Com he dit moltes vegades, per a mi ballar és habitar el cos amb les emocions i la ment. Això estem tots condemnats a fer-ho tota la vida, en siguem conscients o no. A més a més, com a societat tenim l’oportunitat de convertir-ho en art, si en som capaços els artistes, i el públic (artistes de la mirada) de percebre-ho com un somni compartit en estat de vigília.
Ara que ja fa cinquanta anys que em dedico a la dansa, veig que el nucli central del problema –i també la seva solució– rau en el fet que dansar, en aquest sentit general que he dit d’habitar el cos amb les emocions i la ment, sigui present a la vida i impregni la societat. Que formi part del nucli dur de l’educació, el treball i la vivència personal. Com deia, no podem deixar de ballar: som el resultat de tots els moviments que hem fet a llarg de la vida i dels que van fer els nostres avantpassats. La dansa és un mitjà, no la finalitat. La finalitat la dona el nostre sistema de creences, però la dansa és un mitjà meravellós i ineludible. El cos no diu mentides. Però la dansa ho té molt difícil, si el més important és que els que tenen molts diners en tinguin més, a qualsevol preu, si el més valuós i lucratiu és l’enginyeria i l’especulació financera, si el motor de tot és l’individualisme, el desig desenfrenat convertit en mercaderia.
Segueixo oferint el meu art a la societat, adaptat a les circumstàncies, sintetitzat, més lliure que mai, amb més espai dins de la meva consciència per sentir el públic, amb més profunditat. Per fi em sento relaxat, entenent i gaudint del que sé fer bé, tranquil i amb perspectiva davant de l’enormitat de coses que no sé fer, amb una visió global. Però, en les condicions actuals, ja no tinc forces per tenir una companyia fixa. Solament, produccions puntuals. Depenc més de les col·laboracions o propostes dels altres.
A part de continuar treballant amb ballarins, ara emfatitzo el fet de donar classes o tallers a mestres d’escola i educadors socials. M’agradaria poder incidir més en el treball, en com la gent treballa, però això costa molt més d’articular. Miro de fer-ho a través de les síntesis o idees essencials que he elaborat després de tots aquests anys de treball, però sense pretendre crear un mètode o una escola (per a això ja faria falta un suport que no existeix), sinó com un coneixement que trasllado als altres per tal que en facin el que creguin més convenient, que s’ho facin seu, que ho converteixin i integrin dins del seu propi camí. Per això m’interessen molt els mestres, que són els que tenen més capacitat de multiplicació.
En aquest sentit que acabo de dir, estic content per com ja estem a prop de presentar un llibre amb les meves idees sobre la dansa editat per Comanegra, El Mercat de les Flors i l’Institut del Teatre. No un llibre: el llibre. És el resultat dels milers d’hores de classes, conferències i creacions que he fet a la meva carrera. Aquest llibre és, en realitat, la resposta a la pregunta que em feu.
El problema és en el fet que, per a la societat d’avui, viure dins un cos habitat no és important. Ens decantem cap al costat del cos o de la ment, sense saber ni el què és el cos ni què és la ment. Parlo d’aquest saber des de l’experiència, no tan sols com una teoria. En posaré un exemple. Quan aquests dies surto a passejar, amb mascareta i dins dels horaris marcats, em passo el temps fent esses. Encara no m’he trobat amb ningú, ni jove ni adult, que, quan em veu de lluny, col·labori a trobar la millor trajectòria per a tots dos de cara a mantenir les distancies i per sentir-nos i mostrar-nos que existim. Sempre sóc jo qui he de modificar el recorregut. Sembla que siguin els amos del carrer. Per a mi, el més important, la meva millor creació, és una presència qualificada. Potser perquè surto poc, estic molt sensible a la presència de les altres persones, i cada passeig és un espectacle que em colpeix. Estem tots com fora de lloc, sense temps per mirar-nos, com perduts darrere de la mascareta, de la pressa o de la seguretat. O inhibits o exageradament segurs. Quan pots establir comunicació amb algú, amb la mirada o l’oïda, és com un bàlsam. Aquest virus ho exposa tot, ens mostra nus, tal com som.
Vaig estar dies en una clínica com a acompanyant, a la secció de traumatologia, just abans del coronavirus, i tinc fresc el moviment d’infermeres, auxiliars, gent de la neteja, pacients… És una coreografia –un fragment de moviment amb sentit, com m’agrada anomenar-ho– extraordinària. No he tornat a l’hospital després, durant el pic del coronavirus, però estic segur que la coreografia ha de ser increïble, original, sentida, útil. La del personal sanitari i la dels pacients. Seria un bon exemple, un contrapunt de la gimcana de quan surto a passejar.
Les possibilitats presents i futures per a la dansa són enormes. Imaginem, només, el que estalviaria a la seguretat social si poguéssim envellir mantenint la qualitat en el moviment. Avui que es discuteix si és més important salvar vides o l’economia, cal dir que un bon moviment és salut i economia sostenible, mentre que, per acumulació, a la llarga un mal moviment és malaltia i sobreexplotació dels recursos.
No em puc estendre, però és molt i molt enriquidor tot el que, amb el cos, la dansa pot aportar al futur per a una vida més respectuosa amb l’esser humà, la naturalesa, els altres i l’experiència emotiva i en directa de la vida.
Centrant-me més particularment en l’art, no puc deixar de pensar en el que anomeno les famílies de la dansa, que resumint serien: els patrons i institucions públiques, els intermediaris, els mitjans de comunicació, els artistes, l’educació i el públic. El present passa i el futur de la dansa depèn de tots aquests sectors, i el nivell general el marca sempre el nivell del sector menys desenvolupat o amb més dificultats.
Per crear art instal·lats en la cultura, cal sumar en el present, acumular al llarg del temps i utilitzar la memòria per imaginar el futur. Per sobreviure, per millorar, la dansa necessitarà artistes del moviment amb una visió substancial i molt flexible de què és ser artista: algú que utilitza un sistema informàtic intern obert, programable individualment i amb molta memòria RAM; algú capaç d’obtenir brillantor (art) de qualsevol objecte, cosa i circumstància, sense fer-se gaire embolic i mantenint una actitud positiva. En algun moment haurem de deixar de preocupar-nos per la novetat i l’originalitat, sense ser per això menys individuals. Haurem de recordar el passat sense aprensió i imaginar el futur amb tranquil·litat. Respectar la cultura. Caldrà recuperar la capacitat d’influir dels artistes i, sobretot, del públic. I procurar que l’acció dels mediadors i dels mitjans de distribució de la cultura, dels patrons i les institucions, els mitjans de comunicació, sigui la més lúcida possible.
Ara, són enormes els reptes per a un art que necessita el directe i ja ve molt malmès de l’anterior crisi econòmica. Som una professió vocacional i continuarem endavant, però per millorar, per reeixir a fer el que creiem que podem oferir, ho veig complicat. Tornant a l’inici del meu escrit, tot dependrà de si els canvis que s’estableixin a la societat en general a partir de l’experiència traumàtica del coronavirus ens porten en la direcció que comento aquí: cap a una vida més respectuosa amb l’esser humà, la naturalesa, els altres, l’experiència emotiva i en directe de la vida, la cultura…
Els éssers humans i la vida en general tenim moltes capacitats. Podem treure partit de moltes de les coses que ens aporta el present (internet, les xarxes socials, els avenços de la ciència i tantes d’altres coses), però no ho ha de ser mai al preu de perdre la connexió directe, ballada, amb nosaltres mateixos i sobretot amb els altres, la cultura i l’esperit.
Cesc Gelabert
Resposta del ballarí i coreògraf Cesc Gelabert a la pregunta:
La pandèmia de la COVID-19 ha suposat un abans i un després en les nostres vides i ha col·locat el cos en un espai de fragilitat i d’amenaça constant, de manera que les relacions entre les persones i l’espai que ocupen cobren un relleu especial. Des d’aquesta consciència, de quina manera podem llegir avui el teu treball (la teva obra artística o de pensament) i quines possibilitats de desenvolupament veus per a la dansa?
Foto Ros Ribas
