(There is) no need to hear your (native) Voice, when I can talk about you better than you can speak about yourself. No need to hear your Voice. Only tell me about your pain. I want to know your story. And then I will tell it back to you in a new way. Tell it back to you in such a way that it has become mine, my own. Re-writing you, I write myself anew. I am still autor, authority. I am still ( the) colonizer, The speaking subject, and you are now at the center of my talk.
Marginality as a Site of Resistance (Bel Hooks, 1990)
La trajectòria artística d’Akram Khan ha estat una revelació i un referent de la dansa contemporània de la darrera etapa de la globalització i també d’aquest teatre, des del cicle iniciat en 2005.
En els 20 anys transcorreguts entre el primer Solo Fix (1999) fins el darrer Xenos (2018), Barcelona l’ha acollit de manera continuada i la seva influència en el context creatiu, artístic i poètic ha estat immensa. El Mercat el va donar a conèixer amb l’espectacle Ma en la temporada 2005/ 2006 i des de llavors ha estat un reclam en les programacions també del Festival Grec, amb creacions com Zero Degrees, Sacred Mounsters, Gnosis , Vertical Road, Desh, Torobaka, Chotto Desh.
El fenomen Akram Khan- al igual que el seu contemporani artístic Sidi Larbi- ha posat en evidència les possibilitats del discurs de la dansa, del cos com a contenidor d’història cultural, de pràctiques encarnades de moviment, vibració, paraula i presència. Han evidenciat que forma i contingut no estan renyits i que recerca, qualitat i capacitat comunicativa són una tríada compatible, de fet imprescindible.
Ambaixadors del diàleg intercultural a través de la dansa han propiciat un “descentrament” en el cos i la creació contemporània llargament dominada pels cànons europeus o americans. Ambdós han contribuït a eixamplar la mirada des d’una perspectiva híbrida, transcultural i post-colonial.
La dansa d’Akram Khan sempre ha estat un diàleg constant entre la dansa contemporània i el kathak- les seves arrels de la cultura bangladeshi, heretades per part de mare-. Un diàleg també amb la música, amb col·laboradors internacionals d’altres estils, disciplines i cultures. La seva companyia ha abraçat ballarins de tots els continents, ha dialogat amb músics de totes les tradicions confluint en una dimensió estètica i poètica de bellesa quasi mística.
La trajectòria artística d’Akram Khan, les seves creacions o inquietuds han anat evolucionant paral·lelament a la seva vida adulta, i familiar… Fidel a la seva filosofia de vida, d’integració de cicles vitals, d’organicitat com el seu moviment, Chotto Xenos suposa un pas endavant en aquesta evolució pel plantejament, l’equip de treball i la metodologia.
Amb el solo Xenos (2018) va encarnar el cos d’un soldat colonial, un projecte global en el context del Primer Centenari de la 1ª guerra Mundial. Amb ell va tancar la seva etapa d’intèrpret -un treball centrat en ell i el seu cos- per obrir la finestra al nosaltres. Un acte de rendició, d’acceptació del pas del temps, un dol… però a la vegada una obertura… I com els desplaçaments que els fills suposen per als pares , el seu interès també es va centrar en explorar la dansa pels joves, el futur de la nostra societat, amb l’antecedent de Chotto Desh.
Amb Chotto Xenos, (la versió per a públic jove) apel·la a la memòria, a la reflexió, al diàleg, a la pau i a la fraternitat mundial, des d’una mirada crítica a la història, a partir de l’empatia amb el sentir del soldat colonial, en aquest cas encarnat alternadament pels ballarins Guilhem Chatir o Kennedy Junior Muntanga. A través de preguntes, indagacions i l’autoreflexió Chotto Xenós és un pont en la construcció d’un futur més pacífic confrontant-se amb el passat pel relat de la història transmès a les joves generacions.
La metodologia de treball ha estat la recerca d’arxius històrics, fent visible que el cos és contenidor cultural, també és arxiu de memòria, de sofriment. I fent de mirall al públic amb l’ús magistral de les marionetes de l’especialista Sue Buckmaster- directora de Theater-Rite- aconsegueix apel·lar directament a cada un de nosaltres amb el caliu que proporciona la transmissió oral d’històries, els contes. “A mesura que creixem, separem les coses i posem molts dels nostres sentiments reprimits en coses externes ( ). Projectem coses de nosaltres mateixos en diferents objectes, i els titelles ho exploten. Un objecte pot convertir-se en una sensació/emoció reprimida .”(Buckmaster a Cools and Bowler, ed, 2016, p.188).
En temps de pandèmia, la tecnologia i l’humanisme han estat les dues cares de la moneda, sovint enfrontades o excloents. L’art i la cultura ens salvaran si aprenem del descentrament egoic, del potencial universal de la creativitat al servei de la societat, escoltant-la i dialogant-hi.
La recerca en arts és precisament això, dialogar amb altres disciplines, mirades, implementant en la creació la recerca , en aquest cas “històrica” (des d’una mirada crítica), “psicoanalítica” i la “praxis pedagògica” i retornant a la societat des de la dansa fent que aquesta se situï al centre i al costat de les persones enlloc de posicionar-se al marge.
Que la dansa té potencial és una evidència i només cal fixar-se en els crèdits i co-productors de la proposta Xenos i Chotto Xenos per aprendre com podem fer pedagogia i revisió històrica de manera sensible, apoderadora i inter-generacional.
Ester Vendrell Sales
AKRAM KHAN COMPANY presenta ‘Chotto Xenos’ al Mercat de les Flors el 16 i 17 de gener de 2021
Bibliografia:
Amengual Alvarez, Aina. Com explicar contes. Grau en Educació Primària. 2015/2016. Universitat Illes Balears. https://dspace.uib.es/xmlui/handle/11201/3420
Bethelem, Bruno. Psicoanálisis de los cuentos de hadas. Booket.
Cools and Buckmaster a “The subversive Body” a Colls, Guy and Bowler, Lisa Marie (ed) (2016). Imaginatives Bodies. Dialogues in Performance Practices. Valiz.pp.181-196.
Cools,Guy (2015). In-Between dance cultures:on the migratory artístic indentity of Sidi Larbi Cherkaoui and Akram Khan. Valiz.
Franko, Mark. “Dance and the political: states of exception”. Dance Research Journal . Vol.38.Nº ½ ( summer-winter, 2006) , pp.3-18. Congress on Research in Dance.
Freire, Pablo. Pedagogía del Oprimido. (2ºed). Siglo XXI. https://www.jstor.org/stable/20444656?seq=1
Kowal,R.,Siegmund,G., Martin,R. (2017) . The Oxford Handook of Dance and Politics. Oxford Universitiy Press.
Royona, Mitra (2015). Akram Khan: dancing new interculturalism. Palgrave, MacMillan.
Sanders, Lorna (2004). Akram Khan’s Rush: creative insights. Editorial Dance.
Taylor, Diana (2003). The archive and the Repertoire: performing cultural Memory in the Americas. Duke University Press.
West,CS’Thembile, (2005) “Black Bodies in Education: Charting a New pedagogical Paradigm to eliminate Gendered and Hypersexualized Assumptions”. Journal of Dance Education. V.5.N2.pp 64-69
Enllaços i referències de vídeo:
Akram Khan’s Mà (2015) . Enregistrament de Video. Akram Khan. Editorial Akram Khan Company 2015.
Akram Khan’s Torobaka (2014) . Enregistrament. Editorial Yeats Culture.
Akram Khan and Sidi Larbi’s Zero Degrees (2008) .Enregistrament. Sadler’s Wells in association with Axiom films.
Akram Khan’s Homeland (2012). Enregistrament. Drakes Avenue Pictures.
Move Serie, «Akram Khan». Netflix.
(Xenos, procés de treball)
(Master Classes amb Sue Buckmaster).
https://theatre-rites.co.uk/ (companyia Theater-Rites)
https://vimeo.com/search?q=akram%20khan (produccions d’Akram Khan)
http://ow.ly/GBou50CP9rQ (Congrés Internacional de Dansa, 2021)
(Dance/NYC 2018 Symposium | Decolonizing Dance: A Long Table) Simposi 2018. Descolonitzar la dansa.
