El món de fusions de Marco da Silva Ferreira a Carcaça, la seva nova dansa
Les danses tradicionals portugueses i el footwork (o moviment de cames i peus), tenen alguna cosa en comú? Sí, el coreògraf i ballarí Marco da Silva Ferreira i la seva nova creació coral, Carcaça, una peça per a deu performers, amb música en directe de João Pais Filipe i Luís Pestana, que s’estrena aquesta setmana a Porto i ja ha fet una extensa gira per Portugal i l’estranger.
Marco recorre al lèxic coreogràfic d’aquests dos mons per explorar les possibilitats del moviment i desafiar un pensament crític sobre la manera com el passat es relaciona amb el present i sobre com la identitat i el concepte de comunitat sovint són construccions artificials instrumentalitzades per la política. Té una llarga experiència en danses urbanes i dansa contemporània i des de les seves primeres creacions ha indagat en aquestes fusions d’estils, temps i orígens geogràfics. A Hu(r)mano (2013) ja hi trobàvem aquest pensament articulat pel cos sobre les danses socials que van sorgir en el passat, el context en què s’expressen i les formes que poden adoptar avui dia. A la creació de Corpos de Baile, que va fer el 2020 per a la Companhia Nacional de Bailado, va experimentar amb les potencialitats discursives d’una dansa centrada en les variacions del moviment de cames i peus —a la dansa clàssica tenen un significat i a les danses urbanes, un altre— mitjançant l’ús de diversos estils de footwork. Ara, combina els gèneres a través de les danses folklòriques, el qüestionament sobre els seus orígens i la seva actualització contemporània. En el cos de Marco, tot es conjuga d’una manera orgànica i natural. Segons explica el coreògraf i ballarí, la combinació de danses de carrer afroamericanes, de breakdance, house dance i tecno va donar com a resultat «un footwork d’acció, uns jocs de cames molt verticals, molt ràpids, amb molts de salts». Hi va trobar ressonàncies d’això mateix en el folklore, en les danses en cercle, també presents en el breakdance (per exemple, en les sessions de cypher —improvisació— en què els b-boys —ballarins de break— i les b-girls —ballarines de break— ballen al centre mentre els altres els miren), i es va adonar que «els passos es fan de la mateixa manera, si bé hi ha diferències en la postura del tronc o dels braços». Tanmateix, si els veiem ballar sense música, en silenci, «observem uns cossos que salten i uns moviments de cames que són molt semblants», explica Marco.
Un cop esbossats la imatge de la tipologia de moviments i el vocabulari coreogràfic de Carcaça, és important abordar alguns dels conceptes que qüestiona: «Primer vaig voler comprendre la relació amb les danses antigues socials, que es ballaven, també en cercle, en reunions i celebracions comunitàries. Després va sorgir l’interès per la construcció d’una identitat col·lectiva, sovint lligada a una contracultura o subcultura». Un interès generat per les seves circumstàncies singulars, en què, com a «hereu de la cultura europea i del folklore portuguès, estava interessat a viure altres danses; danses sorgides d’altres cultures i, moltes vegades, de grups minoritaris». A la coreografia, hi ha un moment en què s’alcen els braços, fet que remet a imatges de la dansa folklòrica portuguesa. La figura del ballarí movent-se d’aquesta manera té una força icònica que no es pot dissociar d’un passat recent. Marco va pensar en la possibilitat que aquesta imatge expressés uns cossos que, obligats a adoptar la forma que se’ls imposava, s’havien rendit. Carcaça també significa això: «Una forma, una arquitectura del cos que està morta, però de la qual continua emanant energia». Marco parla de l’emergència de l’extrema dreta i dels murs i fronteres que cal enderrocar. La peça està construïda a partir d’un contrapunt entre l’eix vertical i l’horitzontal. El coreògraf considera que el cos ajagut es pot interpretar com que està mort, i el cos vertical com que està viu. «Vaig sentir la imperiosa necessitat de pensar que el passat està ajagut i el present, dret», aclareix. Tota la peça és un qüestionament —amb moments de tensió i de pensament crític— de com es crea una comunitat i, també, de com la identitat pot ser una ficció imposada per un Estat, com ara l’Estat Nou en el cas de Portugal, en què «en un moment determinat, un govern paternalista, autoritari, totalitari dicta quins codis ens representen, quins símbols ens diuen “nosaltres som això” i “això és el que ens identifica”». L’experiència que transmet Carcaça és diferent, perquè és l’experiència de la generació de Marco: «Tinc accés a cossos contemporanis, que són de molts llocs diferents i que qüestionen el que Portugal diu amb relació al país i sobre allò que és o que va ser». Tot això forma part del significat que aquella dansa, aparentment abstracta, inscrita en aquell terra/escenari, va construint mentre desafia el pensament: «No podem oblidar que hi ha un flux humà que agafa i duu la informació i que també construeix la identitat col·lectiva de què vol dir ser portuguès i europeu. La fusió a què aquests cossos estan sotmesos serveix també per provocar aquesta confrontació amb l’intent de cristal·litzar una forma externa i associal d’una suposada identitat col·lectiva».
Claudia Galhós
Jornal Expresso
21 d’octubre de 2022
MARCO DA SILVA FERREIRA presenta Carcaça al Mercat de les Flors els dies 9 i 10 de març de 2023
