Et proposo un joc. Tanca els ulls. Ara, imagina que estàs de vacances i que et trobes al passadís de l’hotel, davant la porta de la teva habitació. A banda i banda i rere teu hi ha més portes, però la que tens davant és la teva. Obres la porta i quan entres dins, resulta que a primera vista sembla que no hi hagi res. Res… de res. No en veus ni les parets: Només la porta per la que acabes d’entrar. La porta és blanca i tot el que l’envolta, també. Però què hi ha, al voltant de la porta? Si no hi ha paret més enllà del marc? Pots passar-hi fins i tot per darrera i això és estrany, perquè per on has entrat segueixes veient el passadís… sigui com sigui, per darrera la porta s’estén també la blancor més absoluta. Hi ha espai fins on t’arriba la vista.
Molt bé. Ara mira d’imaginar que tanques el ulls dins l’habitació que imagines amb els ulls tancats – sembla complicat, però no ho és gens! – i prova de tastar l’espai que respires en aquella habitació immensa i sense fi. És fred o calent? Dolç o salat? I de quin color el pintaries? Si obres els ulls dins l’habitació de nou, ara potser veuràs l’espai d’un color diferent. I això ho pots fer una i mil vegades, tancant els ulls dins l’habitació d’hotel i imaginant que pintes l’espai amb pinzells gruixuts o amb les mans directament, fent-hi salts o tombarelles, ballant mentre escoltes la teva música preferida, dibuixant números i més números o fent el que tu vulguis. Ho pots fer una i mil vegades, o més! Ho pots fer infinit. Perquè aquesta habitació és tota per tu.
Jordi
