Un silenci obstinadament sostingut.
Una (des)aparició en curs. Un gest d’escriptura ‘espiralejada’. Un moviment temperat per llargues estones d’estudi, d’observació, d’escolta. En solitud. En companyia. En col·laboració. Una acció (des)mesuradament intuïtiva. Un (des)fermar dansat que interroga constantment com es fa això d’investigar ballant el que és ballar.
Entre gravetats és una proposta d’investigació de Laura Vilar Dolç que veu de memòries propioceptives, de registres somàtics, d’exploracions col·lectives de llarga exposició, d’horitzons de successos curosament vorejats, d’especulacions mogudes, llegides i escrites. És un intent d’aproximació cap a la fragilitat que subjau a l’acte creatiu i que, en si mateixa, l’(a)tempta.
Ens (des)estabilitza,
alhora ens impulsa.
De vegades, no sempre, hi ha un tipus de sensotensegritat molt particular que es genera entre el nostre sistema propioceptiu i l’entorn que ens envolta. Una mena d’arquitectura invisible que emergeix sobtadament en moments molt puntuals. Aquests instants reveladors gairebé es poden tocar. De fet, és perquè ens toquen que els podem tocar.
Entre gravetats ens convida a atendre aquests successos de qualitat hàptica que durant les pràctiques dansades s’evidencien de manera contundent, clarivident, com quan un forat negre engoleix inequívocament la matèria que se li ha acostat.
Què és el que està operant en els intersticis d’aquesta arquitectura sensible, vibracional i enrevessada que sovint tendeix a esvair-se abans no hem pres consciència de què ens ha mogut? Quin tipus d’atenció podem invocar per ballar amb, a través i des de les seves múltiples simultaneïtats gravitacionals? Com es desplega aquesta retícula i, què s’hi mou, quan permetem l’emancipació global dels nostres òrgans sensorials? Quines potencialitats imaginatives, cinestèsiques i de pensament es materialitzen quan l’habitem? Per a quins racons s’endinsa el nostre focus atencional i quina mena de desig desperta?
Una pregunta s’ha llançat a l’espai.
No la sentim, però,
emet una vibració que sembla avisar-nos que potser,
i només potser,
les plantes dels nostres peus han iniciat una dansa,
que encara que no ens ho sembli,
ja ha començat.
La Laura es pregunta molt sovint. La resposta a la pregunta que es fa sempre és una altra pregunta. La qüestió sembla defugir-se en si mateixa. Les temptatives d’aproximació s’encavalquen. Llavors, la Laura pregunta a les plantes dels seus peus. Així és com se situa en allò que ella anomena l’espai entreceptiu. S’espera. Canviala superfície sobre la qual trepitja. Els seus peus s’han mogut, es mouen i es mouran atenent les microsubtilitats que el seu sistema propioceptiu registra. El gest és particularment concret, inclús si apareix el titubeig, la indecisió o la cancel·lació sobtada d’allò que hagués pogut moure, però que se li ha esvaït frontalment. La pràctica continua durant una bona estona. Tanta estona com calgui. No hi ha pressa perquè els temps se superposen. L’abans, l’ara i el després es fonen i confonen. La trama de successos s’embolica. Com més temps d’exposició millor.
Una atenció subliminarment compassada ha travessat l’espai.
Encara no s’ha obert el llum,
però la seva presència es percep.
Els potencials propioceptius del nostre cos polsen. Constantment. Sovint, i inconscientment, la nostra percepció mediada pels fluxos d’un quotidià tenyit d’escapisme i ‘necessitats’ de producció tendeix a donar-los l’esquena. Just en aquesta zona del cos és on convergeixen totes les nostres fibres nervioses ‘sensosensitives’ aferents, aquelles que capten els estímuls que més tard processarem en uns temps i uns espais imprevisiblement llunyans, íntimament propers. És per la porta del darrere que ens entra tot allò que hem observat, tocat, escoltat, degustat, olorat o mogut. Abans que la informació arribi a les fibres eferents –anomenades també motores–, aquesta s’endinsa sigil·losament en l’espai sinàptic. És aquí on totes les sensacions s’arrissen seguint una lògica de desorganització. Res es descarta a priori. Res es prioritza. Les possibilitats de resposta se suspenen. El caos creatiu es materialitza en un incessant moviment de partícules atentes a fi de ser rebudes i reorganitzades. El cicle de retroalimentació perceptiva amara secretament intents que ennuvolen les certeses. Aquestes temptatives de (des)aparició –com les anomena la Laura– les podem corporitzar. Asseient-nos en la sinapsi. Situant-nos en l’espai entreceptiu en el qual tot estava, està, estarà succeint; però, alhora, res ha quallat. Encara.
Una intuïció s’ha (des)lligat mentre cercàvem,
cadascú de nosaltres,
la butaca on seure.
Una mena d’escolta geològica impregna l’ambient.
En Pierre, la Josefina i la Triny caminen al costat de la Laura des de fa temps. La Sarah, en Jean, jo mateixa i molts d’altres també. A la Laura li agrada molt conversar. Pensar amb. A l’aula de dansa hi conversa sovint. La paraula escrita i dita rumoreja volgudament amb el moviment. La narrativa que, a poc a poc, es va sedimentant en els teixits corporals i l’ambient no separa els sabers. Les perspectives es multipliquen. La pràctica, la teoria, la pedagogia, la coreografia, la física quàntica o la fisiologia –indistintament- enfilen un pensament que no pretén demostra res. Les ressonàncies entre pràctiques i disciplines se succeeixen augurant torsions entre cossos, mirades, veus. Tot està en tot. Tot ha pogut, pot o podrà ser (des)magnetitzat, (des)connectat, (des)harmonitzat dins del tot. Els suports de registre es ‘desjerarquitzen’. La grafia genera una trama en temps real subjecte a una percepció multisistèmica. Capes i capes de representacions en juxtaposició del cos viscut s’acumulen en bucle en la pròpia consciència per a esdevenir referents en subsegüents (re)construccions. Els racons humits dels espais articulars acullen un garbuix de sensacions que precaritzen l’equilibri corporal. Llavors, la gravetat ja no és una.
S’escola entre les escletxes d’allò que encara
no ha contactat.
La remor d’un so
provinent de les cavitats internes de les oïdes
preconitza una torsió.
Les complexitats tècniques del dispositiu objectual i tecnològic desplegat muten i s’intensifiquen. Sovint, les operacions que el fan anar prenen una qualitat gairebé quirúrgica. Els colzes esdevenen estilets, els genolls, escalpels, els ulls lents prismàtiques. La carn, la suor, el paper, la tinta, el so, el micròfon o la guitarra elèctrica amplifiquen i diversifiquen les seves potencialitats d’(a)tracció, de vibració, de modulació. Algunes de les (in)compatibilitats heretades es posen en joc. Qualsevol residu pot provocar canvis o lapsus perceptius significatius. Només es tracta de parar atenció. (Inter)cedir amorosament (en)a les declinacions de la trobada.
En la penombra s’entreveu una mà que avança a les palpentes
amb un gest quirúrgic,
recol·loca el cablejat que s’està a terra,
impàvid,
lleugerament nuat.
Els mecanismes interns del dispositiu d’exposició
s’ensumen extremadament precisos.
Potser, i només potser, la dansa que ens proposa mirar la Laura és aquella que s’amaga en l’entre entre parpelleig i parpelleig. La que es gesta, just allà, en l’instant en el que les imatges percebudes es confonen amb aquelles altres d’internes que generem cadascú de nosaltres mentre observem –asseguts en la penombra intersticial dels nostres moviments silenciats– els horitzons del desequilibri corporal.
Permetem-nos doncs contemplar,
somiar,
respirar.
Asseure’ns en la sinapsi del desig dansat.
anna roblas pujol
LAURA VILAR DOLÇ estrena ‘Entre gravetats’ al Mercat de les Flors el 17 i 18 d’octubre de 2025
BREU BIBLIOGRAFIA VINCULADA AL TREBALL DE LAURA VILAR
Bainbridge Cohen, B. (2012). Sensing, Feeling, and Action, The experimental anatomy of the Body-Mind Centering, Contact Editions.
Bardet, M. (2021). Perder la cara. Cactus.
Bardet, M. Tampini, M. Zuain, J (comp.) (2021). Improvisación en danza: traducciones y distorsiones. Segunda En Papel.
Godard, H. (2021). Une respiration. Contredanse.
Moreno, F. (2024). La pregunta como estandarte. Segunda En Papel.
Naverán, I. (2024). La Ola en la mente. Azkuna Zentroa.
Sánchez-Mateos, R. (2023). Los juegos de la atención creadora (o el arte que somos) en Fernández-Savater, A. i Etxeberria, O. (coords.), El Eclipse de la atención. (NED. pp. 103-117).
Soto, A. (2022). Imaginación material. Metales pesados.
ENLLAÇOS D’INTERÈS
–
Germinal. Semillero de investigación para las artes vives. (2 de agosto de 2022). Encuentro con Marie Bardet. [Arxiu de vídeo]:
–
La Virreina Centre de la Imatge. (17, 18 i 19 de juny de 2025). El dinamisme de les imatges amb Andrea Soto Calderón. [Arxius de vídeo]:
–
