Conversem amb Nicolas Ricchini, ballarí d’Akram Khan Company, director d’assajos i intèrpret de l’obra Chotto Xenos.
Una conversa conduïda per Magdalena Garzón i Oriol Corral, coordinadors del programa Una Horeta Abans i altres projectes educatius del Mercat de les Flors. Aquesta entrevista forma part de les propostes d’Una Horeta Abans, un projecte de l’Àrea d’Acció Cultural i Educació – Departament de Continguts i Programació del Mercat de les Flors. Una Horeta Abans es un espai de trobada amb propostes visuals i de joc abans dels espectacles de Talla Única, per a submergir-nos en l’imaginari de la peça escènica. Grans i petits són benvinguts en aquestes experiències de percepció i reflexió que, segons l’obra, promou diferents tipus de formats.
Hem convocat a Ricchini per a fer-li l’entrevista en un pis de Poble Sec, no gaire lluny del Mercat de les Flors. Arriba puntual a la cita, alegre i una mica cansat de l’assaig que ve de fer amb el grup de joves de FRE3 BODIES, companyia de dansa que co-dirigeix conjuntament amb Nadine Gerspacher. Hem preparat amb dedicació i il·lusió el set – la càmera, el trípode, la il·luminació i les cadires…- al menjador de casa, que per unes hores es convertirà en un estudi de gravació. Estem emocionats de rebre’l i de compartir una estona de conversa amb ell. S’asseu a la cadira, diu que fa molt que no li fan una entrevista, però alhora se’l veu tranquil i avesat a parlar de la seva feina. Nosaltres estem una mica més nerviosos i inquiets, impacients d’entrevistar a un ballarí que té un gran reconeixement arreu de Catalunya i a la resta de l’Estat Espanyol.
Magdalena Garzón – Comencem pel principi… On vares néixer? On vares créixer?
Nicolas Ricchini- Vaig néixer a Filipines l’any 1988 i quan tenia quinze mesos em van adoptar a França. Vaig créixer a la regió de la Borgonya i em vaig traslladar a viure a la ciutat de Lió per a estudiar la secundària. El 2008, quan tenia vint anys, vaig venir a viure a Barcelona.
M.G.- On i quan comences a estudiar dansa?
N.R.- Als set, vuit anys, com a hobby. La meva germana havia començat a fer dansa i jo anava a les classes, però només mirava a través de la finestra entreoberta i no volia entrar. Un dia la seva professora em va dir: “va posa’t-hi!” I llavors vaig començar a ballar! Jo vaig seguir fent dansa i la meva germana no [somriu]. Al principi ho feia més com un hobby, un any si un any no, i després quan vaig tenir disset anys la meva germana em va empènyer a fer-ho. El que va passar és que vàrem guanyar unes entrades en un programa de la ràdio per fer un workshop de dansa amb un cantant molt famós d’allà, era com el cantant cool, que agrada els joves en aquell moment. Vàrem anar-hi amb autobús, perquè era en una altra ciutat, i a la tornada, en el bus, la meva germana em va dir: “si no intentes ballar com a professional et penediràs tota la vida! I va ser com… Uf! Ok! I literalment, vaig arribar a casa i vaig obrir l’ordinador per cercar una escola de dansa per a formar-me. També vaig haver de parlar amb els meus pares per dir-los que volia intentar ballar. I bé, vaig començar realment amb divuit anys a formar-me a França. Vaig començar perquè teníem la filla d’una amiga de la meva mare que estava ballant per la Companyia Preljocaj i li vàrem demanar que ens recomanés llocs, on havia de començar a ballar?, perquè ni la meva mare ni jo sabíem com ho havíem de fer. I ens va dir: “bé, has de fer una formació de clàssic per agafar la base, començar per aquesta tècnica i després ja veuràs. I d’un dia per l’altra vaig començar una formació per a professionals de dansa clàssica, fèiem entre sis i vuit hores al dia, era dur, però clar, jo estava molt motivat també perquè sabia l’endarreriment que tenia per no haver fet dansa abans. Els altres estudiants ja havien fet clàssic i tenien la nomenclatura entesa, els exercicis apresos, els automatismes per a seguir una classe. Però jo no, no en tenia cap. Vaig començar i no sabia ni que era un plié, ni un tandu. Vaig fer un any i mig de formació a França, després durant sis mesos vaig anar fent intensius una mica per tot arreu. Sabia que no seria ballarí de clàssic, però sabia què volia ballar! Encara no havia trobat exactament en quina dansa em volia especialitzar. El modern dance m’agradava molt, però em faltava alguna cosa, i també m’agradava molt el hip-hop i les danses urbanes. Llavors en aquesta època no sabia si volia fer una dansa més comercial, contemporani o modern. Vaig fer un viatge a Los Angeles durant un mes per viure realment el niu de la dansa urbana i els seus nous estils, però… Per mi hi ha tanta màgia i alguna cosa tan sagrada en el teatre que vaig sentir que…que el que volia viure era…[dubta] no volia haver de ballar en un estudi de televisió, volia aquesta cosa del moment present de l’actuació. El teatre i tothom ho sap, artistes i públic, és precisament aquest moment i just aquest moment – el de l’actuació-, el de l’ara! Perquè el públic ve en aquest lloc i tothom sap que succeirà una cosa molt especial, una cosa que té a veure amb una certa espontaneïtat. És com si no hi hagués res entre el que hi ha abans i després. És un moment únic.
