“Choreography does not simply operate within time and space (and is, therefore, not reducible to historical determinants) but rather “transforms” both time and space into existence a “world”, a realm of the nontranscendent profane” Andrew Hewitt
“Dancer there are no ways to dance. A way is made while dancing” Paz Rojo
La coreografia es desplega com un lloc que dispara maneres de fer, maneres de treballar, tot desitjant, potser, una mena d’utopia, una distòpia… En qualsevol cas, apunta a una qualitat del lloc, mentrestant.
Aquesta qualitat, en moments, ens porta a pensar en altres formes de moure’ns, en altres maneres d’estar, en estratègies per buscar allò bell, allò abjecte, allò crític… La coreografia no actua en les persones de la mateixa manera, ja que apel·la també a allò que ens constitueix de forma variable.
En una coreografia, es proposa a un grup de persones una sèrie de normes o premisses. Dintre d’aquestes, tenim espai per preguntar-nos què ens genera la instrucció, on ens col·loca, com ens posiciona i com ens permet actuar. En alguns casos, es proposen llocs on quedar-nos a viure i, en altres, ens generen ganes de sortir per seguir veient el món a través dels ulls que ens han despertat el que acabem de veure. Fins i tot, algunes coreografies són llocs d’on fugir el més aviat possible, tot i que això impliqui una visualització del teu rebuig.
Poc a poc, m’adono que la coreografia (com altra gent pot fer servir altres artesanies i moviments), també em dóna una perspectiva i una experiència per seguir estant, movent i sent mogut amb el món. Diríem que és com una mena de cercle recíproc infinit:
Fem coreografies que activen un món que ens re-formula a totes per a seguir re-formulant-nos en una re-formulació incansable per tal de seguir sent i obrint les preguntes que el que habitem ens desperta. Aquest cercle, tot i semblar productiu, és més aviat una forma sensible i afectiva d’anar fent i, en ocasions, no és dependent de la necessitat de produir un treball escènic a consumir. És, més aviat, una forma de viure amb l’artesania i la pràctica que es fa i anar veient els potencials, sostenibilitats i possibilitats que podria disparar i apropar-nos cap a moviments, formats, trobades, converses, pràctiques, tallers, propostes de carrer, rutes, accions…
Mai és tard per seguir fent-nos preguntes sobre els cossos, sobre els seus rastres, sobre l’ecologia o sobre els afectes que generen les nostres formes de fer i disparar especulacions. Sentir-se “en transformació” és ja un moviment constant que ens demana anar actualitzant les formes i les curiositats cap al cos i allò amb el que habitar.
No puc entendre el món sense co-habitar amb els afectes d’allò que altres presències em generen. Sense transportar, entre les meves cèl·lules, el tacte que m’ha envoltat, la forma en com m’han cuidat i la forma com m’han tractat les diverses persones amb les quals m’he creuat. Sense voler tenir-ho en compte, tot va posant-se al meu cos a través de formes que no puc arribar a entendre. No decideixo què m’afecta, ja que la capa per on passa és molt imperceptible. Tanmateix, conèixer sobre altres persones, sobre persones que no coneixeré mai o que em topo cada dia, em posa en una moció de continuació… visc a través d’allò que d’altres ja han viscut i, tanmateix, aporto vida al lloc on soc a partir dels llocs que m’han anat travessant.
Poques coses apareixen del no-res. Aquesta situació no és nova. Ja s’estava generant, ja venia, ja estava en camí. I és AQUÍ. Aquesta situació torna a posar la qüestió dels valors i les economies un altre cop. Economies de l’atenció i economies de l’emoció. Economies del consum d’un mateix. Economies de les relacions humanes. Economia de la solidaritat. Economia de la moral.
És tant el que veig com el que no veig.
Tant el que crec que m’activa a mi i el que activo conscientment.
És apropar-se, de forma sensible o especulativa, als molts moviments que habiten amb nosaltres.
Habitar amb allò invisible, amb allò impalpable és, també, la feina de la creació artística. És la feina del conviure amb l’absència i començar a trencar amb el règim espectacular. La meva feina segueix estant compromesa en aportar qualitat als llocs (tornant a la utopia…). Qualitat no entesa en excepcionalitat tot entrant en els règims ja establerts d’allò artístic i allò no artístic, sinó més aviat qualitat de la moció. Qualitat de moviment si parléssim amb el llenguatge de la dansa. Una qualitat que et transporta, que et porta a llocs, que et deixa suspès. Una qualitat que et porta a tu tant com tu la portes a ella. Com em mou això que estic fent?
De fet, és un bon moment per tornar al forat negre de la dansa. A la buidor de la dansa, al cos en l’espai i en moviment. Sense impulsos, sense imatges preconcebudes… tornar a una dansa que ens buida, que ens deixa amb poc… Una dansa vulnerable, porosa, fràgil, propera…
Habitar la premissa. Habitar la premissa i veure què ens genera. Què ens genera la norma? On ens porta? Què ens permet fer? Com qüestionar-la? A través d’on? Trencar amb les projeccions del que estem fent i deixar que el lloc on estem també ens faci.
Les preguntes no són simple sintaxi des d’on poder compartir la nostra consciència. Són llocs de partida des d’on activar i posar el cos. Creuar-nos, trobar-nos, afectar-nos sense la necessitat imperant d’un discurs més enllà de l’estar aquí.
Tornar a allò quotidià, a la premissa teatral del “pasaba por aquí” per veure quin és aquest “aquí” i què permet.
Aquest nou context tornar a posar preguntes que ens demanen que posem el cos i que tinguem en compte els cossos, que cuidem els espais i que cuidem el món. Que siguem conscients dels nostres moviments i de les conseqüències que poden aportar al nostra voltant. Que siguem conscients que el nostre marge de moviment no és el mateix i que tot depèn de la nostra pròpia sensació d’espai. Aquest context no va començar a principis de març sinó que va començar ja fa dècades.
I, aquí, potser ja salto massa lluny però….
La nostra sensació de l’espai també és un acte d’imaginació, així com de la capacitat que els espais ens obren a cadascuna per a projectar-nos. Hem de seguir obrint espais i deixant espais, desplegant projeccions i viatges impossibles, per tal que les continuacions segueixin sent tangibles… Que la nostra forma d’imaginar i de projectar obri espais i llocs a altres, a moltes altres.
Que el llenguatge del moviment no entri, per inèrcia, en la dinàmica del discurs. El millor discurs pot ser aquell que habita amb allò múltiple, amb la fluïdesa, la pèrdua, la suspensió… “passava per aquí” i, tot passant, desitjo que el buit ens trobi plegades i que, des d’allà, especulem anormalment, foràniament, barroerament, innocentment, minúsculament, minuciosament, quotidianament… i deixar que la cosa fermenti, que vagi fent.
Que es vagi fent.
Mentre anem passant, mentre anem fent…
Mentre ens anem adonant el que la norma ens genera a nosaltres.
Mentre anem practicant les nostres artesanies i les formes en com ens apleguen.
Mentre tenim una correspondència somàtica i sensible amb els nostres cossos i els llocs que ens travessen.
Resposta del coreògraf Quim Bigas a la pregunta:
La pandèmia de la COVID-19 ha suposat un abans i un després en les nostres vides i ha col·locat el cos en un espai de fragilitat i d’amenaça constant, de manera que les relacions entre les persones i l’espai que ocupen cobren un relleu especial. Des d’aquesta consciència, de quina manera podem llegir avui el teu treball (la teva obra artística o de pensament) i quines possibilitats de desenvolupament veus per a la dansa?
Foto de Tristan Perez Martin
