Antonio Ruz inicia la seva formació en dansa a la seva Còrdova natal, on fa poc ha tornat per crear un Centre Coreogràfic després de voltar per tot el món. El seu primer viatge és a Madrid, amb una beca a l’Escola de Víctor Ullate com a pas previ a la companyia del mateix professor. Consolida la trajectòria al Ballet del Gran Teatre de Ginebra i, seguidament, al Ballet de l’Òpera de Lió. Així entra en contacte amb figures clau de la dansa europea contemporània com Mats Ek, per a qui balla Carmen al costat de Sylvie Guillem, o Sasha Waltz. El 2006 torna a Espanya per integrar-se a la Companyia Nacional de Dansa sota la direcció de Nacho Duato, mentre engega la seva carrera com a creador. I tota aquesta herència riquíssima l’ha transformat en estímul i força creativa.
Quin pes ha tingut l’herència rebuda de tants grans noms?
Per a mi, l’herència és selecció i destil·lació, no és una motxilla que portes a sobre i ja està. És cert que he tingut l’oportunitat de treballar amb grans mestres i coreògrafs, però no tots m’han influït de la mateixa manera. Amb perspectiva, m’adono que durant els quinze anys que porto centrat només en la coreografia he anat destil·lant tota aquesta herència, i que és un procés molt bonic de convertir en propi allò rebut.
I no parlo només d’una herència artística i dansística, també hi ha la meva herència familiar i geogràfica: jo soc de Còrdova i els meus pares són d’un poble del costat. De petit jo era un ésser infinitament creatiu, muntava uns pessebres gegants cada Nadal. Vaig arribar a tenir quaranta figures de vint o trenta centímetres que les anava col·leccionant, i la meva àvia em deixava una habitació sencera per construir-lo cada any.
Des de sempre he sentit una gran inquietud pel fet creatiu, per generar universos i bellesa. La bellesa i l’artesania sempre m’han interessat molt. Quan em vaig convertir en ballarí clàssic, l’obsessió per la carrera i per la tècnica —que és imprescindible en una professió de tant rigor i entrega com aquesta— em va fer deixar la creativitat una mica de costat, com adormida. Fins que vaig crear la meva primera peça a Ginebra gràcies als tallers de Joves Coreògrafs, que ens permetien muntar peces amb els companys i amb un petit pressupost. Va ser meravellós i allà vaig entendre que aquella creativitat que tenia de nen era la mateixa que entrava en acció aleshores i és la que encara em manté en actiu. La diferència està en que ara me la prenc seriosament i m’hi guanyo la vida. Per això, per dur que sigui aquest sector, em sento un privilegiat de poder anar cada dia a l’estudi a dirigir, inventar, jugar… Per a mi la creació té molt de joc.
I, tornant als mestres, ells m’han donat el rigor, la disciplina, la visió escènica, espacial i musical. Però, si et dic la veritat, crec que són coses que ja les tenia, i que potser l’important és que ho van saber despertar i fomentar. Per exemple, Sasha Waltz, el vincle que amb ella ha estat molt fort perquè va ser la primera coreògrafa en admirar el meu costat més peculiar a l’hora de moure’m. Després m’han escrit crítiques dient que una peça que he fet “és molt Sasha Waltz”, i no em molesta, ho visc amb orgull. Perquè no és que l’hagi copiat, sinó que és el fruit de treballar amb ella com a ballarí, repetidor i director d’assajos. Clar que hi ha una influència! I és preciosa!
També Víctor Ullate, malgrat que ve d’un món molt clàssic i neoclàssic, del rigor i la disciplina, em deia: “És que tu ets molt artista.” Potser perquè vinc d’una família molt cantadora i que quan ens reunim sempre es canta, la música i la veu estan molt presents en la meva feina i de maneres molt diverses. De vegades obro una butxaca de la meva motxilla on hi ha aquesta part més flamenca, o més clàssica. En d’altres, busco en la butxaca de Berlín, més performativa, de la dansa-teatre i el text. Per això la meva feina no té una etiqueta clara, i he fet des d’una òpera fins a una Electra amb el Ballet Nacional, o un ballet ambientat als anys trenta. Jo intento obrir la dansa i que s’impregni de diferents disciplines i col·laboracions. A diferència de quan treballo per encàrrec, amb la meva companyia faig el que vull, i les obres neixen de la urgència de posar en escena idees, estètiques, cossos, músiques.
En resum, diria que l’herència és important, però que no pots permetre que mai et limiti ni encaselli.
La peça que ara presentes —i que ha estat distingida com una de les més importants d’aquest any passat pel diari El Pais— té per títol Norma. A quina norma et refereixes?
Les normes són la base de la societat i serveixen per orientar les conductes. Tenen la paradoxal capacitat de fer-te sentir que pertanys —o que quedes exclòs— de la societat. L’origen llatí de la paraula significa escaire, regla d’obra; després va derivar cap a model, precepte o guia de comportament, fins arribar a les lleis romanes i a les nostres codificacions civils.
Però la idea de parlar sobre la norma va venir un dia, en una conversa amb el meu nebot de 18 anys, quan va dir amb orgull: “Jo soc molt normal”. Això em va fer pensar. ¿Què ens fa sentir normals, quan som tots diferents, únics, i irrepetibles? També va passar que, durant el procés de creació de la peça, vaig trobar un quadern que jo havia escrit amb 17 anys, on començava dient: “Vull ser normal” i que coincidia amb la meva sortida de l’armari i amb tot el conflicte amb la família i amb els amics. Vaig entendre que per això havia de fer aquesta peça.
