«Hi ha territori des del moment que els components del medi deixen de ser direccionals
per esdevenir dimensionals, quan deixen de ser funcionals per ser expressius. Hi ha territori
des del moment que hi ha expressivitat del ritme. És l’emergència de materials d’expressió
(qualitats) la que definirà el territori»
Gilles Deleuze i Felix Guatari: Mil mesetas. València: Pre-textos, 2020
El tercer solo de la coreògrafa i ballarina Cecilia Colacrai és una afirmació de la seva personalitat tenaç, enèrgica i vibrant, arrelada al territori transfronterer que és la dansa. Argentina resident a Barcelona des del 2002, fa 10 anys va crear el col·lectiu Big Bouncers al costat de Mireia de Querol i Anna Rubirola, i també forma part de LaBolsa, a més de col·laborar amb altres artistes com João Lima i en la darrera peça de Joan Català.
El ritme i la percussió t’han acompanyat en altres ocasions, i a R.A.V.E. (Revolutionary Agglomeration for Voluntary Extermination) són la banda sonora que estructura tota la peça.
Des de l’inici vaig decidir que el so havia de ser de percussió i vibració. M’interessa aquesta idea del que és analògic, del xoc, de la caiguda, del que té a veure la reverberació, la vibració i també en relació amb la veu. A mi, la percussió em connecta amb allò ancestral, em connecta amb la Terra i amb allò analògic –jo no sóc gaire moderna, no ho soc gens, vaja, i alguns sons no em motiven, mentre que una percussió sempre m’agilitza–. I també em porta a la idea de la primera explosió del Big Bang.
El Big Bang, l’origen dels temps, era el desencadenant de la primera peça amb les Big Bouncers, Big Bounce. En aquest solo que ara presentes parles del final dels temps.
Amb les Big Bouncers hem treballat molt sobre l’origen de les coses, i ara volia preguntar-me sobre l’altre extrem. El cert és que, d’una manera o altra, totes les meves peces han girat al voltant del temps. La primera Sola (2006) tenia per subtítol Viaja sola y borracha, que era com m’imaginava que estaria a l’edat que tinc ara. La segona era La incorruptible belleza de la distancia (2011) i partia d’un treball que vaig fer a les presons que tenia a veure amb la memòria, en com recollim els records i els anomenem. R.A.V.E. també té a veure amb el temps, concretament amb la fi de la humanitat. I, a petita escala, té a veure amb la fi de la meva professió tal com l’he fet fins ara, perquè és una peça que em demana estar súper entrenada i passar un munt d’hores a l’espai per no xocar amb tot el que hi ha. Vaig a l’extrem tota l’estona… en una part, gairebé vomito! No crec que ho pugui fer gaire més, això.
És que tu, en escena, sempre estàs al 300% de potència física, amb molta adrenalina i energia cinètica. Una altra característica teva és l’arrelament, fins i tot quan saltes.
Potser hi ha coses que són anatòmiques –com que tinc les cames curtes–, altres que tenen a veure amb la formació i, finalment, amb la maduresa. I quan veig un cos madur en escena, allò que m’al·lucina és el seu pes, un arrelament al que jo intento acostar-me. Aquí també em connecta amb tot el que he llegit sobre els rituals i les teories sobre de la fi del món de diferents cultures.
Has trobat alguna cosa que es repeteixi en totes elles?
No ho sé… En més d’una ocasió sí que vaig trobar que tenien una cosa en comú, una visió sobre els «pobres blancs, que no saben que en algun moment seran aixafats perquè el cel i la terra s’estan acostant». Però, sobretot, jo he recollit allò que em servia per distanciar-me de mi mateixa, dels meus codis escènics habituals. Per exemple, la idea de mèdium –el que està entre el cel i la terra–, i els cenotes de la Península de Yucatan –que són forats a la terra de trossos de meteorits que van caure del cel– formen part de l’imaginari de R.A.V.E., encara que no apareixen escènicament.
Doncs aquest pes em feia pensar justament en el teu procés migratori, i com havies hagut de crear un territori i una tribu pròpia lluny de la teva família, i que havia calgut molta força per dir «sí, soc aquí».
Potser sí. Res no ha estat fàcil, per a mi. Estic molt satisfeta d’on he arribat, però no ha sigut senzill i potser he traslladat aquest esforç a la dansa amb una actitud com d’estar sempre empenyent. Ja no vull continuar així i, de fet, tota la primera part de la peça vaig amb el fre de mà i, en altres moments, em proposo paràmetres físics múltiples que ajuden a contenir-me. Sé que la peça és molt com soc jo, però també he buscat més versatilitat com a ballarina, permetre’m tocar altres textures.
De quina manera la teva feina en solitari i la que fas en col·lectiu estan relacionades?
En un treball col·lectiu, jo puc dir «blanc» i tu respondre «blanc llet». Sempre hi ha alguna cosa a recollir i en la unió de totes les mirades es genera una altra entitat, i això és molt ric, tot i que en moments puguis ser frustrant. La meva intenció en fer aquest solo era afirmar-me i dir: val, jo avui amb 43 anys, què penso, què opino, com em moc, quin llenguatge desenvolupo, de quina manera escric una peça… Si, amb les Big Bouncers o amb João Lima, organitzem marcs per definir què queda fora i què va a dins de cada creació, aquí m’he deixat guiar molt per l’instint.
De tota manera, em costa molt pensar que R.A.V.E. és un solo perquè sí que he estat moltes hores sola a l’estudi, però també he creat tot un equip per compartir, debatre i qüestionar el que feia, amb Iván Cascón, Sergi Cerdán, Rita Stivala, Miquel Casaponsa, Miquel Vich Vila, Pablo (Mo) Ramírez, Maria Magdalena Garzón, João Lima, Tristán Pérez Martín y Rodrigo Rammsy. Així és com entenc el món.
Des dels 14 anys estic en grups de treball, a l’escola nacional de dansa Nigèria Soria on vaig estudiar, es treballava i decidia col·lectivament, no existia una figura de direcció, només de coordinació. Quan vaig arribar aquí, em va costar molt entendre que només podies ser director o intèrpret. Tampoc podia acceptar que, sense diners, no poguessis fer res. Jo els deia a les meves companyes: «Fem alguna cosa juntes», i elles em contestaven: «Quant em pots pagar?». Ostres! Que jo era una sudaca il·legal! Què volien que els pagués? Llavors, els primers anys vaig intentar allunyar-me del que coneixia i seguir els mètodes que veia aquí, però darrerament he volgut recuperar aquelles maneres de fer perquè hi ha aspectes que tenen molt de valor, com saber crear amb el que hi hagi, sense perdre l’esperança ni la qualitat del treball.
En la presentació de la peça que has escrit, parles d’un món sense humans.
La idea ve del llibre ¿Hay mundo por venir? Ensayo sobre sos miedos y los fines de Déborah Danowski i Eduardo Viveiros De Castro, on es diu que el planeta no ens necessita però que nosaltres sí que necessitem un lloc on estar, un planeta. I ho vinculo amb l’exposició de Mart al CCCB, on expliquen tots els experiments que s’estan fent a Mart per enviar-hi els quatre elegits perquè la humanitat no mori, mentre aquí tenim un canvi climàtic a sobre! Em mata aquesta obsessió de la nostra espècie i el lloc en el que ens hem col·locat en relació amb tota la resta d’éssers.
Marina Garcés parla de la condició pòstuma, que avui tot són colofons. I ni l’art, ni la dansa no poden donar respostes, però sí que poden generar bones preguntes i emocions. El títol de la teva peça ens parla de festa i d’exterminació, alhora.
En realitat R.A.V.E. (Revolutionary Agglomeration for Voluntary Extermination) és una reivindicació a la vida, encara que parteixo d’un «bona nit i tapa’t», és contradictori, ja ho sé. Hi ha un moviment als Estats Units que vetlla per l’exterminació voluntària que significa deixar de parir, amb el qual jo hi estic força d’acord, però l’acrònim sona a les festes clandestines on es produeix una transformació de l’estat mental i físic del cos, i que és una condició que m’interessa, no només en el meu cos, sinó també en el del públic.
