PRESS
CONTACTO
Buscador

‘Burrows/Fargion: Diamants de metacoreografia’, per Jordi Ribot Thunnissen

“La imagen es poca cosa: resto o fisura. Un accidente del tiempo que lo hace momentàneamente visible” – Georges Didi-Huberman.

Sometimes it’s hard to find a reason to dance at all. – Jonathan Burrows.

Jonathan Burrows és autor del manual “A choreographer’s handbook”, publicat l’any 2010, potser el llibre de major referència sobre l’art o l’ofici coreogràfic – pel que fa a l’aplicació pràctica del seu contingut –des que Doris Humphrey publiqués “The art of making dances” (1958). Humphrey recollia en aquell llibre definicions i exercicis que intentaven posar ordre a una vida en actiu marcada per l’aparició i desenvolupament de les tècniques de la dansa moderna – Humphrey és recordada com una dels Big Four de la primera onada de principis del segle XX, junt amb Martha Graham, Charles Weidman i Hanja Holm. Burrows fa un exercici similar des de la seva experiència com a coreògraf i pedagog. Ex-ballarí de la Royal Opera de Londres, Burrows va salpar amb el vaixell postmodern als anys setanta de la mà de Rosemary Butcher – LA coreògrafa experimental britànica de les últimes quatre dècades. “A choreographer’s handbook” és un recopilatori de reflexions, exercicis i definicions aproximades del fet coreogràfic – avui – i dels elements que segons ell hi entren en joc; fruit de cinc anys de workshops arreu del món i on combina paraules seves i declaracions d’altres companys de la professió. El llibre està escrit i ordenat de forma més o menys intuïtiva, com qui s’enfronta a un procés coreogràfic. I és així per principi, tal com avisa l’autor a la primera pàgina: “Començaré el procés d’escriptura d’aquest llibre torbant quelcom, un principi, que em dirà com començar. El principi per l’escriptura d’aquest llibre és com segueix: escriure el llibre com coreografiaria una peça de dansa o com faria una performance. Això em funciona, perquè es fa càrrec de la meva principal por en aquest estadi, la por de no tenir ni idea de què estic fent. Normalment no tenim ni idea de què estem fent. (…) Començar és difícil. Aquesta només és una manera de començar”.

Sense grans teoritzacions i amb un llenguatge planer, el manual de Burrows té el potencial de calmar les ànsies de qualsevol creador quan comença/ acaba/ es troba al bell mig d’un procés coreogràfic. És com un bon company de viatge: simpàtic, no massa intrusiu, amb una mirada franca i un bon consell per a cada entrebanc. Copet a l’espatlla: ‘va, que tu pots’. L’únic que importa, al final, és que allò que es faci sigui, en última instància i en cada part del procés, el que es pretén; i trobar el camí que cada peça, principi, persona, idea necessita per arribar-hi. Ningú diu que sigui fàcil. Burrows, tampoc.

La sèrie de duets creats costat per costat amb el compositor italià Matteo Fargion, els més reconeguts dels quals es poden veure al festival TRANSaccions en tres excepcionals vetllades, són brillants exemples de manual, diamants de metallenguatge. Dic metallenguatge de manera no-convencional, simplement per referir-me al fet que la coreografia és l’objecte primari de totes les peces. I el tema clau, aquí, és que si el metallenguatge o la metacoreografia és el cúmul de gestos, restriccions i principis que els regeixen i/o les decisions preses i abandonades en el procés, la coreografia objecte és allò a què la primera refereix. Dit d’una altra manera: el llenguatge coreogràfic és objecte i objectiu a la vegada, i objecte i objectiu no són el mateix.

