PRESS
CONTACTO
Buscador

‘La Institució com a oportunitat’, per Ester Vendrell i Sales

“1. El coneixement del moviment és un tipus de coneixement cultural.2.El coneixement del moviment és conceptual i emocional i també cinestèsic. 3. El coneixement del moviment s’entrellaça amb altres tipus de coneixement cultural. 4. Cal mirar més enllà del moviment o gest en el seu significat. 5. El moviment sempre és una experiència corporal immediata.»
(Deidre Sklar)

Si hi ha un país on la dansa és i ha estat qüestió d’estat, és França. El mateix Lluís XIV protagonitzant Apol·lo en el Ballet Royale de la Nuit (1653) va entronar-se com el rei “Sol” tot performant de manera metafòrica el seu poder absolut erigint-se el centre al voltant del qual giraven els planetes i demés cossos del sistema (polític). Durant el seu regnat es va crear l’Académie Royale de Danse (1661), estructura dedicada a l’estudi, ensenyança, transmissió i preservació de l’art de la dansa. Anys més tard es creà l’Académie Royale de Musique (1669) com Académie d’Opéra, una companyia d’Òpera i Ballet estretament relacionades. Liquidada la monarquia perdurà la dansa, i l’estructura es va adaptar a la societat burgesa del segle XIX, d’on esclataria el romanticisme coreogràfic francès transferit arreu d’Europa i la Rússia tsarista. París continuà sent capital cultural –d’entre guerres- durant la primera meitat del segle XX, esdevenint epicentre de les avantguardes coreogràfiques malgrat que els i les seves protagonistes fossin dones americanes, ballarins i coreògrafs euroasiàtics, nord europeus o vinguts de les colònies d’ultramar. L’Òpera National de París va sobreviure a transformacions político socials diverses.

La social democràcia de l’Estat Nació francès després de la Segona Guerra Mundial va comportar com a triomf cultural el desenvolupament de les polítiques públiques per la es arts enteses com a suport a la creació i la cultura com a eina de creixement i cohesió social. El centralisme coreogràfic del Ballet i de l’Òpera de París va deixar de tenir l’exclusiva després de la revolució del maig del 68, i el ballarí i coreògraf Roland Petit –ex-director de dues companyies privades (Les Ballets des Champs Élysées, 1945-47, i Les Ballets de París, 1948-56) va rebre l’oferta de l’alcalde de Marsella d’instal·lar-hi una companyia de dansa.

El Pink Floyd Ballet (1972) -el ballet-concert amb la banda de rock underground britànic del mateix nom- va trencar la llança cap una proposta postmoderna i emancipadora acollint la cultura popular, renovant la tradició i oferint un projecte estratègic per a la ciutat. El 1981 la companyia esdevenia el Ballet National de Marseille en una forta aposta de descentralització cultural. En 1984 es transformava en un dels 21 centres coreogràfics nacionals i el 1991, sota el mandat del Ministre de Cultura Jack Lang, s’ampliava la missió d’aquestes estructures a la creació, difusió, sensibilització i formació artística. D’aquesta manera, des de 1992 conviuen juntament el Ballet National de Marseille i l’Escola Nacional Superior de Dansa, inaugurant un edifici amb excel·lents infraestructures per assolir la missió encomanada. Des de llavors han liderat el projecte l’ex-ballarina de l’Òpera de París Marie-Claude Pietragalla (1998 -2004), l’ex-director de Charleroi Danses Frédéric Flamand (2004-2014) i el tàndem Emio Greco i Pieter Scholten (2015-2018).

Els temps canvien i les necessitats institucionals també i sovint el nom no fa la cosa. En el context de la globalització econòmica i cultural, de la transdisciplinarietat i transculturalitat, de la reivindicació dels drets de les minories culturals, religioses, sexuals i de gènere, la dansa hi juga un paper essencial, ja que els cossos mostren les relacions que entre ells s’hi estableixen encarnant reivindicacions, desitjos, idees i coneixement.

La trajectòria del col·lectiu interdisciplinari (La)Horde (2013) -guanyadors del concurs a la direcció del Ballet el 2019- format per Marine Brutti, Jonathan Debrouwer i Arthur Harel, destaca per posar l’accent en democratitzar l’art contemporani i modernitzar-ne els seus codis, eliminant barreres normatives, tot establint ponts entre disciplines artístiques com l’audiovisual, la fotografia i la performance, explorant el poder dels cossos i la seva representació en la nostra societat. Al col·lectiu sempre li ha interessat el vessant antropològic i cultural del moviment, així que ha fet indagació en contextos socials, danses urbanes, folk, raves o projectes nascuts a Internet, com ara el Jumpstyle. El focus del treball s’orienta a mostrar la pluralitat de cossos i històries en formes alternatives de dansa, per tal de contribuir a alliberar cossos i públics d’estàndards socials i culturals.

El programa que ara ofereixen posa al centre allò que sovint està als marges, en latituds distants o gestat a la perifèria de la institució i del pensament dominant. En aquest sentit cal destacar Mood, una extravertida creació en la qual s’encarnen les emocions, vivències, estètiques i transgressions procedents dels balls/batalles/concursos de les comunitats trans, gai i queer afro i llatines originades entre els 60s i 80s i amb gran ressò al Nova York dels 80s. Aquests espais són també la “casa” d’acollida de les persones rebutjades per qüestions de gènere, sexe o raça. Lasseindra Ninja destaca per ser una de les pioneres del Voguing a França.

Dels marges de l’atur i la violència de la denigrada ciutat de Belfast arriba la vigorosa creació Lazarus, de la jove irlandesa Oona Doherty. Un crit d’alerta de l’home blanc de classe treballadora, assimilable al hoolingan d’Enter Achilles de Lloyd Newson. Transferint el significatiu llenguatge del premiat “solo” a peça coral per divuit ballarins, Lazarus ens apel·la de forma reivindicativa i sensible, donant veu als exclosos també de la cultura en les ciutats industrials empobrides.

Ellipsis, de la portuguesa multidisciplinar Tânia Carvalho, destil·la barroquisme, ritme i color i es manté en el llenguatge corporal més estilitzat.

Però si una peça aguanta el pes del temps i s’imposa per la seva saviesa destil·lant ofici és la reposició de Tempo Vicino, de Lucinda Childs (2009). L’escena es transforma en un esclat de vida, dinamisme i subtilesa per la majestuositat compositiva, el domini de la dinàmica espaial i les textures minimalistes dels moviments pertinentment seleccionats. Una “joia” a imatge i semblança del clàssic Balanchine que justifica l’existència de les institucions amb la missió de salvaguardar el patrimoni de la dansa: un coneixement cultural, emocional, conceptual i encarnat .

Ester Vendrell i Sales

(LA) HORDE – BALLET NATIONAL DE MARSEILLE presenta ‘Childs | Carvalho | Lasseindra | Doherty’ al Mercat de les Flors del 24 al 26 de març de 2023

Referències

Vilar, Jean. El Teatre, servei públic. Traducció i pròleg de Joan Casas. Institut del Teatre.1997.

Regnault, Chantal. Voguing and the House Ballroom Scene of New York 1989-92. Soul Jazz Records. 2011.

Rondeau, Corinne . Lucinda Childs. Temps/Danse, Éditions du CND, 2013.

Andrée Grau et Georgiana Wierre-Gore (dir.) Anthropologie de la danse. Genèse et construction d’une discipline.CND, 2021.

Links

http://www.collectiflahorde.com/

https://www.youtube.com/watch?v=RZ4Tl5mW2bk (Ghost, del col.lectiu La Horde)

https://www.instagram.com/jonathan.debrouwer/?hl=es (Jonathan Debrouwer, col.lectiu. Lahorde)

https://www.youtube.com/watch?v=yPjk-wJjEXU (Jumpstyle)