Una a Barcelona i l’altre a Amsterdam, la Roser López Espinosa (Granollers, 1980) i en Jordi Ribot Thunnissen es troben online i parlen durant una hora i mitja sobre el valor poètic i potencialment polític de la fabulació, sobre cossos meravellosos i cossos col·lectius. La Roser explica la seva voluntat de posar el focus en allò que ja és, en les eines essencialment humanes que tenim a l’abast per construir coreografies (i societats) potencialment fantàstiques: belles però també més justes, empàtiques, que excitin la il·lusió i el desig. ‘Faula’, peça produïda gràcies al Cèl·lula 6 del Mercat de les Flors, serveix de fil conductor. La Roser somriu molt i escull les paraules amb serenitat i rigor, se l’il·lumina la cara quan ensenya els llibres que alimenten la seva praxis, celebra els seus intèrprets i remarca tothora la importància de tenir cura dels vincles: a l’hora de crear, però també i sobretot a l’hora de viure.
Jordi Ribot Thunnissen. El primer que volia agafar és una frase del text introductori a la peça, de la Bàrbara Raubert. Diu: “fabulós, invenció i meravella”. Què hi ha per tu en aquesta dicotomia?
Roser López Espinosa: El concepte fabulós té aquestes dues connotacions: fabular com a imaginar, i fabulós com a descriptor de quelcom extraordinari. A Faula juguem tota l’estona amb aquestes dues dimensions. Començant per la sinopsi, on no acaba de quedar clar si a escena evoquem criatures fantàstiques o bé parlem de la qualitat extraordinària dels intèrprets, que ho són. I m’interessa molt aquest doble joc, perquè com a societat sempre hem fet servir les faules per parlar de realitats possibles. Els contes sovint venen tenyits del desig d’allò que podria ser, però no cal anar tan lluny: allò que necessitem per imaginar i construir altres realitats ja és dins nostre. Només cal mirar-nos i adonar-nos que tenim aquest potencial extraordinari.
JRT: Mira, això em connecta amb un article d’Eva Bru Domínguez que parla d’una altra de les teves peces. Establint vincles discursius amb el nou materialisme de Karen Barad, l’autora ressalta com a Trama – i, m’atreveixo a dir, en bona part de la teva obra – busques superar la centralitat de l’individu fet i dret. Que subratlles, en canvi, el potencial i les possibilitats que sorgeixen de la interacció, de la col·laboració.
RLE: Sí, per mi el grup, la noció de ser i fer “junts” són plens de potencialitats. És entrellaçar vincles, unir forces i alhora respectar les singularitats. Crec en una manera col·lectiva de fer que parteixi de la riquesa de cadascú. Funcionar d’una altra manera és gairebé una utopia, perquè vivim en societat i la interacció hi és sempre. Però cal posar-hi més èmfasi: unir forces singulars no només suma, sinó que multiplica. És cert que els col·lectius poden semblar cossos impossibles, desordenats, amb molts desitjos i direccions diferents a tenir en compte. Costa que es posin en funcionament, però quan això passa tenen una potència que cap individu per si sol pot assolir.
JRT: Exacte, i quan aquesta col·laboració pren forma coreogràfica té quelcom que emociona molt. Perquè també és això, no? Des d’aquest posicionament ideològic busques aquest potencial col·lectiu coreogràficament, com a artesana del moviment.
RLE: Per mi va molt lligat. A Faula, per exemple,quan creem estructures o “cossos col·lectius” a través del moviment, ens plantegem reptes que il·lusionen: ens desperten curiositat i ens requereixen aprendre a moure’ns d’una altra manera. El nostre cos té dos braços i dues cames; els “cossos de cossos” tenen molts més elements i s’han de posar d’acord per funcionar. Això requereix molta negociació, però també és molt bonic. Alguns mecanismes són d’una precisió de rellotgeria: des de fora semblen caos, però a dins hi ha engranatges que ho fan tot possible.
JRT: Em pots donar algun exemple més concret? Quan parles de “cossos col·lectius”, a què et refereixes exactament?
RLE: Sense desvetllar sorpreses, et puc dir que els intèrprets a moments construeixen mitjançant els seus cossos entramats i estructures aparentment impossibles. Tornem a la doble idea de despertar meravelles a través d’un treball ja de per si meravellós. La Katarina Pejović – la nostra dramaturga – em va dir una frase en aquest sentit que em va agradar molt: “We are the ones we’ve been waiting for”.
De cares al procés, per a mi, això és el més bonic que hi ha: Jo proposo una idea (n’hi ha alguna de boja), i l’equip s’hi suma i la fem possible. Aquí és on entren la recerca i el joc, el jugar. Evidentment treballem molt la seguretat, busquem les maneres perquè sigui viable. Dins dels assajos tenim una manera de treballar molt basada en la cura constant del grup, en fer equip i reforçar la cohesió. Perquè al final construïm situacions d’interdependència total, on la seguretat de l’un depèn dels moviments de l’altra. Veure com gradualment es va forjant aquesta confiança i aquesta capacitat d’entrega és preciós.
JRT: Faula ha comptat amb el suport de Cèl·lula #6 del Mercat de les Flors, dins el 2n Pla d’impuls a la dansa.
RLE: Sí, i estic molt agraïda de les condicions en què estem treballant: he pogut comptar amb vuit ballarins, mesos de creació, estem treballant en estudis fantàstics… A nivell de producció i logística ens hem pogut organitzar molt bé. Tot això ens ha permès anar a favor del procés, buscar aquesta interdependència i cuidar els vincles, que és essencial. Crec que socialment també és molt important i cal recordar-ho constantment: allò que ens sosté són els vincles.
JRT: I no trobes que precisament la dansa és un vehicle perfecte per posar això de relleu?
RLE: La dansa és abstracta i dona espai a la imaginació, però això també és propi de la música i d’altres arts. El que m’importa és si el que proposes desperta alguna cosa profunda en l’espectador: un desig, una idea, una reflexió. Nosaltres treballem amb el moviment. No sé fins on podem arribar, però si aconseguim despertar un desig en el públic, ja sento que he posat el meu granet de sorra.
JRT: Parla’m una miqueta més de com encares un procés de creació. Com funciones tu, dins d’aquest engranatge? Quin desig sents tu, quan esteu assajant?
RLE: Hi ha dos moments del procés creatiu que gaudeixo especialment. El primer és l’inici, quan arribo amb una caixa d’idees i les comparteixo amb l’equip. Aquest moment és com ser una criatura amb joguines noves: provem idees i comencen a aparèixer coses inesperades. És molt especial. El segon moment és quan ja tenim materials fixats i podem començar a polir. Ajustar detalls mínims: una col·locació del pes, una mirada, un ritme. Aquí és on entra l’artesania, i m’hi podria perdre hores, perquè és molt gustós veure com tot pren consistència.
JRT: Jo, com a espectador, tinc la sensació que en les teves coreografies el desig i els focs artificials el desperten no només les estructures o entramats impossibles, sinó precisament i també la cura pels detalls més petits, la tensió sentida en aquest esforç de cuidar el detall.
RLE: A mi m’agrada que les coses semblin fàcils, que la complexitat tècnica quedi en segon pla i que el que arribi sigui quelcom suggeridor o emocionant. No m’interessa mostrar virtuosisme com a finalitat. Sí, hi és, perquè els ballarins són molt bons. Però m’estimo més que l’espectador ho descobreixi més tard, potser sortint del teatre o dies després, quan pensi: “Com ho van fer, allò?”
JRT: T’ha quedat alguna cosa al tinter?
RLE: Potser la sorpresa que em genera que fem servir la paraula “fabulós” per dir que algú és molt bo en alguna cosa. És curiós que per qualificar així de positivament recorrem a l’àmbit de la fantasia. Perquè al final les criatures fantàstiques són molt a prop nostre, en la nostra pròpia pell.
JRT: Tornem a aquella doble reivindicació: que per avançar i construir plegats ja tenim totes les eines a casa. I que una de les més poderoses és la nostra capacitat d’imaginar.
RLE: Exacte. I hi ha una altra cosa que m’emociona i vull posar en valor: en un context de tanta digitalització, on sembla que individualment ens hem de valer per tot, encara necessitem trobar-nos en un espai de fabulació col·lectiva com és el teatre. És un lloc on intèrprets i espectadors fem un acord: que allò que passa ara i aquí, a escena, ens ho volem creure.
JRT: En anglès parlen del suspension of disbelief. Acceptes creure’t, una estona, allò que saps que no és real.
RLE: Sí, perquè ho necessitem. El teatre és un lloc de reunió on celebrem aquesta capacitat d’imaginar col·lectivament. Avui queden molt pocs llocs dedicats a aquest tipus de rituals; quan ens trobem a la plaça tots anem mirant la pantalla… Em reconforta i m’emociona veure que, com a societat, encara necessitem d’aquestes experiències.
Jordi Ribot Thunnissen
Bibliografia
Inclou obres mencionades per la Roser durant la conversa, i obres afegides per en Jordi a partir de la conversa, com un ressò.
Alba Rico, S. (2017). Ser o no ser (un cuerpo). Seix Barral.
Barad, K. (2007). Meeting the universe halfway: Quantum physics and the entanglement of matter and meaning. Durham, NC: Duke University Press.
Bru-Domínguez, E. (2023). “Traçant línies afectives: moviment i (con-)tacte a Trama de Roser López i Torus de Humanhood”. A E. Marcer, C. Mir, I. Mira Navarro i M. Pons (Eds.), Mirades afectives sobre la cultura catalana contemporània (pp. 159–173). Biblioteca di Rassegna Iberistica. Edizioni Ca’ Foscari.
Ehrenreich, B. (2006). Dancing in the streets: A history of collective joy. Metropolitan Books.
Galeano, E. (1989). El libro de los abrazos. Siglo XXI Editores.
Garcés, M. (2022). Un món comú. El tigre de paper.
Garcés, M. (2017). Nova il·lustració radical. Arcàdia
Noë, A. (2015). Strange Tools: Art and Human Nature (Primera edició). Hill and Wang.
Sennett, R. (2024). L’intèrpret. Art, vida i política. Arcàdia.
Sennett, R. (2009). El artesano. Anagrama.
Sennett, R. (2012). Juntos. Rituales, placeres y política de cooperación. Anagrama.
Teyssandier, N. (2024). Nuestras primeras veces: 30 (pre)historias extraordinarias. Editorial Periférica