Els duets Burrows/Fargion ‘van’, en definitiva, de les coses que passen a escena i de l’ordre en què han estat col·locades partint d’un principi determinat. Si a Body not fit for purpose – la seva proposta més obertament política – el principi era observar la inadequació del llenguatge del cos dansant per expressar allò que l’ocupa; a Both Sitting duet era trobar un una manera de fer que arbitrés entre els dos intèrprets – l’un ballarí, l’altre compositor sense entrenament físic – i els permetés actuar en igualtat de condicions: asseguts. I a partir del principi, coreografia, que en paraules de Burrows vol dir, entre altres coses “prendre decisions, fins i tot quan es decideix no prendre cap decisió. O ordenar objectes en l’ordre correcte que faci el total més que la suma de les parts. O el significat o la lògica que arriba quan organitzes coses una al costat de l’altra fins que s’acumulen en quelcom que té sentit per l’audiència. Aquest alguna cosa que s’acumula sembla inevitable, gairebé indiscutible.”

Aquest aparèixer de certa lògica forma part de l’experiència humana i compartida que és tota representació escènica. En el moment que qui executa una coreografia és una persona es fa difícil contenir el dic de la referencialitat. Més encara quan, com en el cas que ens ocupa, es tracta de dues persones i amb elles es fa també inevitable l’aparició d’un component relacional. Si Yvonne Rainier intentava als anys seixanta eliminar-la posant a treballar un arsenal de recursos compositius que traïssin l’expectativa de l’ull de l’espectador – en pro de buscar l’aparició del moviment autèntic i convertint l’histèric significar de la dansa en un ‘seriós’ problema – Burrows ha acceptat la seva condició de subjecte i l’ha feta jugar a favor seu.

Per una banda, explota la francament còmica aparició dels seus dos cossos – blancs, calbs, de mitjana edat, l’un més grassonet que l’altre – convertint-los per mitjà d’una actitud desenfadada i lleugera envers el que fan en una mena de Lionel i Hardy (o Jack Lemmon i Walter Matthau, pels criats als anys noranta) de l’escenari experimental. Per l’altra, denomina Fargion el seu contrapunt a escena, ja que “allà on relació remet a allò humà, contrapunt fa la sensació d’abstreure’ns al si d’un element formal”. I aquí rau la clau. Vist com a element formal i no com a problema, Burrows aconsegueix tenyir el factor humà d’un component humorístic que no s’imposa sobre el resultat, però sí que imposa en canvi una distància entre el que són i el que fan. Traient pes a tot l’assumpte i permetent a l’espectador relaxar-se davant el que veu; distrets els uns i els altres de la necessitat de comunicar o d’entendre, la dansa de Burrows/Fargion apareix allí, en fugaç equilibri entre l’execució de la forma i la percepció dels humans que la duen a terme.

Sobre la seva actitud a Both Sitting Duet, per exemple, Burrows diu:

“Els nostre principis a l’hora d’actuar són:

‘Com ens sentim és com ens comportem’ – que vol dir que si ens equivoquem o si sona un telèfon a la sala podem riure, o si ens sentim en dubte no cal aparentar ser cool, o que si passa una mosca per l’escenari la podem mirar.

‘Com segui el públic, seiem nosaltres’ – que vol dir que mirem de sintonitzar amb el públic, i ells ens donen permís per actuar.

‘No hi ha errors’ – que vol dir que no es tracta de fer les coses a la perfecció, fet que ens tranquil·litza a nosaltres i al públic.

‘Podem fingir’ – que vol dir que no es tracta de la veritat, sinó simplement del que s’esdevé.”

