Tesi, antítesi, síntesi. En una dissertació sobre realisme, un tractat de poètica balbucejant, un titubeig eloqüent, els cossos de Via Katlehong, a través d’una hipotonicitat hipertònica, ens ensenyen fins quin punt la dansa és l’única via quan el compromís resta una opció.
Via Injabulo és el paroxisme d’un record futur, una oda a la vida després del tast de la mort. Dionís podria sentir-se interpel·lat. En un exercici absolutament intempestiu i anacrònic, Marco da Silva i Amala Dianor, coreògrafs psicopomps, embarquen la companyia per les aigües de l’Estigi. L’ordre de les coses alterat, existir sembla una quimera. El començament neix del final, la hipòtesi esdevé una conclusió que desencadena, imparable, irrefrenable, el dispositiu marxa enrere.
El periple acabat, el relat comença. La nau ha encallat, l’acció ha naufragat, tan sols el moviment sura. L’ensemble ha mirat Creont als ulls i torna del més enllà per fer-nos còmplices de l’hybris. El compromís, com defensa Marina Garcés, no és una finalitat sinó un punt de partida. Magníficament afectats per l’atoniment de l’experiència vital, aquests maniquins kantorians dipositats al llindar del temple del saber han d’arreplegar els bocins de llur passat, afrontar els embats de llur present per reconstruir, plegats, els fonaments de la comunitat. La peripècia servida, cal reaprendre a ser en l’aiguabarreig turbulent, en el vaivé violent i brutal entre l’essència i l’existència. Després del trauma del naixement, el balbuceig esdevé la forma més honesta de discurs: ser esdevé ser amb l’altre, i saber, saber-se amb l’altre.
Marco da Silva Ferreira se serveix de la pantsula per presentar uns cossos cardials que es trenquen constantment per després reparar-se i així poder-se resignificar en cada batec, invocant d’aquesta manera un khairós, un temps que evoca la fi del temps entre cada sístole i diàstole. Recosits com Dionís, momificats com Osiris, metamorfosats pel trauma de la vida, els cossos esdevenen perfectament imperfectes, elàsticament plàstics, cadavèricament vius. El temps és absolutament messiànic, la fi és anunciada en cada espasme, en cada interrupció d’aquesta fatalitat que és al seu torn la victòria de l’instant present.
Si Førm Inførms és un acte essencialment traumàtic, la segona part de Via Injabulo, Emphathakini, fa cap per celebrar la vida. La impossibilitat del contacte en fa palesa la necessitat. Arriba la katharsis i per tant la redempció. L’anagnòrisi opera. Les dues peces es retrosignifiquen, es completen l’una a l’altra, s’atorguen sentit. Com en una promesa evocada, tornem a Garcés: passat, present i futur s’entrellacen, es con-formen i es con-fonen.
Contràriament als personatges koltesians “que volen trobar el seu lloc al món”, a Via Injabulo no hi ha lloc “a trobar” sino espais a conquerir. El terme absolutament transgredit, si bé homòfon al referent colonialista però oposat en contingut, apareix aquí robat, transmutat, pervertit, apropiat. D’aquesta manera, engolint l’espai i digerint-lo a través del picar de peus obstinat contra el terra, la troupe trenca la lògica paranoica i binària d’aquells qui verifiquen el seu arrelament al mateix temps que lluiten per escapar-ne. L’espai, ara amassat esdevé un lloc, un refugi, una llar.
Com si el contacte amb el terra fos inevitablement frustrat, per intermitències, com si fos i no fos a la vegada, l’enllaç entre paroikûsa i katoikeîn, o el lloc provisional de l’estranger i la residència de ple dret entren en diàleg. Habitar, aquesta és la qüestió. Un cop l’espai conquerit i la llar assumida, l’engranatge grinyola, la màquina deixa de girar, el dispositiu s’autodestrueix i l’etern estèril queda per sempre més impedit.