M.G.- Que bonic, Nico, moltes gràcies! Ens podríem dilatar una estona llarga parlant de l’essència del teatre i de les arts en viu, però farem un petit salt en el temps… [rialles] Com arribes a Akram Khan? O bé, com Akram Khan arriba a tu? O com us trobeu…
N.R.- El meu interès per Akram Khan realment va néixer el primer cop que la Nadine Gerspacher em va dir: “Nico, no sé si coneixes Akram, però crec que t’agradarà! Per mi Nadine és una persona molt important, ha sigut la meva professora, és la meva amiga, hem fet moltíssimes coses junts durant els últims deu anys, i si ella em diu que he de mirar el treball d’Akram, doncs el miro! [Somriu] En aquella època jo estava treballant molt amb Pepe Hevia, vaig ser ballarí de la seva companyia durant dos anys i mig aproximadament. En el seu treball la qualitat de moviment es basa molt en el moviment dels braços, com també en el cas d’Akram Khan. En ambdós hi trobem l’interès pels detalls dels gestos de les mans [comença a gesticular amb les mans i els braços] també trobo que elaboren molt clar el seu missatge així com les pautes en el moviment. Llavors era una cosa que ja m’agradava molt. Quan vaig acabar de treballar amb la Companyia de Pepe Hevia, Nadine em va tornar a dir: “busca què fa la companyia d’Akram, mira si fan audicions, cursos… En aquest moment estava Lali Ayguadé, ballarina catalana que ha estat durant molts d’anys treballant amb Akram, fent un workshop a Barcelona i el vaig fer. Em va encantar!, súper xulo! Al final del taller vaig parlar amb la Lali i em va dir que si m’interessava el treball d’Akram que havia d’intentar fer l’audició per la creació de l’obertura dels Jocs Olímpics del 2012 a Londres. I és el que vaig fer, vaig anar allà, a més també estava fent un altre projecte artístic a la ciutat. Vaig anar a fer l’audició i allà és on el vaig conèixer.
Aquestes audicions són multitudinàries, s’hi presenta molta gent. Érem grups de 20 o 30 o 40 persones i cada grup passava a ballar només 20 minuts, i clar, passa tot tan ràpid que realment no hi ha temps… Molta gent volia ballar, molta gent ho volia fer. I vaig tenir la sort de què em varen seleccionar entre els 50 ballarins que anaven a fer la creació. Vaig fer devers dues setmanes de recerca per aquesta creació dels Jocs Olímpics que va ser molt maca! Era el primer cop, i era com… uau! I clar, és que estem parlant d’una producció de Jocs Olímpics i llavors tot és enorme, enorme no, el següent. Una organització brutal, una cosa molt interessant. Pensar que mig planeta està mirant la cerimònia… va ser molt, molt apassionant!
Els anys següents vaig fer audicions, audicions i audicions perquè m’interessava molt el treball d’Akram, en vaig fer per alguns projectes nous, per a fer substitucions…I clar… coses que passen en aquestes situacions, que arribes al final de les proves, però encara no és el teu moment. Encara que a l’última audició em varen dir: “Bé, et tenim en compte, però per una altra cosa”…i tu penses, bé, això se sol dir, però no sabia si em trucarien. I just un any després sí que em varen contactar directament per a dir-me que estaven fent una nova producció i que estaven buscant a dos ballarins per aquest nou projecte i que els hi agradaria veure’m ballar a l’audició.
Ens vàrem trobar amb Akram personalment, aquí al Mercat de les Flors, quan va venir a ballar Torobaka amb Israel Galván. Va ser el primer cop que em vaig trobar amb ell a l’estudi sol, bé no sol exactament, però si a l’estudi realment treballant amb ell, aquí, al costat. Va ser molt emocionant, i jo estava molt estressat i nerviós en aquest moment, però després tot va sortir molt bé. I llavors el dia 14 de febrer, em recordo perfectament, perquè era el dia de Sant Valentí, em van trucar per a dir-me que sí, que entrava al projecte i que començava a l’agost en la nova producció, Chotto Desh.
M.G.- Chotto Desh és el primer espectacle per a tots els públics que la companyia va fer. Va ser un èxit i vàreu fer més de 300 actuacions, una gran gira! Per aquesta ocasió no ens centrarem a parlar de Chotto Desh, encara que tu en vares ser uns dels ballarins principals! Voldria que parléssim del llenguatge de moviment d’Akram Khan. És a dir, quines particularitats té el moviment? Com el descriuries? Quina qualitat de moviment destacaries? Quines parts del cos són el motor del moviment?
N.R.- El llenguatge d’Akram és molt específic perquè ha sabut mesclar, fer una barreja de l’estil de Kathak, que és la dansa tradicional de l’Índia, i en la que ell ha estat entrenat des de molt, molt petit, i la dansa contemporània. I jo crec que la dansa contemporània li ha permès de crear un espai de llibertat dins del Kathak. El Kathak era com la seva… com si fossin les notes d’una partitura…. El Kathak és la base del llenguatge de moviment d’Akram i crec que l’ajuda molt a contar les seves històries. És una tècnica molt precisa, de contrast en les qualitats de moviment. Akram fa servir molt els comptes musicals, és un moviment molt musical. És tan així que quan vàrem fer els Jocs Olímpics teníem uns auriculars que ens les anaven retransmetent els comptes en bengalí. Això feia que el moviment fos molt més precís i que anéssim tots junts. Això és una cosa que m’he emportat molt de treballar amb Akram, de la importància d’utilitzar els comptes. Tant per ell com per a mi, aquesta restricció de seguir amb precisió els comptes fa que a l’hora de ballar ets sentis més lliure. Perquè si domines tant la música, si domines tant el moviment i on ha de caure, realment et dona espai per poder jugar i fer-ho més teu. És una cosa com a paradoxal, perquè pots pensar que els contes et limiten molt, però en realitat et donen molta llibertat. I hi ha molt d’això en el llenguatge d’Akram encara que també hi ha molta poesia. Una poesia que s’expressa a través del moviment de les mans, d’articular molt els dits, els canells, els colzes i les espatlles. Hi ha aquesta onada a les mans, aquesta continuïtat i fluïdesa en el moviment de les mans, dels dits, de l’articulació del canell que, crec, que això fa que el moviment s’impregni d’una qualitat circular i emfatitza l’aspecte tridimensional del moviment, ho fa molt interessant!
Oriol Corral- És preciós com expliques i gesticules amb les mans! M’he quedat embadalit observant els gestos tan expressius que fas mentre ho expliques… i ets molt generós amb les paraules que utilitzes, es nota que t’apassiona el que fas.
M.G.- A mi m’emociona molt quan algú, com tu, explica la seva feina amb tanta dedicació i rigor alhora, i es mostra honest i generós (somriures emocionats). Tinc curiositat per saber si encara podries recordar els comptes en bengalí?
N.R.- Ui no! Aquí no m’atreveixo, no m’atreveixo perquè és que… És que fa molt de temps i no és fàcil!
O.C.- Ja ho buscarem i potser ho afegim en el vídeo que farem per l’Horeta Abans amb relació a Chotto Xenos. L’Horeta Abans és una proposta d’activitat del Mercat de les Flors, prèvia a les funcions familiars, i que fa d’introducció a l’espectacle.
M.G.- Et va bé continuar la conversa en català. Et sents còmode?
N.R.- Sí, sí, si per vosaltres està bé? M’ho podeu dir, eh?, si no s’entén el que explico, si no s’entén res…(riallada).Ah! Això dels comptes en bengalí… puc mirar si tinc encara la gravació, per si ho voleu fer servir. Miro si està en el correu, i us la passo!
M.G.- Xenos vols dir estranger, amb quin idioma?
N.R.- En grec. Desh sí que és bengalí, i el significat és, “terra d’origen”.
M.G.- Com es relaciona el títol “Chotto Xenos” amb el tema o concepte de la peça?
