctor Alonso fa que en escena sempre passin coses precioses. Tota mena de cossos, tota mena d’espais. Tota mena d’accions. Com en el quadre, però, tots aquests paisatges vius serveixen per fer realitat un desplaçament essencial que fa lliscar el drama fins a indrets que no es veuen i cap a temps en què no s’és. És a dir, el que s’explica passa fora del marc de representació, en aquest espai entremig en què la consciència dels espectadors inevitablement entra en joc com un personatge més de la representació.
Així, podríem dir que les obres de la Societat Doctor Alonso passen tant en escena com fora d’escena. Per això, potser, una manera possible d’apropar-se a la seva obra podria ser, en primer lloc, intentar posar en pràctica aquest cos esquiu de la natura morta i no deixar-nos atrapar per les paraules conegudes, les etiquetes autoritzades; és a dir, per la mirada convencional que només veu el que apareix dins del marc normatiu. D’alguna manera, és com arribar a la funció vestides d’incertesa. I després, l’endemà potser, un cop els ecos de l’acció s’hagin extingit, escoltar el que queda dins d’una mateixa de tot el que ha passat. Aleshores, potser, tota aquesta rica i fugissera diversitat poètica i dramatúrgica que caracteritza Societat Doctor Alonso, es revelarà com una simple però insistent recerca de l’Un, del que no té Nom i esquiva la Imatge. Potser, després, n’hi haurà prou amb l’inesperat i dolç regust per saber que s’ha entès alguna cosa, que ha passat alguna cosa, en efecte…
Jaime Conde–Salazar
