«una pedra de món, en la llunyania dels sols, / brunzeix»
(Compulsió de llum)
«dos sols hi ha, em sents / dos / no un»
(«Canvi de lloc en les substàncies…», Poesia pòstuma)
PAUL CELAN
Després de dos anys i escaig, el coreògraf i ballarí Joaquín Collado torna a la Sala Pina Bausch on, en el marc del Festival Grec 2021, ja va estrenar la seva darrera peça, Zoo! En aquesta ocasió, Collado torna com a artista resident del Mercat de les Flors i ens proposa Hacia un sol negro, una peça que pren com a punt de partida l’experiència del coreògraf en el món dels balls de saló competitiu —experiència que el coreògraf porta més enllà, en una reflexió sobre els avatars i la ficció de la figura del ballarí, així com la possibilitat d’aquest de renegociar i trencar amb el seu passat.
En el cèlebre assaig de Heinrich von Kleist, «Sobre el teatre de marionetes», l’escriptor alemany reflexiona sobre la figura del ballarí i els seus límits, que voregen amb l’animal i amb la marioneta. Seguint potser l’estela de Kleist, des de les seves primeres peces i fins a Zoo!, Collado ha reflexionat i ha interrogat corporalment, com ningú altre, els mateixos límits borrosos. Així, a les seves darreres peces, el ballarí ubica la dansa en una frontera de somnis, metamorfosis i diàleg entre la humanitat que balla i l’animalitat que «batega en l’interior de qualsevol ésser humà», com escrivia recentment Marta Segarra a Humanimales (2022).
Amb Zoo!, Collado teixia un espai d’ensomni i de clarobscurs, on l’humanimal desplegava tota la riquesa onírica i figural de les teles, els telons, el feltre i els vels. A través del joc amb el teixit, Collado escenificava la potència que Stéphane Mallarmé adscrivia a la ballarina, a saber, que era «humanitat a mitges, apta per a confondre’s amb la flotació de l’ensomni». Col·locant-se en la línia geneològica de Loïe Fuller, Collado ens oferia veritable zoografia esmunyedissa on la figura humana del ballarí es confonia amb una miríada de figures animals, on espai i cos, fons i figura s’indistingien fins a rubricar aquell cèlebre dictum d’Heràclit: «la naturalesa es complau d’amagar-se».
A Hacia un sol negro, el coreògraf insisteix en un dels elements recurrents de la seva obra: la desconstrucció de la forma solística. Així, per bé que la fitxa artística suggereixi que la peça és sostinguda solament per un ballarí, la realitat és que Collado no balla mai sol. Com Israel Galván segons Georges Didi-Huberman, el solista d’Hacia un sol negro no balla sol, sinó que ho fa «amb les seves solituds», amb una solitud «complexa, poblada d’imatges, somnis, fantasmes, memòria».
En aquesta ocasió, Collado sacseja l’imaginari que envolta la figura del ballarí, tot un espectre d’avatars esperonadors i potents, però també de retrats monstruosos i empresonadors. Hacia un sol negro posa en marxa un cos travessat per aquests fantasmes de la dansa, de totes les danses que han format el seu cos de ballarí (des de la dansa esportiva fins a la contemporània); un cos travessat també per tot allò que aquests avatars comporten: els afectes, les relacions, les mirades, l’entrenament, la presència, l’estar…
Per això el ballarí no pot començar a ballar més que en un espai que ja és ple de traces —d’altres danses, d’altres ballarins, d’altres mirades. Pres (cosprès?) per aquestes traces i fantasmes, podem entendre que el coreògraf parli del cos que mobilitza la peça com un «cos de nit solar»: un cos sostingut per una força solar, però també per la passió fosca del dol. Així, si Gérard de Nerval cantava cèlebrement «el meu llaüt constel·lat porta el sol negre de la melancolia», la proposta de Collado mobilitza en carns pròpies el cos constel·lat del ballarí i el dol per la seva pròpia figura.
Ara bé, si hi ha dol a Hacia un sol negro, no és un dol taciturn i tossut —l’enyorança d’un passat o l’estancament— sinó un dol joiós i resplendent. Aquest dol joiós és el que el filòsof Jacques Derrida associa a l’obra d’art en general, a l’obra que «desperta el nostre desig en dir precisament «no em consumiràs»»: el foc inextingible, el sol negre que anima la dansa de Joaquín Collado no podria subscriure aquest manament (o més aviat aquesta advertència): no em consumiràs.
Per a aquesta proposta el coreògraf també continua la investigació iniciada a la seva darrera peça sobre els poders i la potència dels teixits en escena. Així com els vels constituïen una manera de suportar i d’invocar aparicions a Loïe Fuller (i també a Zoo!), el solista d’Hacia un sol negro explota els vels i teixits endolats de la figura del ballarí. La peça, per tant, sembla respondre a la seva manera a una pregunta que es feia Volmir Cordeiro al seu llibre Ex-corpo: «¿No comença un solo precisament per una forma de fantasmeig [hantise] de la seva pròpia figura, per la recerca dels mitjans per a desfer-se’n i provocar altres formes d’aparició de si?». El dol –joiós, dèiem— d’Hacia un sol negro és el dol del ballarí que es troba en aquest espai encantat, ple de traces posseïdes; el dol travessat pel fantasmeig, en la possessió i la despossessió de la seva pròpia figura, que, a mesura que se’n desfà, en fa emergir tot d’altres sobre la seva carn constel·lada. Carn voraç que, davant de la figura solar del ballarí, com el poeta Celan, diu «dos sols hi ha … / dos / no un».
A través d’aquest joc de possessió i despossessió, de reapropiació i fugida de l’imaginari del ballarí -aquest gaudi endolat és potser més un joc que un dol?-, Hacia un sol negro ens convida a imaginar i col·loca l’espectador en el lloc de qui somia amb la peça. Com els animals fugissers de Zoo!, la figures que emergeixen d’Hacia un sol negro no es deixen capturar fàcilment, ens sedueixen i s’escapen (d’això un dia Lacan en va dir «dansitat»), precisament per permetre’ns el goig, com a espectadors, de somiar i imaginar altres cossos, altres ballarins, altres danses.
Oriol López Esteve
BIBLIOGRAFIA:
Bachelard, Gaston. La poética de la ensoñación. Ciutat de Mèxic.: Fondo de Cultura Económica, 2013.
Celan, Paul. Obras Completas. Madrid: Trotta, 2013.
Cixous, Hélène, i Jacques Derrida. Velos. México: Siglo Veintiuno Editores, 2001.
Cordeiro, Volmir. Ex-Corpo. Pantin: Centre National de la Danse, 2019.
Derrida, Jacques. Artes de lo visible (1979-2004). Pontevedra: Ellago Ediciones, 2013.
———. Seminario La bestia y el soberano. Buenos Aires: Manantial, 2010.
Didi-Huberman, Georges. El Bailaor de Soledades. Valencia: Pre-Textos, 2008.
Fisher, Mark. Los fantasmas de mi vida. Buenos Aires: Caja Negra, 2018.
Kristeva, Julia. Sol negro: depresión y melancolía. Terrades: Wunderkammer, 2017.
Mallarmé, Stéphane. Divagaciones ; Seguido de Prosa Diversa ; Correspondencia. Lima: Pontificia Universidad Católica del Perú, 1998.
Rancière, Jacques. Aisthesis: Escenas del régimen estético del arte. Buenos Aires: Ediciones Manantial, 2013.
Segarra, Marta. Humanimales: Abrir las Fronteras de lo humano. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2022.
ENLLAÇOS I VÍDEOS:
