«Els filòsofs només han interpretat diversament el món; del que es tractaria és de transformar-lo.» (Karl Marx)
Text: Bàrbara Raubert
El pes de la família, les possibilitats d’educació limitades, el sedàs de la informació, el paper de l’Estat en la vida privada, les implicacions de la política internacional… Què pot fer a l’individu, asfixiat sota totes aquestes capes de significat, feixugues com muntanyes? Fins on és capaç de moure els seus desitjos i les seves inquietuds? Realment el marge és prim com una agulla i qui pensi el contrari és cec.
Llavors hi ha Sharon Fridman. Tot sol ha mogut les lloses que li apretaven el cos i ha escapat, deixant darrera seu els camins senyalitzats. Per a molts sempre serà un boig, un desertor o, encara pitjor, un idealista. Però la seva era una bogeria necessària per arribar al coneixement introspectiu, visceral, el de l’artista pur que funciona per instint i se sent irremeiablement lligat a la deriva de la humanitat.
A Israel va començar amb les danses folklòriques. En un país creat per onades migratòries de diferents procedències, idiomes i cultures, s’han fusionat ritmes i estils per construir un corpus de danses que servís d’element cohesionador. S’ensenya a les escoles i en espais públics, i és practicat per bona part de la població. Va ser un d’aquests esbarts el vehicle que conduí Sharon Fridman fins a la dansa. Només tenia vuit anys però, des dels seus orígens modestos, la dansa va significar llibertat i li va obrir les portes al món. I a Freddy Mercury i Pina Bausch.
Què tenen en comú Freddy Mercury, Pina Bausch i Sharon Fridman? Que han estat grans artistes contra tot pronòstic, salvant les diferències del mitjà i el camí que encara li queda per fer a l’últim. Tant Pina com Freddy van haver de crear una manera nova i particularíssima per acoblar-se la societat sense deixar de ser ells mateixos, deixant-hi la pell i la vida, esgotada abans de temps per l’esforç sobrehumà de la seva proesa. Sharon Fridman ve d’aquesta mateixa família d’irreductibles que no cedeixen a cap pressió. I, també com ells, té l’estranya capacitat de commoure. De fer moure per dins i per fora.
Israel és una superpotència en dansa. Des que la Batsheva Dance Company va aparèixer el 1963, no ha parat de recollir èxits arreu del món mentre creava un segell nacional. Aquesta companyia representa la culminació d’un procés ben apuntalat durant molts anys, fundada per la Baronessa Batsheva de Rothschild (de la coneguda família de banquers) amb l’ajut de la seva amiga i coreògrafa Martha Graham. La manca de ballarins masculins amb prou tècnica, que va marcar-ne els inicis, va suplir-se amb una potència desbordant dels mateixos. Ja aleshores es definí el seu estil amb paraules com agressiu o electrificant, adjectius que es mantenen en moltes de les peces creades a Israel avui, encara que alguns utilitzin aquesta energia justament per desemascarar actituds de l’entorn, com la coreògrafa Yasmeen Godder. O el propi Sharon Fridman, que la rebaixa al nivell de l’obligada gravetat i és la base del seu treball a Caída libre (2013).
Mayumana és una altra de les companyies cèlebres del país. Sharon Fridman va ser-ne coordinador artístic i coreògraf durant quatre anys, fins que va voler desvincular-se d’aquestes arrels, de la tècnica Gaga d’Ohad Naharin i de tots els altres components de l’èxit israelià, i va triar Madrid per amagar-se, encara que des de molts altres punts d’Europa el temptessin amb més comoditats. En aquesta ciutat ha creat la plataforma «Coreógrafos en comunidad» junt amb set joves més per teixir complicitats entre el sector cultural i els espectadors. I des d’aquesta ciutat és on ha creat les peces més importants de la seva carrera marcades per la tècnica contact, que ha fet seva a partir de Carlos & me (2006), Q-Project (2008), Shakuff (2010) o Al menos dos caras (2011).
La seva dansa física busca el risc deliberadament, per concepte i per formalitat, ferm en la idea que de tota estètica, se’n desprèn una ètica. La seva obra Rizoma (2012) és una macro performance representada durant la sortida del sol per un centenar de persones voluntàries i deu violoncelistes, on mostra la seva utopia: durant 15 dies cohabiten en un espai sense corrent elèctric ni cap tipus de comoditat més que les que ells mateixos es puguin satisfer. I, com a resultat, apareix el dibuix d’un organisme que s’extén i es comunica per transducció, és a dir, captant les idees i els estats de totes les parts i transmetent-les a la resta per impulsos energètics.
Fer sentir el tacte, les rugositats de la presència, el caliu de la proximitat, la riquesa del conjunt, així funciona el llenguatge corporal que Sharon Fridman ha triat, i que no té res d’accessori. Cada moviment, cada pas, cada gest té una raó necessària d’existir. Com ell mateix, destinat a la lluita cos a cos.
BIBLIOGRAFIA
Novack, Cynthia (1990), Sharing the dance. Contact improvisation and American Culture. The University of Wisconsin Press.
Friedes Galili, Deborah (2003), Contemporary Dance in Israel
Manor, Giora (1994) Batsheva, the Flagship of Modern Dance in Israel. Israel Dance Quarterly, Issue no.4, 1994 (http://www.israeldance-diaries.co.il/wp-content/issues/articles/BATSHEVA%20DANCE%20COMPANY%20-%20THE%20FLAGSHIP%20OF%20MODERN%20DANCE%20IN%20ISRAEL.pdf)
LINKOGRAFIA
Coreógrafos en comunidad
https://www.facebook.com/coreografoscomunidad
Batsheva
Revista Contact Quaterly
http://www.contactquarterly.com/contact-improvisation/about/cq_ciAbout.php
Contact Improvisation
Web Centdanses – l’abstracció
http://centdanses.mercatflors.cat/3b-labstraccio-ii/
VIDEOGRAFIA
Pina Bausch – Cafe Müller
https://www.youtube.com/watch?v=pEQGYs3d5Ys
Queen – The show must go on
Danses folklòriques d’Israel
https://www.youtube.com/watch?v=l6LPwtNmIx0#t=74
http://rikudim.net/dance-video
Yasmeen Godder – Strawberry Cream and Gunpowder
https://www.youtube.com/watch?v=_b4yTnr_MKU
