«Ens sentíem incapaços de comprendre allò que ens envoltava, i
ens movíem lliscant com fantasmes sorpresos i amb una por
secreta, tal com pot sentir-ho qui manté el seny davant de
l’esclat d’entusiasme d’una casa de bojos. […] La terra no
semblava la terra. Ens hem acostumat a veure-la sota la imatge
d’un monstre conquerit, però allà… allà se la percebia encara
com una cosa horrorosa i lliure. […] Què hi havia allà, després
de tot? Alegria, tristesa, por, devoció, valor, còlera…»
Josep Conrad: El cor de les tenebres (1899)
Un viatge. El de la crida del bosc. Seducció i confrontació a parts iguals. El bull de la sang, vinculada a la vida, però també sang vessada per la besada darrera de la mort, el bes últim del món, pòstuma davallada cap al no-res. L’anihilament, la destrucció, l’horror del que ignorem, l’amenaça latent i fins i tot explícita de la violència han estat sempre molt presents en la trajectòria de la companyia belga Última Vez, una mica com si ja ho dugués escrit a la llavor cromosòmica d’allò que li anuncia el nom. Fer cada obra com si fos l’última, en un joc a tot o res, partint de zero i anant a totes. D’aquí, l’energia. D’aquí, allò que en aquesta companyia el moviment ha tingut sempre d’explosió en totes direccions, de carrera boja i tensa endavant, amb la boca oberta, com la del cavall que renilla en ple galop.
Fill de veterinari, deixeble de Jan Fabre, el coreògraf belga Wim Vandekeybus s’ha instal·lat sovint en aquest territori fronterer, entre la promesa d’una vitalitat a prova de bombes, tensa com una molla, i la foscor que la cerca. A dalt, la claror, la llum; a baix, les fulles mortes en descomposició del silenci somort del sotabosc i la quietud més dura, la que perdura. Aquesta dialèctica inquietant és la nostra, fins i tot viscuda laberínticament, com sempre ho ha fet Última Vez per mitjà d’una narrativa que busca el seu propi fil d’Ariadna dramatúrgic fora de l’explicitació asèptica dels noticiaris, on la violència, l’abandó i les pors reals ja no semblen significar res. Quan Vandekeybus presenta ments i vides a la deriva, ens n’arriba primer que res el crit munchià que els explota a la boca, la impressió subjectiva, les sensacions personals, les percepcions de la pell, les ferides d’ara i d’ahir, les traces de les cicatrius llegades. Vandekeybus és visualment poètic i narrativament cinematogràfic. Per això sedueix i frustra les expectatives de l’espectador segons li interesssa, amb la creació constant d’escenes que poden semblar primer d’un naturalisme absolut (de pel·lícula), però de seguida es revelen oníricament expressionistes i conviden a fer-se preguntes que la peça sols respon a mitges. Aquest és l’ham de la poètica de Vandekeybus: una pastanaga narrativa que crea atmosferes a la manera del cineasta David Lynch, amb textures mentals, subjectives, envolvents, d’una coherència dramatúrgica incontestable i radical.
A Traces (2019), la música en directe ens colpeja de forma similar a les imatges. Vandekeybus s’escriu amb la V de vertígen visual, de valentia i vigor escènics, de velocitat i veritat, de vastitud vital. I la música hi fa de correlat objectiu equivalent. Encarna la mateixa ambició, quan es reparteix en textures tímbriques d’una gran diversitat, i oscil·la pel ritme tribal de la percussió, la carícia vellutada de la guitarra acústica o la veu de la instrumentista múltiple Trixie Whitley. El paper d’ella és el d’un trobador modern que du les regnes de la història de manera similar al rol exercit també en directe pel cantant i compositor David Eugene Edwards en una peça de fa anys, Blush (2002). En aquella obra, hi havia la mateixa dualitat entre el grup d’intèrprets i el món natural. A Traces són óssos i arbres enormes; a Blush, gripaus movent-se com cucs en un cadàver o els ballarins nedant gustosament entre dofins. Realitat i ficció refoses en escena, a Blush el viatge era el d’Orfeu baixant a buscar la seva dona als inferns, i tot gravitava –com de fet a Traces– al voltant de l’oposició vida-mort, però també entre la nostra naturalesa més salvatge i una altra cosa que no sabem explicar-nos, que sembla apuntar més enllà, que ens impulsa endavant i ens ajunta en el millor i el pitjor, de vegades també de forma una mica rapaç respecte del nostre origen primer. Perquè alguna cosa anima el ninot articulat que som, però sovint rau enterrada sota capes d’oblit alienador, inquietantment poc civilitzat, animal.
Les traces (empremtes, petjades, marques) que Traces busca en aquesta carretera perduda enmig del bosc i to de road movie són les mateixes que han interessat a Wim Vandekeybus des de la primera obra de la companyia Última Vez. A What de Body Does Not Remember (1987), el coreògraf ja es preguntava sobre allò que el cos no recorda, sobre què amaga i, malgrat tot, du escrit a la pell. Aleshores i ara la desconfiança en la paraula ha estat absoluta. El 1991 ho deia a Immer das Selbe gelogen (és a dir, “sempre les mateixes mentides”), on un intèrpret de més de vuitanta anys desgranava en escena històries i més històries que no duien enlloc. Com en el teatre de Samuel Beckett i Harold Pinter, Wim Vandekeybus sap que les paraules amaguen més del que revelen, que són sobretot una màscara social i no cap mostra de sinceritat. Per això no ens cal desxifrar què diuen els seus personatges ni furgar en la torre de Babel amb què s’expressen. Són part de l’espai sonor d’una escena sostractiva, feta d’el·lipsis i d’inquietud. Són migrants dels llenguatges de l’escena, del drama contemporani i de la realitat dramàtica del món. Per això a Traces el final és tràgic. O potser no. Si esperaven Godot, la victòria final és la de la naturalesa més salvatge.
Joaquim Noguero
WIM VANDEKEYBUS presenta ‘Traces’ al Mercat de les Flors del 25 al 27 de març de 2021
Links:
Altres links:
Bibliografia:
