Primer de tot gràcies per la invitació a reflexionar conjuntament i abraçades virtuals a tota la comunitat…
Certament el Covid-19 és i serà un punt d’inflexió íntim, personal , comunitari i planetari que canviarà les nostres vides deixant de banda entrar en temes de governança i control global perquè seria massa extens. És obvi que s’aplicaran i fins i tot es pot arribar a abusar de protocols profilàctics de distanciament i aïllament pel control massiu de la pandèmia i la societat.
Contràriament, m’atreviria a dir que a nivell íntim i personal l’afectació pot manifestar-se com una possibilitat de transformació: l’oportunitat d’explorar i desvetllar l’espai de llibertat i consciència individual.
El nostre ser ha estat totalment amenaçat per un virus invisible que destrueix el fil de la vida precisament afectant principalment els pulmons que són l’òrgan vital que transforma l’oxigen en energia vital, física , psíquica i emocional… en definitiva espiritual. Els que hem viscut d’a prop malalts de Covid-19 hem apreciat com el seu ser, la seva capacitat d’accionar, pensar, respirar era segrestada ….i s’anaven apagant fins l’últim alè…..Prendre consciència de l’important de l’invisible és una gran lliçó d’humilitat per tota la humanitat….La dansa com moltes altres pràctiques de coneixement psicofísic ha posat el centre del seu treball la gestió de la respiració. Prendre consciència de quelcom invisible i automàtic en la nostra anatomia i condició de vida significar afinar molt l’atenció i aprofundir en el misteri de la vida…la interrelació recíproca entre dins i fora, rebre i donar, l’individu i la societat, prendre i desprendre…..
Només el fet d’escoltar la nostra respiració ens fa conscients que estem contínuament rebent-nos i entregant-nos. Es tracta de percebre el ritme fonamental inscrit en el nostre cos: rebem un vegada i una altra la vida sense que hàgim fet res per aconseguir-la ni merèixer-la, i exhalant ens adonem que hem de deixar anar allò que hem pres, perquè si ho retenim, ens ofeguem. Atendre la respiració implica prendre consciència que viure consisteix en l’art de prendre i desprendre’s (Melloni 2015,101).
La dansa és la manifestació humana que en si mateixa és subjecte i objecte d’expressió. En ella s’encarnen els pensaments, les emocions i les accions, conscients i inconscients. Sentir el pols de la nostra vida a través del nostre moviment, és un privilegi. I no només és una possibilitat pels creadors, sinó que està a disposició de tothom.
Del cert que davant aquest canvi de paradigma i la digitalització de la nostra vida, intueixo un desplaçament de molta creació a formats digitals a convocatòries massives online, que de fet ja han succeït en l’àmbit de les “pràctiques” i en el compartir . Però per efecte contrari també valorem encara més la possibilitat de la proximitat del tacte i el contacte . Aquest lligam físic que és lligam emocional i que transmet de manera invisible els afectes i els valors de la vida…. i que de fet ha ocasionat els finals abruptes de tants estimats que han marxat sense que els podéssim donar la mà i cos a cos transmetre l’energia afectiva, l’amor.
Ester Vendrell