Establiment de principis, presa de decisions, organització, tenir present l’audiència, ser flexible. I encara un altre element: el suport estructural que els dóna la música a l’hora de gestionar el temps i generar i desenvolupar material. Fargion és, en aquest sentit, contrapunt i contramestre. Si seguim amb l’exemple de Both Sitting Duet, tot i que els dos intèrprets es miren, riuen, es deixen influenciar per l’ambient, etc. no abandonen la coreografia: enfilen gestos i pauses seguint de forma transparent una partitura de moviment – escrita en un quadern obert als seus peus i creada sobre la base d’una peça del compositor nord-americà Morton Feldman. Escollir Feldman (Junt amb John Cage va ser un dels grans compositors experimentals de la segona meitat del segle vint) tampoc és fruit de la coincidència: Feldman buscava, posant més normes que notes sobre un pentagrama o a través de la repetició i el desenvolupament d’un sol motiu musical per peça, un so que aparentés aparèixer per accident, jugant amb la idea de la desaparició del compositor. La repetició, també per Burrows i Fargion, és un dels recursos clau a l’hora de despertar aquell àrbitre a escena, aquell altre-estructura que existeix a part de qui actua i del que fa.

[Parèntesis: Una altra coreògrafa que se centra en la coreografia com a objecte i objectiu de les seves creacions, Keren Levi, es troba actualment en el procés de creació de Footnotes (2018), on transposa una ‘partitura’ de Feldman al cos de sis ballarins. A la conferència WTF – Why Thee, Feldman? (dins el programa Come Together, organitzat a Amsterdam junt amb Nicole Beutler el mes de gener de 2017) Levi mostrava diagrames sobre DinA0 amb columnes, colors, parts del cos etc. que deixaven entreveure com un recurs aparentment tant senzill com agafar una partitura i disseccionar-ne les parts per a generar moviment enlloc de seguir melodia o ritme esdevé una santa feinada i acaba donant per molt.]

Diu Slavoj Žižek que ara és el moment de pensar abans d’actuar, d’aprendre a reinterpretar la realitat per donar sortida a les ànsies de canvi sistèmic del nostre present. Però repensar-ho tot no és fàcil. Per on comencem? Començar no és fàcil… Sense asseverar que el manual de Jonathan Burrows amagui una recepta de salvació mundial, val a dir que la combinació d’ordre i intuïció, honestedat i humilitat que sobreïxen les seves pàgines i peces ens fa falta en altres flancs. De la seva manera de fer coherent i abastable en surten imatges, s’acumula una lògica, apareix el que no era allà en començar o el que havia estat allà sempre i no ho sabíem. I en això, com en les imatges supervivents de Georges Didi-Huberman, hi rau una lleugera i desenfadada esperança: “Las supervivencias no prometen ninguna resurrección (…). No son sino resplandores pasajeros en medio de las tinieblas, pero en modo alguno el advenimiento de una gran ‘luz de toda luz’. Porque nos enseñan que la destrucción no es nunca absoluta – aunque sea continua –, las supervivencias nos dispensan, justamente, de creeer que una ‘ultima’ revelación o una salvación ‘final’ sean necesarias para nuestra libertad”. Potser no hi ha cap de carrer, però sí vies de fuga i camins per on arribar-hi. En dansa, també.

Jordi Ribot Thunnissen

JONATHAN BURROWS & MATTEO FARGION presenten Hysterical Furniture al Mercat de les Flors dins el cicle TRANSaccions els dies 17, 18 i 19 de març de 2017

Web companyia

http://www.jonathanburrows.info/

(altament recomanada per la riquesa de contingut, també teòric)

Referent bibliogràfics dins la pàgina web de Jonathan Burrows:

Article by Valerie Briginshaw on Both Sitting Duet and repetition: http://www.jonathanburrows.info/#/text/?id=16&t=content

Article by Lieve Dierckx on Cheap Lecture and attitude: http://www.jonathanburrows.info/#/text/?id=14&t=content

Article by Ramsay Burt on Both Sitting Duet and masculinity: http://www.jonathanburrows.info/#/text/?id=17&t=content

Article by Bojana Cvejić on Weak Dance Strong Questions and metadance:

http://www.jonathanburrows.info/#/text/?id=20&t=content

Interview with Natasha Hassiotis for the Greek Newspaper To Vima

http://www.jonathanburrows.info/#/text/?id=48&t=content

Videos de Burrows/Fargion