L’olor de calèndula es barreja amb el gust de vaselina, comença la transhumància de les virtuts, explota el buit infinit de l’úter genitor. El viatge esdevé une chute vers le haut. Tesi, antítesi, síntesi. Una peça que resisteix a ser composta, un relat que es resisteix a ser definit en un món on la resistència és l’única garantia d’existència.
La bretxa entre allò ballable i allò dicible es fa cada vegada més gran fins que pols oposats col·lisionen. L’espai esdevé un hiperespai, un multivers on record i anhel es confonen. Una límbesi on el lloc intempestiu, molest i provisional de l’estranger esdevé definitiu. Un hísteron-próteron on el record és aquell de l’acció futura. La comunitat es dissol i es crea per recrear-se a l’infinit i d’aquesta manera, per aproximació, se’ns presenta la definició més exacta de trobada. La història de Caín i Abel no és altra cosa que la història de Caín que es descobreix germà després del gest fratricida. Tesi, antítesi, síntesi. Davant el cataplasma l’espasme. El bastonet d’orella que anestesia les ments antisèptiques empeny irremeiablement la cera cap endins. En l’exercici d’aixecar la pedra Sísif treu múscul: una vegada és anècdota però la repetició construeix trama. Patosament destra, anec-dòticament eterna, Via Injabulo és una obra mestra sobre la poètica del contacte, una peça que en realitat en són dues, tesi i antítesi gesten una perfecta síntesi on la festa, l’acte compartit, el vincle i el compromís més que una opció, són una evidència.
Acaba el discurs, comença el debat.
La dansa africana : entre tradició i contemporaneïtat. Una diglòssia cultural.
Altra vegada a causa d’occident. No ha de ser gens fàcil, per als coreògrafs africans, coreografiar. No per manca d’ofici o de savoir faire sinó per la mirada plena de judici d’occident. Com afirma l’experta cultural Ayoko Mensah a la revista Africultures, «si resten massa propers a la tradició se’ls acusa de no innovar, però si se n’allunyen se’ls titlla de desarrelats ». Tal com expressa l’artista congolesa Zab Maboungou en una entrevista al mateix article, « l’expressió dansa contemporània africana serveix de moment, com a impàs [···] , si podem parlar d’una dansa africana és gràcies a la gran sofisticació comuna de la cultura i la dansa a Àfrica, si bé cal recordar que el continent és gran i divers [···]. Hom compren en general el fet contemporani com quelcom d’occidental, com si totes les altres cultures del món no fossin capaces d’entrar dins la seva pròpia contemporaneïtat ! » es queixa Maboungou més endavant. És taxativa quan afirma que « l’Àfrica ja fa temps que hi és » [en la seva contemporaneïtat] però lamenta que « aquesta contemporaneïtat estigui sovint lligada a la colonització ». Acaba sentenciant que « cal evolucionar, però no a qualsevol preu ». Altra vegada l’occident condiciona, jutja, no deixa anar. Un art contemporani és aquell que posa en qüestió el conjunt d’un ecosistema d’una manera amable i alhora intempestiva, que més enllà d’aportar respostes suggereix aquelles preguntes impertinentment pertinents, escandalosament necessàries.
Arnau Ramos Puigdellívol
Bibliografia de suport:
– Giorgio AGAMBEN (2015) ¿Qué es un dispositivo ? Seguido de El amigo y La Iglesia y el Reino. Anagrama.
– Marina GARCÉS (2013) El compromís / Commitment. Núm. 68. CCCB.
– Ayoko Mensah. (2001) Danses en révolution. Africultures. Núm. 42. La danse africaine contemporaine.
– Zab MABONGOU (2005) Heya danse ! Historique, poétique et didactique de la danse africaine. Cidhica.
-Núria Sara MIRAS BORONAT.(2023). Filòsofes de la contemporaneïtat. Edicions de la Universitat de Barcelona.
Enllaços vídeo o inter/re/ferències :
Esea Yasuke. Esea Yasuke est dans Le Club.
Per saber-ne més o enllaços d’interès :
INA. Reportatge : L’Apartheid, le récit du corps
