Aleshores, amb art admirable esculpí una figura
Tota d’ivori nevat, dotada de formes més belles
Que cap dona real, i el va enamorar la seva obra.
El seu rostre és de vera donzella, i diries que és viva
I que es voldria moure si no li ho privés la modèstia:
Ves com amaga l’art el seu art.. L’admira i esgota
Pigmalion el foc del seu pit per un cos d’artifici.
Ovidi, Les Metamorfosis (llibre desè)
La faula de Pigmalion que relata Ovidi ens parla de l’art i de l’amor per la creació; però també diu molt de l’artifici i de les capes de ficció que s’aixopluguen en algunes realitats, com al cec enamorament amb què ens abraça la postveritat d’aquests dies. En la faula ovidiana, un home solitari crea una escultura en forma de dona i se n’enamora, fins al punt que demana a Venus de casar-s’hi i la deessa converteix la freda matèria en carn vibrant; així, la dona ideal coneix la vida, coneix el blau del cel i coneix el desig tot alhora. El mineral s’hi podia resistir, però la carn no té escapatòria.
Pinotxo també va ser dut a vida per estimar al seu creador, Geppetto, igual com Eva sorgeix d’una costella d’Adam per fer-li companyia. Un amor emmarcat, reafirmat, encerclat (per la volta celestial que veia per la finestra Pigmalion, pel torn de fuster sobre el que treballava Geppetto, pel jardí del paradís d’Adam i Eva) on es trenca la solitud, la unitat es duplica i amb ella apareix la multitud que ha vingut a observar-la. El refugi de l’amor entre dos individus es construeix sovint per oposició o, com a mínim, diferenciació -entre aquests dos que es creuen una unitat, i la resta- de manera que el sentiment de complet, en realitat, ens allunya del col·lectiu, ja sigui per protecció o amenaça.
El cercle també acordona l’amor entre Asun Noales i Sebastian Rowinsky, els dos intèrprets de Rito, amb 100 caps de jaguars d’argila blanca esmaltada, delimitant el llit blanc de farina i pa ratllat on es rebolquen, s’estimen i s’odien, recoberts ells mateixos per una pel·lícula argilosa que primer els vesteix però poc a poc es va craquelant, esquarterant, desenganxant i finalment caient del seu cos polsegós que no deixa de ser opac, indesxifrable. L’argila és la màscara darrera la màscara de la que ens alertava Nietzsche que mai no podríem escapar. El maquillatge si de cas accentua o matisa, però no canvia ni un bri del que som.
Rito és un espai blanc que amaga una cara oculta. Potser el Boléro de sang i foscor de Maurice Béjart, on el combat amorós s’esdevenia sense cap contacte físic entre l’intèrpret col·locat damunt d’un cercle elevat, i els catorze ballarins felins que l’envoltaven al pis inferior -no sabem si per defensa o atac, en tot cas, rendits a la pulsió feta dansa que batega damunt seu-. Si, com a ofrena ritual, poguéssim arrencar els cors de Noales i Rowinsky, trobaríem que és el Boléro de Béjart qui palpita dins seu?
Rito també assenyala un altre ritual de foscor: el de Pina Bausch al seu Rite of Spring, on una verge és escollida com a sacrifici per a la renovació del temps per a la seva comunitat. Sí, en una versió posterior, encadenéssim Rite a Rito, Noales i Rowinsky serien els protagonistes del seu final feliç? Amb ells, el rapte i el sacrifici són voluntaris en nom de l’amor compartit, però no impedeixen que escoltem els ecos del col·lectiu invisible que crida. Perquè l’argila que envolta els cossos de Rito també és la seva armadura, el seu vestit nou d’emperador, la delimitació d’un espai geogràfic que se sap franquejable per més murs que li sumin, perquè el cos vol respirar i respirar és un intercanvi íntim i col·lectiu que se salta totes les fronteres i possessions –el que ara exhala un, després inhala l’altre-.
La circularitat geogràfica d’aquesta peça també és el que la porta fins a Barcelona. Aquí és on Asun Noales, la directora d’OtraDanza, es va traslladar l’any 1994, un cop llicenciada del Conservatori Oscar Esplà d’Alacant, per conèixer tècniques i creadors contemporanis. Va entrar a l’Institut del Teatre, on va ser alumna de Guillermina Coll, Gilberto Ruiz Lang i Avelina Argüelles, i va ballar professionalment amb els coreògrafs Roberto G. Alonso, Amèlia Boluda (Ballet Contemporani de Barcelona), Pepe Hevia i Janette Moreno (Selene Lux Dance), i especialment amb Àngels Margarit (Mudances) i Ramon Oller (Metros). Uns anys més tard va ser el veneçolà Sebastián Rowinsky qui passava per Metros, després que Maria Rovira (Trànsit Dansa) el convidés al nostre país.
