«Promet-me que
un dia hi haurà un món. I un cos».
Jacques Derrida, La carte postale
«Parlar de les imatges és parlar d’una estructura de món.
Andrea Soto Calderón, Indisciplinas de la mirada
No vull tenir la terrible limitació de qui viu només del que pot tenir sentit.
Jo no: el que vull és una veritat inventada».Clarice Lispector, Água viva
A l’inici de Cerrados y dormidos los ojos bailan (2024), una apassionant conferència performativa, fruit de la trobada amb l’artista Marta Azparren, Natalia Fernandes evoca una escena desagradable en la qual un crític, després d’una presentació, va etzibar-li «Tu no tens cos de ballarina». Rere aquells ulls s’hi amagava tot un món i s’hi guardava tota la història de la mirada occidental. A aquell crític només podriem dir-li: «Tu no has vist res», una de les frases que es repeteixen a Objeto Não Identificado. El crític, evidentment, no havia vist cap de les peces que la coreògrafa brasilera, establerta al nostre país des de 2017, ha presentat darrerament, com El carnaval no es alegre (2023) o Anatomía y estrategia (2021). Tampoc havia vist cap de les nombroses produccions en què ha participat com a ballarina —només al Mercat de les Flors, per exemple, l’hem pogut veure a les peces de Jesús Rubio Gamo o de Poliana Lima.
A aquell crític també li hauríem de dir que s’ho havia perdut tot. Certament, es va perdre la invitació que Natalia Fernandes planteja des de fa anys i, especialment, a Objeto Não Identificado. Aquesta invitació passa per indisciplinar la mirada, com proposa el darrer assaig de la filòsofa xilena Andrea Soto Calderon. Això implica entendre, en primer lloc, que la mirada mundifica, per dir-ho en paraules de Federico Campagna, un dels referents dramatúrgics de la peça. De la manera com mirem, doncs, es desprèn tota una estructura de món. Per això, Objeto Não Identificado ens convida a interrogar-nos pel lloc des d’on mirem el món —i, molt especialment, el cos— i a provar altres maneres de fer-ho. L’exercici proposat no és simplement una declaració de bones intencions, sinó gairebé una exigència performativa al llarg de la peça. Cal que passi pel cos. Es tracta d’un exercici individual —per sort i per desgràcia no podem veure-hi més que amb els nostres ulls—, encara que la peça deixi entendre que s’emmarca dins d’una experiència compartida. Potser per això Fernandes torna a creuar la dansa contemporània amb el concert musical: amb tot el que té de vivència col·lectiva. Ja ho havia explorat a El carnaval no es alegre (2023), amb la DJ Agatha Cigarra, i ara ho reprèn amb el dramaturg i actor Iván Mozetich i el músic i performer Pablo Peña (Pony Bravo/Fiera). Curiosament, tots dos concerts citen —cadascun a la seva manera— el comiat i la fi del món. I ho fan sense escarafalls. Potser perquè, si seguim l’antropòleg brasiler Eduardo Viveiros de Castro, la fi del món no és la fi de tot (com sovint s’imagina a Occident), sinó la fi d’una manera d’entendre les coses. El que desapareix, doncs, no és tant el món o la realitat com el seu marc: el sistema d’evidències que decideix, per exemple, què és un cos, què pot un cos, o quin cos “correspon” a una ballarina.
Objeto Não Identificado neix d’una metodologia de recerca que Fernandes ha desenvolupat durant més d’una dècada, «Anatomia inventada o com tenir un cos de ballarina», i n’encarna la conseqüència més radical: el dol d’assumir que la pregunta «què és un cos (de ballarina)?» no admet cap veritat més enllà de la «veritat inventada» de què parlava Lispector. El cos, aquí, no és més que una ficció, un cos inventat i per a inventar. D’aquesta metodologia en sorgeix, doncs, la figura de la «no-ballarina», present també a Objeto Não Identificado. Sobre ella, Fernandes escrivia que «el cos de la no-ballarina és un cos imaginal»; ella és a partir del contacte i la mirada dels altres, que l’empenyen. Un cos de carn i ossos, sí, però també un cos produït en relació: per les mirades del públic, per les seves imatges heretades i fabulades, i per tot allò que, a escena, el fa existir —coreografia, música, llum, espai… En última instància, potser el que Fernandes posa en joc és el que la filòsofa feminista belga Françoise Collin atribuïa a l’escriptura: cada nit, en cada context i amb cada públic, la coreografia fa néixer un cos que no existia prèviament, que no és una representació. No hi ha identitat a fixar: juguem amb un objecte no identificable, que no es resol sinó que s’inventa i està sempre promès.
En un món cada cop més prefabricat, on se’ns segresta la mirada i se’ns imposa què hem de veure, com ho hem de veure i durant quant de temps, l’espectacle de Fernandes ens retorna la responsabilitat —i també la llibertat— de construir per nosaltres mateixos un món de sentit a partir dels materials que la peça ens ofereix. Objeto Não Identificado es pot entendre, com Trio A d’Yvonne Rainer segons Jill Johnston, com una única frase coreogràfica. Potser també com una thunderword del món de Finnegans Wake de James Joyce: aquells conglomerats de lletres sense cap indicació de per on cal fer el tall per fer-ne emergir el sentit. (A risc d’atabalar el lector, en cito una que, precisament, al·ludeix a la dansa: Thingcrooklyexineverypasturesixdix-likencehimaroundhersthemaggerbykinkinkankanwithdownmind). Així, a Objeto Não Identificado la responsabilitat és nostra: cadascú ha de retallar, emmarcar i vincular l’objecte no identificat amb el propi imaginari, mentre un món de moviments, imatges, sons i paraules s’obre davant nostre.
Per últim: és important recordar que, tot i referir-nos sempre al nostre punt de vista en singular, tots hem vingut al món amb dos ulls i no pas un.
Oriol López Esteve
VÍDEOS D’INTERÈS:
–
REFERÈNCIES:
