“Una séquia és una excavació llarga i estreta que té la funció de conduir l’aigua dels llocs de captació (rius, torrents, pous, basses, etc..) fins a les poblacions o camps de conreu. Reben els noms de procedència llatina canal o rec als territoris de menor arabització, com ara a la Catalunya Nord.Les séquies de reg formen xarxes complexes […].”
Interessant títol, el d’aquesta peça. Animal de séquia remet en primer lloc a l’origen valencià de la coreògrafa d’Alcoi, una identitat cultural més meridional i mestissa que la del Principat, més tel·lúrica, més mediterrània, sensual i exaltada, de terra de foc i passions carnals, de cercaviles, correfocs, correbous i festes de moros i cristians, terra de traques, mascletàs i tronás, de la sàtira grotesca i l’art efímer de les falles, dels metalls cridaners i les percussions impetuoses amb què les bandes municipals donen corda als carrers, dels balls tradicionals que banyen la festa comunitària, la nit entre tarongers, la paella compartida. De manera similar, un altre espectacle seu de referència es titulava fa anys Paella mixta (2004) i culminava dalt d’un ring amb el duel entre les sabatilles vermelles de puntes de la valenciana i el taconeig flamenc d’Israel Galván, una altra locada. I és que, com Carles Santos, Sol Picó porta la plaça major del seu poble a tot el que sap. La impregnació sensual, el deliri plàstic i l’esclat rítmic li vénen de fàbrica. Als valencians d’avantguarda, la sèquia se’ls ha pujat al cap amb un puntet gamberro. I no és estrany: l’aigua de València té més graduació que la nostra. Les seves cantimplores són “una bomba”, com cridava l’hipervitaminat Ximo Bayo, aquell senyor que parlava de l’ambigüitat “coherent” de les músiques d’algunes nits valencianes, suma que suma, aquell Mariscal de l’electrònica que desfullava la margarida de disseny de les discoteques amb el potent “esta sí, esta no, chiquitán, chiquití, tan tan”. Així que no podia ser cap altre l’himne amb què ara comença l’homenatge a la cultura popular concertat per Sol Picó amb la Banda ChaPicó, de Jesús Salvador Chapi. I aquí l’adjectiu “popular” ho abraça tot, de la tradició al mercat. És un cop de calor directe al cap, un subidón, una febrada que cal suar.
Sol Picó és la nostra Tina Turner, una força rossa de la naturalesa que sap nedar contracorrent, una dona que toreja els mascles alfa i els posa en evidència. És la nostra Madonna, que pot semblar una verge, però juga subversiva amb la iconografia religiosa per fer de les obres pregàries laiques (a El llac de les mosques es muntava literalment una mena de comunió quan, enguixada ella de clavícula amb els braços en creu, el públic li desfilava davant en el que era una autèntica missa escènica, és a dir, una desacralitzadora mise en scène gens submisa envers els rituals heretats). Sol Picó és una fera. És el cigne negre del seu iconoclasta El llac de les mosques, signe dels nostres temps. És la sirena que reclama mariners per cruspir-se’ls a la planxa. És la Caputxeta Vermella que carrega de pedres el ventre del llop. És la abella Maya dels dibuixos animats de la nostra infància, però metamorfosejada en formiga Atòmica, una pila nuclear que aconsegueix que qualsevol partícula escènica irradiï significat i expressió. És la bella descarada i la bèstia espantada. És la fragilitat i la vulnerabilitat de la nena al costat de la ràbia i la força de lleona de qualsevol mare disposada a protegir-la a esgarrapades. És femenina i feminista. Sempre. Amb mirall i bandera. Des de La dona manca o Barbi Superestar (el títol expressa bé la doble condició social i l’espegat forçat entre tots dos clixés) fins a W.W. (és a dir, We Women). D’aquesta condició de dona, la trajectòria sencera de la coreògrafa n’ha fet tema i proclama. Sobretot amb humor. Amb desvergonyiment. Fins i tot amb dolenteria i mala llet a Dancing with frogs, un cop assumit que per molt que la petonegis la granota real no esdevindrà mai cap príncep de conte. Una de les primeres temporades de dansa que la coreògrafa va coordinar al TNC, la va titular MASCLEtà, convidant-hi creadores d’arreu ben diferents, i és prou evident què hi posava en crisi i amb quina actitud.