Sempre hi ha alguna cosa autobiogràfica en el que faig, però aquesta és una peça molt d’equip. Jo orquestro, però la dramaturga, la il·luminació, el vestuari i l’escenografia aporten les capes que van donant cos i temperatura a la peça. Crec que, si ressona en el públic, és perquè tots ens hem sentit fora de lloc alguna vegada. Norma és el meu al·legat contra allò normatiu i a favor del que és diferent.
Abans parlaves de la bellesa. Té a veure amb la norma?
No. Justament la bellesa és misteri, és l’inexplicable que es troba en una mirada, o en la humanitat. La bellesa és fugissera i subjectiva. A mi m’inspira molt l’escultura clàssica per les composicions del cos, i la seva bellesa em provoca una emoció que transcendeix tota paraula. Però parlar de bellesa també implica entendre què és la lletjor, l’extravagant i el terrorífic.
Norma també aborda el concepte de grotesc i els processos d’exhibició, de com es ven el cos, dels likes a les xarxes socials…. Però no ho faig des de la frustració ni des de la lluita, tot el contrari. Norma és una festa per celebrar la diferència, l’estranyesa i tot que està fora de lloc. És una peça festiva, encara que sigui crítica i reflexiva.
Quan ens trobem fora de lloc pot aparèixer la por.
La por és a tot arreu. Jo he tingut molta por arran d’una lesió greu de genoll que vaig tenir amb 21 anys. El dolor físic genera por emocional. També he tingut por per ansietat i per desarrelament: sentir que tens el cor en una ciutat i els peus en una altra, fa por. I fa dos anys, la mort del meu pare em va ensenyar un altre tipus de por, la de la pèrdua. La por sempre m’acompanya, però he après a conviure-hi, fins i tot a abraçar-la. L’important és no tenir por de la por.
Ara estàs en la gestació d’un centre coreogràfic a Còrdova que es diu La Normal, també.
Sí, l’objectiu és fomentar les arts del moviment a Còrdova, des de Còrdova i cap a Còrdova. Aquests tres adverbis de lloc són importants: dins la ciutat, de la ciutat cap enfora i de fora cap a la ciutat. I després, la creació, la investigació, la formació, la mediació. Tinc l’experiència d’haver treballat en molts centres coreogràfics, especialment a França, com a coreògraf resident i com a ballarí. I en una ciutat petita com Còrdova, tan bonica, tan patrimonial, tan rica en festivals d’altres arts, per què no fer-ho?
Havia arribat en un punt de la meva carrera que em preguntava què més podia fer en el món de la dansa, més enllà de crear peces, i a Còrdova hi ha molt per fer, tot i que un centre de creació és necessari a qualsevol lloc. La dansa, sobretot la dansa contemporània —i quan dic contemporània incloc el flamenc contemporani, la dansa espanyola, tot allò travessat per una mirada contemporània—, a Còrdova no té espais, ni públic, ni estructura. I també és bo descentralitzar, no tenir-ho tot concentrat a Madrid o Barcelona, on som tants intentant fer coses semblants, buscant espai, i tot està tan saturat.
A Córdoba tenim aquest espai en l’antiga Escola de Magisteri conegut com La Normal. Només cal adequar-lo amb una sala gran amb camerinos, el vestíbul i l’entrada. No és una gran obra, esperem que l’any vinent estigui acabada.
Llavors, el nom del centre ja existia? Quina coincidència que es digui igual que la teva peça!
Sí, és com la gent coneix l’edifici. Les escoles normals de magisteri venen de França i Alemanya, i n’hi ha arreu del món. A Còrdova, de fet, la meva tieta hi va estudiar, i també la meva professora de ballet.
Fins que no estigui acabada la renovació el Conservatori Professional de Còrdova ens cedeix una aula, i també estem portant la dansa a espais no convencionals. I ja hem fet un festival, dos fòrums de dansa… El projecte està viu i tot el que faig ara com a coreògraf s’alimenta del que passa allà. La idea és créixer, establir intercanvis amb el Graner, amb centres de França, d’Itàlia, crear xarxes…
Aquest any has fet pessebre?
No, necessito un mes per preparar-lo i, darrerament, els compromisos professionals m’ho posen molt difícil. Ara les meves peces són els nous pessebres, i les faig amb la mateixa il·lusió del nen que s’inventava universos i els feia canviar la llum segons fos de dia o de nit, i que hi posava un riu allà i un arbre aquí… De fet, Norma ha estat un treball d’artesania pura, com feia aleshores.
Bàrbara Raubert
ANTONIO RUZ presenta ‘Norma’, al Mercat de les Flors, del 12 al 14 de febrer de 2026
Ballet du Grand Théâtre de Genève
Tràiler de In Paradisum, d’Antonio Ruz | Compañía Nacional de Danza de España (2021):
Entrevista a Antonio Ruz, a la Universidad Internacional Menéndez Pelayo (UIMP), 2024:
Carmen, de Mats Ek (2002):
Sacre, de Sasha Waltz (2019):
Butler, J. (2006). Deshacer el enero. Paidós.
Eco, U. (2004). Història de la bellesa. Edicions 62.
