Has decidit fer una peça any, però és fàcil mantenir aquest ritme pausat dins el sistema de producció de la dansa?
Jo partisc d’una recerca i m’interessa qüestionar-me i no repetir-me, poder evolucionar, i per ser fidel a aquests principis, no puc fer més d’una creació a l’any. Un artista ha de fugir dels convencionalismes i l’única manera de fer-ho és intentar no ser mediocre. Dins d’aquests principis, tots tenim necessitats econòmiques. Però abans de fer més creacions al llarg d’una temporada, preferisc fer tallers. A més, hi poso tanta energia en cadascuna… Sovint, quan l’acabo em poso malalta i m’he de recuperar. També m’he marcat aquests tempos perquè tinc una nena i ser responsable d’una altra persona et fa qüestionar com vols fer les coses. És clar, no faig diners… Però és una decisió artística i de vida. De fet, m’agradaria fer-ne menys d’una a l’any. I no és només per a mi que demano més temps, els ballarins també necessiten temps per interioritzar la feina. Vaig començar parlant amb els productors i crec que és un missatge que ha anat calant, el de la importància del procés creatiu.
El resultat d’una creació està íntimament lligat al seu procés de creació.
Hi ha creadors que pots veure com han tingut molt de temps, i tots ho gaudim. Connectaràs més o menys amb les decisions artístiques, però haver-hi dedicat més temps fa que tots ho gaudim: Pina Bausch, Peeping Tom… Però, és clar, estem parlant de pressupostos molt grossos. El temps és diners. Ningú no pot fer meravelles sense temps. Oi que a cap científic no li demanen que trobi una solució en tres mesos?
Es nota un substrat de moltes lectures en les teves obres. Però, com dus allò que llegeixes fins al moviment del ballarí?
Començo cercant autors de la temàtica que m’interessi, amb alguns no hi connecto, d’altres m’il·luminen però, sense qüestionar-me com ho connectaré amb els cossos, al llarg d’una lectura em poden venir moltes imatges. Això és el que després trauré enfora i finalment arriba quan intento donar-li forma. Xuclo sense filtre i després, poc a poc, començo a qüestionar i a traduir això al cos. És un procés fàcil, perquè el cos és un instrument prou concret: tot ho vivim a través del cos. Els límits del nostre cos ens separen de tot. Entre la intuïció i poder escoltar profundament el que el cos et demana per poder contar alguna cosa.
Ara presentaràs la darrera peça de la teva trilogia sobre la societat de l’espectacle, un concepte de Guy Debord. La primera era des de l‘angle de l’autopresentació, la segona des de la distòpia, i aquesta tercera?
Ho agafaré des del cinema. Des que existeix, s’han idolatrat les seves estrelles i s’ha fomentat el desig de protagonisme: les bodes (que diuen que és el dia més important de la teva vida) o la gent que es posa a fer de model quan li fan fotos… És una informació que està penetrant als nostres cossos. L’èxit es mesura així. I hi ha gent que s’ha convertit en guru des de la seva habitació a través de YouTube. I, en contraposició, alguns artistes que s’han destruït de tantes mirades. És un desig que pot acabar sent destructiu.
Com en els cassos de bulling a través de les xarxes.
John Berger diu que ens hem convertit en una espècie molt solitària i que els animals del zoològic, en ser exposats a les mirades, han perdut l’instint i ja no busquen el menjar ni l’amor, ja no són animals. I nosaltres, exposant-nos d’aquesta manera, podem perdre molt del que som.
