Il n’y a pas de soleil sans ombre, et il faut connaître la nuit. L’homme absurde dit oui et son effort n’aura plus de cesse. S’il y a un destin personnel, il n’y a point de destinée supérieure ou du moins il n’en est qu’une dont il juge qu’elle est fatale et méprisable. Pour le reste, il se sait le maître de ses jours.
Albert Camus, Le mythe de Sisyphe
No hi ha sol sense ombra, i cal conèixer la nit. L’home absurd diu sí, i el seu esforç no tindrà final. Si hi ha un destí personal, no hi ha un destí superior, o, en tot cas, no n’hi ha sinó un, que ell considera fatal i menyspreable. D’altra banda, se sap l’amo dels seus dies.
Albert Camus, El mite de Sísif
Un esforç absurd, això és la dansa. Una força inhumana sovint acompanyada de moviments i gesticulacions, algunes extensions llarguíssimes, potser fins i tot salts i voltes amb tots els eixos… Per no anar enlloc. Per no moure’s del mateix cub escènic. Sempre. De la mateixa manera que l’estoic Zenó usà la carrera entre la tortuga i Aquil·les -on cada pas era obligat a la seva meitat, i la meitat a la seva divisió- per demostrar que el moviment era impossible, que només existia en la ment, ballar també comporta una sèrie d’exercicis màgics que la fan esmunyedissa com l’aigua en l’abisme d’una cascada. Amb la dansa ens llancem a fer viatges que, més que físics, són mentals i significatius -per bé que la qüestió física i dinàmica en siguin la clau tant pels qui l’encorporen com pels qui l’observen sense moure’s-, i que pot dur-nos tan lluny com a l’infinit. El cos llançat a l’infinit.
A base de passos mesurats, dividits i repetits com els d’Aquil·les, Guy Nader i Maria Campos van estrenar la seva anterior peça Time Takes The Time Time Takes fa dues temporades, en aquest mateix teatre. I va ser una revelació total: per primer cop vèiem com les seves recerques sobre la gravetat en el cos i entre diferents cossos, fins aleshores de petit format, passaven a una escala superior, amb cinc intèrprets. En aquesta peça tentinejant, el fons blanc es fonia amb un terra igualment blanc, i en la quasi imperceptible corba que es formava en ajuntar la vertical i l’horitzontal de l’escenari, les forces pendulars relliscaven i s’enlairaven, anaven i venien, inevitables, l’una després de l’altra, mostrant un mecanisme perfecte d’articulacions basculants composades d’extrems, cossos i grups, gràcies al qual s’entreveia, ja aleshores, la idea que avui fan explotar com una supernova de vuit ballarins imparables: l’infinit de Set of Sets (el conjunt de conjunts).
Entre una peça i l’altra, han trobat l’espai i el temps per aprofundir i evolucionar aquesta recerca a través d’una sèrie de produccions que han creat per a altres companyies d’Europa: la Eva Duda Dance Company / Movein Mission de Budapest, on van estrenar Mesh a l’abril del 2016, un treball de grup amb eines de partnering amb les que s’imitava el moviment d’unes partícules volàtils; la Tanzmainz Staatstheater Mainz, per a qui van crear Fall Seven Times l’octubre de 2016, un intent de desafiar l’atracció de la gravetat. I per a EnKnapGroup de Ljubljana amb la peça Loop de Loop, al maig del mateix any, a partir de la idea de circularitat.
Abans de veure de quina manera ho han dut a escena, podem entendre l’efecte d’una ingravidesa circular en algunes de les imatges que ens va deixar M.C Escher d’aigües que cauen cap a munt, en les cintes de moebius que només tenen una cara o en el dibuix perfecte del número zero. El zero, inventat per un hindú el segle VI, després transmès pels àrabs fins a Europa i impulsat per Fibonacci al segle XII, va ser titllat de màgic o demoníac per les autoritats eclesiàstiques del moment perquè concentrava tot el poder de Déu en la seva absència, mentre que la seva forma rodona, al costat de la mandorla medieval, semblava un desafiament a la perfecció divina. I, encara més: el zero marca el pas entre l’espectre de números positius i el dels negatius, assenyalant el conflicte entre allò finit i allò infinit.
Sembla que la tenacitat sense límits és una de les forces del col·lectiu que capitanegen Guy Nader i Maria Campos, una mica a la manera del Sísif de Camus, així han dut la seva pedra un cop i un altre a dalt de la muntanya per deixar-la caure i observar feliços la seva dinàmica, enamorats de tot allò immutable que hi ha en la caiguda imparable, en la repetició que permet anar avançar, i en l’absurditat d’un càstig que pot ser la porta d’entrada a la pròpia essència.
Sabem que la sang es mou per dins del nostre cos un cop i un altre, del cap fins als peus i dels peus al cap, i que mentrestant les òrbites dels planetes giren al nostre voltant sense tocar-se, i ens meravella tot aquest funcionament incomprensible i la força que l’empeny i no s’atura. I també sabem que, quan aquesta força s’aturi, ho farà per sempre, també infinitament. L’infinit és justament la possibilitat de totes les cares hagudes i per haver, i per tant, allò que desborda els límits de l’enteniment.
Links de vídeo:
Btwin Barcelona Beirut
Time Takes Time That Time Takes
Cinta de moebius
Un Sísif modern, Le Vide de Fragran Gehlker
Altres links:
Bloc Centdanses: l’abstracció: http://centdanses.mercatflors.cat/3-labstraccio/
Web oficial de M.C. Escher: http://www.mcescher.com/
Eva Duda Dance Company: http://evaduda.net/
Tanzmainz Staatstheater Mainz: http://www.staatstheater-mainz.com/web/veranstaltungen/tanzmainz-17-18
EnKnapGroup: http://www.en-knap.com/3/15/about.html
Bibliografia:
Douglas R. HOFSTADTER, Gödel, Escher, Bach. Un eterno y grácil bucle, Tusquets Editores, Barcelona, 2017.
Geisha FONTAINE, Les danses du temps. Recherche sur la notion de temps en danse contemporaine, Centre National de la Danse, Pantin 2004.
Paul RICOEUR, Tiempo y narración. Vol. 2: el tiempo narrado, Siglo XXI, Madrid 2006.