Per molt que aquest puntet iconoclasta tingui a veure amb les arrels valencianes, la sensibilitat de Sol Picó també té un origen punk, de quan tenia companyia amb Marcel·lí Antúnez a Los Rinos. I la veritat és que, amb aquesta actitud, la coreògrafa ha aconseguit abordar qualsevol tema amb el mateix rendiment amb què el guionista de còmics Alan Moore va revolucionar la sèrie La cosa del pantano als anys vuitanta (la mateixa època de Los Rinos i el mateix origen punk en el cas de Moore, era l’època, una mateixa generació). La cosa consisteix a fer que l’artesania original funcioni, però resignificada, recontextualitzada, capgirada com un mitjó, sense tocar-li ni un fil del nucli central, però sense que sigui ja per res el mateix. Els orígens punks són la imaginació al poder deslligada de tot, reivindicada amb absoluta llibertat l’actitud per davant de la tècnica, ni que sigui perquè quan s’hi torni a comptar sigui ja molt més que una mera eina o un recurs. En escena, Sol Picó ha recorregut sense manies a tot. A titelles mecànics gegants (La prima de Chita). A trucs il·lusionistes de mag (El llac de les mosques, Memòries d’una puça o Malditas plumas). A ballar amb excavadores (Amor diesel) o en diàleg amb les obres del romànic al MNAC (Llàgrimes d’àngel). La seva trajectòria té un punt circense o de revista cabaretera que ha fet de qualsevol tipus de cultura popular un material de primer ordre. El que compta és l’experiència final, amb obres de qualitat creades a més amb bona companyia. La Sol s’ha buscat col·laboracions que per si soles marquen la diferència. Amb dramaturgs com Txiki Berraondo o Roberto Fratini. Amb músiques i antigues còmplices com la saxofonista Mireia Tejero i la percusionista Mercè Ros o violinistes d’acció com Olvido Lanza o Adele Madau. Amb un pianista com Marco Mezquida. Amb l’actriu Candela Peña i la cantaora La Shica. Amb el bailaor Israel Galván i el ballarí Valentí Rocamora, máscles alfes de patilla baixa i ironia afilada. Però sobretot moltes i moltes ballarines nacionals, però també internacionals, com el poder africà de formes rotundes de la francesa Julie Dossavi, la bellesa hindú de deessa de mil braços de Shantala Shivalingappa o l’expressivitat com treta d’una pel·li de terror japonès de Minako Seki.
A Animal de séquia (2019) hi ha tot el que portem dit: la dona com a centre, el ritual com a marc, la cultura popular de recurs i, last but not least, l’actitud punk, la mirada descarada, divertida i gamberra. Pels lligams amb el referent tradicional i tal com passava amb Santos, a l’obra hi ha també el sexe, la fertilitat, la vida i l’energia solar de la cultura mediterrània, al mateix temps que la bogeria lunar, que és l’altra cara de la mateixa moneda (Lluna peluda es titulava una peça del 2005). La peça estrenada fa any i mig es presenta amb tots aquests ecos, fins i tot escenogràficament, amb una pantalla aquosa que transparenta i vela alhora, si fa no fa com la cultura de carnaval que tinyeix la cultura valenciana tradicional, tan corporal i, alhora, tan ritualitzada. En aquest sentit, el títol indica més coses. La sèquia és un corrent, però sobretot una canalització. Conté vida, però sobretot en dóna. En origen sorgeix de la natura (l’aigua, la terra), però és cultura. És l’interès humà el que la guia pels camps per mitjà de la tècnica, d’una tradició en marxa, suma d’anys, d’aportacions i llegats diversos. De què parlem, doncs, amb això de l’animal de sèquia. Parlem de ruralia, de tradició, d’artesania: de les arrels humanes d’una cultura i no pas sols d’organicitat i de naturalesa. I passa el mateix amb la dansa. Com la sèquia, el ball és molt més que cos i que moviment naturals: és la seva canalització, entesa no pas com a restricció, sinó com la tria lliure d’un camí, d’una possibilitat d’arrelament i creixement que du més enllà. La creació és motora. Odia la quietud, la fosilització. Vibra i s’estén. Fertilitza l’entorn, és a dir, fa de la natura (agri)cultura. com el corrent sanguini rega els membres que s’estiren. Som animals i de costums? Sí, però els costums duren mentre són en metamorfosi permanent, i la paraula animal té idèntiques arrels etimològiques que ànima. Totes dues provenen d’una mateixa paraula llatina que, al seu torn, provenia de la grega ανεμος (anemos), que vol dir “que respira”, que està dotat d’alè vital, del buf diví que dóna vida. Que tots dos mots estiguin tan relacionats té el seu què, perquè si l’ànima existeix és clar que només la veiem, que tan sols la podem llegir, que únicament pot expressar-se, en algun tipus de materialització o altra. La del cos, en primer lloc, com fa la dansa. També la dels rituals. La dels costums. La de les arts amb què hi donem voltes. I, per descomptat, la de les gamberrades amb què hi donem la volta. Així s’anima Sol Picó. I així ens ha animat sempre.
Joaquim Noguero
‘Animal de sèquia’ es presentarà al Mercat de les Flors els dies 13 i 14 de març de 2021
Links:
Altres links:
capítol 1: https://www.youtube.com/watch?v=5a3wtEwUEYE
capitol 2: https://www.youtube.com/watch?v=h0EHgmd5QQU
capítol 3: https://www.youtube.com/watch?v=LTrsphpEahs
capítol 4: https://www.youtube.com/watch?v=xHqbnVSXBh8
capítol 5: https://www.youtube.com/watch?v=8Y8BrIjLZNo
Bibliografia:
