Conversa amb Sònia Gómez al voltant del seu espectacle InBalanceIn
Sònia Gómez és una creadora ineludible del panorama de la dansa i les arts vives del país. Amb la seva mirada pura i brillant, com ella mateixa diu amb ironia en aquesta entrevista, ha desenvolupat, al llarg de la seva extensa i prolífica carrera, una manera de fer particular que reflexa una barreja fascinant d’ironia, intuïció i intel·ligència sensible. Parlem amb ella al voltant del seu nou espectacle per a infants de 2 a 5 anys, InBalanceIn, que s’estrena aquesta temporada al Mercat de les Flors, en el marc del festival elPetit.
1. En el text de presentació d’InBalanceIn parles de l’equilibri com a punt de partida d’aquesta peça i com a noció de gran importància en la nostra vida. També dius que els infants tenen una pulsió innata a experimentar amb el cos i el moviment i ho fan sense por. En la teva trajectòria com a ballarina i creadora, com has experimentat i treballat l’equilibri, quina importància ha tingut aquesta noció en el teu llenguatge? I la por? Quan penses que has sentit por i com l’has explorat?
Si penso en la paraula “equilibri” en relació al públic al que està dirigit el projecte InBalanceIn -infants entre 2 i 5 anys-, em sembla una noció molt abstracta, molt àmplia. Però a la pràctica, em puc quedar aturada sobre una cama, puc fer la roda, puc sentir-me en equilibri sobre els dos peus. Així, a InBalanceIn, tractem de pensar l’equilibri com un espai d’experiència, de prova, d’exploració amb aquests infants, de presa de consciència del cos. Desplaçar-se perdent i recuperant l’eix, percebre què passa al cos, sentir què es pot arribar a fer o no des de llocs tant senzills com quedar-se aturada sobre un peu.
La por tindria a veure amb l’atreviment, amb deixar-se portar, provar, amb adonar-se -o no- que et pots quedar en una posició sense caure, però si caus, no passa res. Jugar a equilibrar-se i desequilibrar-se és molt divertit i té a veure amb aquest atreviment, amb aquesta primera consciència del que surt i del que no surt. Jo tinc una relació amb l’equilibri… com normalment quan estic a escena, estic ballant i composo a temps real a partir d’uns paràmetres, el que he anat afinant amb el temps és com viure el desequilibri. En les composicions que ballo, que estan entrenades i assajades però que, en el moment de la presentació gràcies a la intensitat del moment i a l’adrenalina, amb una imatge que em faig del que composo i d’una eficiència en aquesta composició (eficiència en molts paràmetres: estètics, físics etc…), el sentir desequilibri o dissimular el desequilibri és un lloc que em fa respecte, em fa por, és un dels espais a treballar, i sobretot entendre i a dialogar amb aquesta por a sentir una limitació. Però també, a partir d’aquesta limitació trobar estratègies i eines, a vegades per dissimular que estàs perdent el control, o aprofitar aquestes estratègies per descobrir vies que no sorgirien sense aquesta pèrdua de control.
2. Parlant ara per telèfon i veient també els treballs que has fet fins ara, es posa de relleu que ets una creadora que sovint treballa propiciant equips creatius. Com treballes, com generes aquests equips, què t’interessa del treball col·lectiu? I en el cas d’InBalanceIn, podries parlar de l’equip que t’acompanya i com heu treballat?
Les persones a qui proposo col·laborar en els meus projectes són persones que tenen, com jo, com [esbotza una rialla]. No és tant per una idea de col·lectivitat, sinó perquè m’agrada treballar amb les persones, m’agrada l’autonomia de la gent, m’interessa el lloc de trobada de persones, personal, que està sempre per davant de tot, per davant de les idees, dels resultats. Les persones necessitem tenir un espai d’intercanvi. M’agrada proposar espais d’intercanvi, on les idees van mudant a mesura que es treballen, i ja no se sap ben bé de qui era aquesta idea o aquella altra. Es dilueix aquesta potestat de les idees, però no tant per un acte col·lectiu, perquè segueixo tenint jo la responsabilitat del resultat. Està el meu nom, no hi ha una signatura col·lectiva. Hi ha una col·laboració, hi ha una pertinença a la peça, al treball, però la responsabilitat és meva, el projecte l’inicio jo. I això ho comento perquè, retornant a aquesta idea de les persones i les personalitats, més enllà de a quin resultat arribem, m’interessa la part d’estar juntes, plegades… Jo, a més a més, des de petita he treballat molt sola, perquè ho he decidit, perquè ho he necessitat i clar, quan treballo amb persones, em passa que les veig com entitats en elles mateixes i és important per a mi que aflori la personalitat més enllà de les idees brillants, l’execució o la fantasia que cadascú pugui tenir. És molt important el tracte entre nosaltres, les cures, el procés, l’atenció… és un punt de trobada. La meva vida i la feina estan molt barrejades per no dir que són pràcticament el mateix. Per a mi no hi ha diferència entre quedar per assajar o per explicar-nos la vida. Però no seria tant en aquesta pulsió col·lectiva, perquè el projecte l’he aixecat jo i tinc la responsabilitat última.
L’equip d’InBalanceIn és molt especial. Jo faig els equips per intuïció, a vegades em surt millor que d’altres. En aquest cas no hi ha gens de paritat, però els perfils són molt diferents: està el Wanja Kahlert, que ve del món del circ, és «portor» i per l’espectacle era important que algú pogués agafar persones i coses i mantenir-les en equilibri. Està també el Fernando Leija, que ve de Mèxic i té una energia teatral que m’agrada, la seva preparació física es basa en la cal·listènia, i em semblava important que hi hagués algú que tingués tant coneixement sobre el pes i com utilitzar-lo. I després està Personaje Personaje, que és una «travesti», i el que em va cridar molt l’atenció d’ella és el pensament que té sobre la infància: com tractem a les infàncies, en el nostre dia a dia, amb les presses, en aquest sistema, a vegades de forma agressiva, encara que ja no es donin cops.
També volia destacar la col·laboració amb la Xesca Salvà, amb qui ens hem engrescat amb propostes per buscar sensacions i aquesta idea de peça epidèrmica. I la il·luminació d’Anna Rovira que vol fer servir molts colors i que sigui quelcom una mica lisèrgic. ElClimamola ha fet la producció i ens ha acompanyat molt bé i l’equip d’educatius de Mercat de les Flors. Em sembla que no em deixo ningú…
3. Quines experiències has tingut amb nens i nenes i adolescents al llarg de tots aquests anys de pràctica artística? Què has après?
Soc mare, i amb això ja tindria la meitat de la feina feta [esbotza una rialla]. Passo i he passat molt temps amb l’Edmond i és una part molt intensa de la vida, bé encara estic “en ello”, perquè té 12 anys, el meu fill. He fet molts projectes amb infants i adolescents, sovint per encàrrec. Però penso que si a casa no hagués tingut aquesta experiència de maternitat, potser no m’haguessin cridat tant l’atenció les relacions amb adolescents i la infància, ho hagués vist des de lluny. Una vegada entres en aquesta etapa de criança i d’aprenentatge, quasi que ve donat, que vols ampliar les possibilitats i posar en pràctica punts de partida i de relació: això ja vindria de casa, és més personal. Per una altra banda, el treball de cos en aquestes edats és fascinant, necessari. Sobretot amb adolescents: el cos hi és però no el tenim present i treballar i prendre consciència sobre el cos, tan individualment com col·lectivament, m’interessa molt. Tot un món per descobrir i retornar el que sabem del cos amb cossos que estan creixent. Penso que està bé que més enllà de l’esport puguin expressar-se a partir del seu cos. Una vegada més es creua el tema de la personalitat, un dels meus “quès”… em fascina com ens movem, com ens expressem a partir del nostre cos, la nostra imaginació i creativitat.
4. M’ha cridat l’atenció la figura del conta-contes junt amb un enfoc més perceptiu i exploratori: quina relació veus entre l’experiència perceptiva, l’aprenentatge i la narració?
Ara que ja tenim la peça, jo diria que la figura del conta-contes (que era Personaje Personaje) no es desmarca tant del Wanja i del Fernando. La peça té tres blocs en els quals estan els tres intèrprets en actiu. En el primer bloc fem el joc d’aparèixer i desaparèixer a partir d’una tela i les infàncies miren. En el segon, aquestes tres persones dialoguen amb una sèrie d’objectes i fan unes composicions particulars, molt abstractes, no hi ha narració, sinó associacions d’idees. A vegades lògiques, però moltes vegades il·lògiques on es barregen objectes que no tenen res a veure els uns amb els altres. Els donem vida, els fem moure, i a vegades els objectes mouen als intèrprets. Hi ha un joc de qui afecta a qui: el cos a l’objecte o l’objecte al cos. En aquesta part, els objectes acaben tocant les infàncies. És un projecte epidèrmic més que mental. Hem treballat molt la seva mirada, el que estan veient, el que es mostra. Les coses tenen relacions no habituals. És un lloc de sensacions, epidèrmic, per aturar-se i mirar. A la tercera part hi ha un treball de cos i els intèrprets conviden les infàncies a estar a l’escena sota d’una tela gegant. A la primera part miren. A la segona part miren i toquen. I a la tercera les infàncies formen part de l’escena, estan a dintre. Més que una narració, pots connectar imatges que et sonen, però és una peça més de sensacions, epidèrmica i de guiar la mirada… no sé. A veure si ho aconseguim, perquè són molt petits [esbotza una rialla].
5. Quina peça de dansa, performance, teatre, o esdeveniment artístic recordes haver vist de petita i com et va marcar?
No. No recordo veure res de petita. Al poble de la Sénia, de 5000 habitants, en una família gens atenta a la cultura, doncs no vaig tenir cap contacte amb les arts escèniques, ni la cultura en general. L’únic que recordo és als 10 anys veure a la tele a les 12 de la nit el programa de la 2, Metròpolis, i vaig dir: ui, guaita! Hi ha coses amagades que hauria de descobrir, perquè el que m’envolta no m’acaba d’estimular gaire. No, no vaig veure res, uauu, em fas aquesta pregunta i dic, ostres! bé, mira, tenia la mirada pura i brillant fins els 20! pràcticament fins que vaig a anar a Brussel·les no havia vist quasi res… “nada”, poc informada! Hahahaha!Sentint aquest darrer àudio venen més ganes encara de mirar el que aquesta creadora inquieta i curiosa ens proposa amb InBalanceIn. Que totes les mirades puguin aturar-se un moment i esdevinguin si no pures, més brillants!
Constanza Brnčić
ENLLAÇOS D’INTERÈS:
Composición animada (2012-2018)