El 99, Asun Noales torna a València i forma part de la companyia valenciana que en aquells moments tenia més presència internacional, la de Vicente Sáez. L’any següent crea companyia pròpia, la Patas Arriba, al costat d’Arantxa Sagardoy, amb obres de forta base tècnica però marcada visualitat contemporània que durant 6 anys les fa merèixer reconeixements i premis. OtraDanza neix l’any 2007 com a continuació d’aquesta recerca amb càrrega visual i obertura transdisciplinar; des del 2008 és companyia resident de l’Escorxador d’Elx. I el 2012 funda el festival Abril en Danza, que omple els carrers de la seva ciutat de dansa la dansa de vida transitada.
Així s’ha d’entendre també Rito, co-creada amb l’artista visual Susana Guerrero que recull de tradicions ritualistes i animistes a través d’un concepte instal·latiu de l’obra. Guerrero també és nascuda a Elx però viu i treballa entre Mèxic i Nova York i, sota el seu llit, amagava els caps d’aquestes bèsties protectores alhora que amenaçadores dels jaguars que aquí fan sortir a escena. Rito també s’acosta a les arts plàstiques perquè, intencionadament, es va presentar abans en museus que en teatres: estrenada al MACA (Museu d’Art Contemporani d’Alacant) el 21 d’octubre de 2016, va passar després per la Facultat de Belles Arts de Madrid i el MACE (Museu Contemporani d’Elx), col·locada en marcs expositius per ser vista i envoltada com un escultura i per mostrar-se com un objecte de valor matèric. Però no és el primer cop que OtraDanza ha gaudit d’empastifar-se, a Vacío (2014) i a Da Capo (2013) també s’embrutaven per ballar, una dansa de la transformació material alhora que cinètica.
Justament Da Capo també és un espectacle rodó però en un sentit biogràfic, ja que celebra 10 anys de la primera col·laboració d’Asun Noales amb qui ha estat una persona clau en la seva carrera: Gustavo Ramírez. Amb aquest coreògraf i ballarí valencià que també es va formar a l’Institut del Teatre de Barcelona (i recentment ha creat una peça per a la companyia IT Dansa), va treballar a les peces Dícese/Sacra que l’any 2004 valeren els premis de millor espectacle de dansa i a la millor direcció coreogràfica de la Generalitat Valenciana. Da Capo, a diferència de Rito, és una obra plural i expansiva, on l’espai no té marges i la llum (dissenyada per Juanjo Llorenç) es fon amb els moviments dels set ballarins en escena i el rastre que deixen els seus moviments al terra de pols blanca.
Matèria de pols i matèria de cos, un duel amorós entre el que es mou i el que és mogut, entre l’estatisme i el dinamisme, una atracció fatal inconsumible malgrat tots els esforços i bruixeries. Ja l’havíem vist aparèixer entre Miquel Barceló i Josef Nadj, un Pasodoble (2013) que creava cada dia una obra ceràmica mural davant l’espectador i que era destruïda cada vespre, d’amagat, després de la funció. Per això l’actitud de les obres d’Asun Noales és més propera a la de Rosemarie Castoro, que usava el seu cos per esculpir gestos en guix i passar el seu impuls dansístic a l’obra que resta. Argila, guix, ceràmica… Materials de rastre, on queda la petja, la prova de ser, materials que s’amotllen i configuren, minerals de creació per antonomàsia. Si els preguntéssim, preferirien ser carn?
OTRADANZA presenta els espectacles ‘Rito’ (el 17 de gener, junt amb l’artista visual Susana Guerrero) i ‘Da capo’ (del 18 al 20 de gener)
Links:
Web de la companyia OtraDanza
http://www.otradanza.es
Web de Susana Guerrero
http://www.susanaguerrero.com/
Exposició de Rosemarie Castoro al MACBA
https://www.macba.cat/es/rosemarie-castoro-enfocar-al-infinito
Links de vídeo:
Maurice Béjart, Boléro
https://www.youtube.com/watch?v=i8umR8dQ_TA
Pina Bausch, The Rite of Spring
https://www.youtube.com/watch?v=2w8ww_BfQBY
Gustavo Ramírez: IT Dansa, En busca de
Links d’espais:
MACA, Museu d’Art Contemporani d’Alacant
www.maca-alicante.es/
MACE, Museu Contemporani d’Elx
www.elche.es/museos/mace/
L’Escorxador d’Elx
https://escorxador.wordpress.com/
Bibliografia:
Ovidi: Les metamorfosis. Quaderns Crema. Col·lecció Biblioteca Íntima, Número 45. Barcelona, 1996.
Sobre Vicente Sáez
Carmen Giménez Morte: Vicente Sáez, esperit i matèria de la dansa. Col·lecció Itineraris (Art), Número 5. Institució Alfons el Magnànim. València, 1999.
Sobre Nietzsche i la màscara
Gianni Vattimo: El sujeto y la Mascara: Nietzsche y el problema de la liberación. Editorial Península. Barcelona, 2003