N.R.- Com has dit, Xenos, vol dir estranger. La peça de Chotto Xenos… bé, faig un aclariment: Chotto, vol dir petit. La companyia ha decidit que, de moment, les produccions que són familiars es diuen Chotto, en referència a les produccions per a públic infantil. Xenos va ser un solo de dansa original d’Akram que després el va adaptar per a fer aquesta versió per a tots els públics. Per aquesta ocasió torna a treballar amb la directora Sue Buckmaster, i el que volien fer era contar les històries d’aquests soldats colonials, perquè bé, no s’han contat massa les seves històries, i perquè no caiguin en l’oblit. I també donar el lloc que pertoca a tots aquests soldats que realment han hagut d’anar a la guerra per un país que segurament no han conegut mai, a l’altra punta del món i bé, han hagut de fer-ho perquè els han dit que ho havien de fer. També és important d’adonar-se’n de la quantitat de persones que hi havia, de soldats colonials… ara no m’atreviré a dir els números, però han tingut un lloc molt important dins dels soldats que participaven en la guerra. Llavors la intenció és la d’explicitar una mica la seva història d’estar forçats a anar a la guerra per unes idees, o per un país que no necessàriament coneixien i trobar-se amb això, amb els horrors de la guerra.
M.G.- Sí, pel que he llegit hi ha un interès personal d’Akram en contar històries. En fer una narració i explicar històries a través de la dansa, com si fos un conte. En una entrevista que vaig llegir, Akram deia que quan va tenir els seus fills se li va despertar una necessitat de transmetre la història del seu país, Bangladesh, des de diferents angles. És a dir, no només contar la història única i “oficial” dels fets, sinó aquells aspectes silenciats o no tant evidents de la història.
N.R.- Bé, sí. Jo crec que en les produccions familiars d’Akram això està molt clar. En el moment en què Akram ha tingut els seus fills ha volgut compartir històries. Històries que ells poguessin entendre i que estiguessin fetes per “passar memòria”, per passar històries… Per a la companyia també ha estat un pas més, perquè jo crec que això ha fet que s’ampliés el seu impacte entre el públic més jove. Akram vol oferir peces que puguin gaudir tant els adults com el públic més joves. Sue Buckmaster, que és la directora de Chotto Desh i Chotto Xenos, i amb qui col·labora Akram és especialista en teatre infantil. Ella és una directora increïble de teatre i sobretot de teatre infantil i és titellaire, és especialista a fer titelles. Per això la peça no només és dansa, no només és la narració de la història a través de la dansa dels soldats colonials, sinó que també fem servir altres recursos. Això fa que no veiem únicament un ballarí, sinó que veiem un intèrpret fent moltes altres coses: manipulant objectes, per exemple. Una persona que té facetes diferents i que les pot explotar a l’escenari perquè té precisament tots aquests recursos a l’abast per a jugar-hi. Hi ha titelles, objectes que manipulem, interactuem amb moltes coses! Com a artista és molt interessant de fer-ho. Que no sigui només que el coreògraf et porti a la seva àrea de dansa, sinó que també et faci prendre el risc de provar coses diferents. I potser són coses que tu tens ganes de fer, però que fins que no et diuen, fes-ho!, no ho fas. Així és com descobreixes més coses, sí!
M.G.- Primer, durant la creació, vares fer de director d’assajos de Chotto Xenos, però el mes d’octubre passat vares tenir l’oportunitat de fer de ballarí, fent una substitució. Tens alguna part de l’obra que t’agradi en especial? Alguna escena preferida?
N.R.- Ahhhhhh
M.G.- Un moment de l’obra que suposa una vivència diferent de la resta, per la qualitat del moviment, per la dificultat, pel ritme…
N.R.- Una part preferida, ahhhhh una part preferida… [pensa] Hi ha la primera part, on es recull d’alguna manera, no ho desvetllaré tot però es repassa una mica els diferents tipus de soldats. És un moment de molta interpretació i de jugar amb el cos. Són com les diferents cares d’un mateix prisma i sempre vas canviant la cara i vas veient diferents personatges. I això és molt interessant per a mi fer-ho, perquè és un moment que hi ha molt de moviment, però també molta part d’interpretació actoral i que pots fer molts de contrast de qualitat de moviment i que sorgeixin molts de personatges.
M.G.- Has hagut d’estudiar durant el procés de Chotto Xenos? Has fet investigació sobre el tema? Llegir, mirar imatges…
N.R.- Jo com que al principi del procés de la creació he sigut director d’assaig… Bé, hem fet una mica de recerca durant el procés, però sobretot la directora, Sue, és la que ha fet la feina de recerca dels materials històrics. De manera personal sempre m’agrada llegir sobre el tema, per saber-ne més i bé, perquè finalment és el que faràs en escena. De totes maneres, com que ja he treballat amb Sue sabia que ella donaria unes direccions molt clares del que volia aconseguir amb relació al tema.
M.G.- Llavors ella us va portar imatges de referència, fotografies amb les quals treballar la part de moviment?
N.R.- Sí, ens en va portar i diria que també en el material audiovisual que es projecta a la peça hi surten aquests materials. En l’espectacle s’utilitza el vídeo, és molt interactiu, hi ha informació pel que fa a la part històrica també. És a dir, no és només que hi hagi la part de dansa, de narració, sinó que en l’espectacle també s’hi dona alguna informació històrica.
O.C.- Doncs jo volia preguntar alguna cosa així com a més personal… Com recordes l’últim cop que vares ballar la peça?
N.R.- Va ser molt especial fer aquestes funcions de Chotto Xenos. Jo feia gairebé dos anys que no ballava en un escenari quan em varen trucar per a fer la substitució del ballarí principal. I d’una setmana per l’altra em varen dir per a ballar-la! Uau! Per sort, com que havia estat de director d’assajos me la sabia una mica. L’últim cop va ser mot bonic i especial perquè no sabia si ballaria algun cop més a l’escenari i llavors ho vaig gaudir molt. Al principi sempre és difícil trobar el teu viatge personal dintre de la peça en poc dies, però és una peça que és molt emocionant, hi ha un viatge que va in crescendo, el soldat té un viatge bastat intens, crec que des de fora també se sent molt. El que m’agrada també d’aquesta peça és que és per tots els públics, en el sentit de què als adults els parlarà molt realment. Jo crec que això és important també tenir-ho en compte. He contestat a la teva pregunta? [riallada]
O.C.- Sí, en part, però potser la reformulo…
M.G.- És exigent físicament ballar la peça?
N.R.- Sí, sí, la peça ho és, sí! Es necessita que els ballarins estiguin ben entrenats. I per això sempre és important fer els nostres entrenaments, els assajos, l’assaig tècnic. S’ha de ser molt rigorós i també establir una rutina. Perquè des del principi tu el que vols fer és trobar el teu lloc dintre de la peça i això no es fa amb dos dies, sinó amb molts. Quan fas moltes actuacions tens l’oportunitat de fer créixer la peça. També el fet de mantenir una conversa fluida entre els ballarins, els directors d’assajos, Akram… fa que l’espectacle estigui creixent, creixent, creixent constantment. I això ho fa molt especial perquè no és que tinguis moltes vegades l’oportunitat de fer un espectacle molts de cops, i llavors això ho fa molt especial!!
O.C.- A mi, com a acomodador del Mercat, m’agradava molt treure el cap just abans de començar l’espectacle per veure què passava entre cametes. Amb Akram vaig al·lucinar perquè es va ficar dins un bidó ple de gel!! Tu tens algun ritual abans de sortir a ballar?
N.R.- Jo quan ballava… bé amb Chotto Xenos ara ha sigut una mica diferent, però quan ballava Chotto Desh… jo crec que durant els primers 150 espectacles, sempre deia tota l’estructura de l’espectacle abans d’entrar. Per exemple deia “introducció cap a no sé què, escena del tràfic…” Perquè no sé per què, però tenia por que de sobte se m’oblidés tota l’estructura de l’espectacle. Fet que era gairebé impossible perquè ho teníem tot tan pautat que no tenies una altra manera d’anar a un altre lloc. I crec que també en tota la gira em vaig posar sempre la mateixa música abans d’entrar a l’escena. A mi m’agrada sempre tenir un temps a l’escenari per acabar d’escalfar amb música molt, molt comercial, per acabar de soltar-ho tot! [riallades]
M.G.- Bé, lamentablement haurem d’anar acomiadant-nos i finalitzar la sessió. És molt enriquidor parlar de la teva experiència com a ballarí i intèrpret de Chotto Xenos. Moltes gràcies per a rebre’ns i per explicar-nos tantes coses que no sabíem.
N.R.- Moltes gràcies a vosaltres!, i no dubteu a posar-vos en contacte amb mi si teniu qualsevol altra pregunta o voleu que us aclareixi alguna idea.