A més, aquesta creació beu de les sensacions viscudes en la pandèmia, totes les pors i alguna esperança, es parlava de la fi del capitalisme… Després ja sabem què ha passat. Si ajunto la meva edat, la pandèmia i la situació global del món, només hi veig finals però, en realitat, nosaltres no ens volem anar de cap manera.
L’instint de preservació…
Per això vaig arribar a la idea d’una transformació constant amb un cos que no pot parar i va canviant de llenguatge i de textures non stop. Des de la primera Lucy que es va aixecar a agafar el fruit d’un arbre, ens transformem constantment, i aquesta adaptabilitat és l’única alternativa a l’eliminació. Així que R.A.V.E. acaba semblant més una oda a la vida que no a la mort.
I en aquesta insistència és on apareix l’humor.
M’hagués agradat que n’hi hagués una miqueta més, però em costa trobar l’humor sense la paraula.
Al teu moviment hi ha molt d’humor.
Sí? De vegades jo em veig molt dramàtica i em pregunto com fer-ho per treure’m la sudaca immigrant sense papers que porto dins i que se’m cola per tot arreu.
Diria que l’esforç per la supervivència, en la seva repetició, pot acabar per fer riure. Penses en algun públic en concret?
Jo dono molt de valor al temps d’algú que ha pres la decisió d’anar al teatre i comprar una entrada, per això vull cuidar aquesta experiència compartida, que no vol dir que ho doni tot mastegat ni que s’hagi de sentir a gust tota l’estona. El que voldria és que els vibrés la cadira, que els mogués. I tan de bo es pugui veure en diferents països perquè una mateixa pauta la dones a Barcelona, a Rosario o a la península de Yucatán, i se’n va a connexions tan diferents que m’al·lucina. Ja fa anys que treballo força entre aquests tres països, Mèxic, Argentina i aquí, i veure com responen davant d’una mateixa proposta és una manera de conèixer cada cultura. La peça anterior, per exemple, de manera implícita tractava de la dictadura argentina (tot i que no tenim desapareguts en la família, penso que aquella situació ha quedat gravada en alguna part del meu cos). Aquí, l’obra es va connectar amb un munt de coses però quan vaig presentar-la a Rosario, gairebé tothom la va relacionar amb aquell moment de la història, mentre que a Mèxic la gent l’entenia de manera més universal.
En general no m’imagino gent de la professió en la platea, tot i que m’interessa la seva visió per saber com encaixa la peça en el lloc que habito. Però ara estic especialment preocupada perquè ve la meva mare d’Argentina, i com que ballo despullada molta estona, l’hauré de preparar abans. De fet, sempre que surto a escena, penso a la meva mare. I que vingui després de 20 anys…
Serà emocionant.
Sí. Haver pogut fer aquesta peça dona sentit a estar lluny d’ella… Si no, per què?
Bàrbara Raubert
Enllaços de vídeo:
Disfigure Study (1991) – Meg Stuart/Damaged Goods (Full work, remake 2002)
Violet (2012)
Concert de Brendan Dougherty
Enllaços d’interès:
Bibliografia:
Bannon, Fiona (2018): Considering Ethics in Dance, Theatre and Performance, Springer.
Bissell, Bill; Linda Caruso Havilland (2018): The Sentient Archive. Bodies, Performance and Memory, Wesleyan University Press.
Danowski, Déborah & Viveiros De Castro, Eduardo (2019): ¿Hay mundo por venir? Ensayo sobre los miedos y los fines. Editorial Caja Negra. Buenos Aires.
Garcés, Marina (2017): Nova il·lustració radical. Anagrama, Barcelona.
Hang, Bárbara & Muñoz, Agustina (ed.) (2019): El tiempo es lo único que tenemos. Actualidad de las artes performáticas. Editorial Caja Negra. Buenos Aires.
