Sobre WEG, d’Ayelen Parolin
Reparemos en que en el corazón del ‘temor cósmico’ yace la insignificancia del ser asustado, macilento y mortal, comparado con la enormidad del universo eterno; la vulnerabilidad del fràgil y delicado cuerpo humano. (…) Si existe un plan preconcebido o una lògica en su acción, supera ciertamente la capacidad humana de comprensión. Y, de este modo, el ‘temor cósmico’ es también horror ante lo desconocideo: el terror a la incertidumbre. Vulnerabilidad e incertidubmre son las dos cualidades de la condición humana a partir de las cuales se moldea el ‘temor oficial’: miedo del poder humano, del poder creado y mantenido por la mano del hombre.
Zygmunt Bauman
L’historiador de l’art Aby Warburg (el pare de la iconografia) va emprendre a principis del segle XX un projecte tant utòpic com fascinant: fer aparèixer per associació els fantasmes formals d’un determinat substrat inconscient i pretesament universal, mitjançant la recol·lecció d’imatges i més imatges d’obres d’art de diferents èpoques i llocs i organitzant-les en panells compostos en funció de paràmetres formals i no cronològics.
Amb el seu Bilderatlas Mnemosyne Warburg volia fer inventari d’un impossible: les fórmules visuals que, a través de diferents cultures, llocs i èpoques, havien servit a la humanitat per expressar les seves emocions – o fins i tot, la seva essència. Dolça quimera. L’any 2020 es va publicar una nova edició de luxe del Bilderatlas. El llibre, tal com recull l’historiador Hans den Hertog Jager, es deixa llegir com una obra d’art visual en si mateix, com un laberint on les parets es van movent a mesura que et perds al seu interior, combinant les teves pròpies associacions – el teu propi recorregut – amb les que Warburg imaginava connectant a la humanitat sencera.
El Bilderatlas és un projecte inspirador. Més enllà de si combregues o no amb la seva fe universalitzadora, Warburg va proposar una manera alternativa de mirar i pensar la història de l’art: Buscant pels marges dels grans relats de la Història convencional, va provar de capturar les supervivències de quelcom que no deixa un rastre palpable. A partir d’aquí, i ja posats a fer associacions lliures, la seva aventura – que compta amb tots els ingredients d’una bona epopeia – permet traçar ponts amb una altra dolça quimera, aquesta compartida per innombrables coreògrafxs occidentals des que la dansa va pujar a escena pels volts del segle XV: la de la producció de quelcom que podem anomenar pel brot gros presència.
Prometo arribar amb això i ben aviat a Ayelen Parolin. Però abans, encara, una nota més d’aquest assaig de càntic en un temple teòric improvisat per generar possibles ecos i reverberacions discursives a partir de les obres que la coreògrafa argentina ens porta des de Valònia, a Bèlgica.
La presència. Bonica paraula.
Contemporani a Warburg, el filòsof Martin Heidegger també va contribuir sense saber-ho al pensament contemporani sobre el potencial poètic de la dansa escènica a través de la seva descripció particular de mirar… el món. Interessant-se – com Warburg – per allò que passa als marges del que es pot saber des de la raó, Heidegger va plantejar una manera d’aproximar-se a la realitat del món i les coses que incloïa l’apreciació d’allò que inevitablement i sempre s’escapa dels nostres sentits però que, no obstant això, és. En un llibre fantàstic titulat Bewegen in Gelatenheid – een kleine fenomenologie van performance (‘Moure’s en la resignació, o deixant-se portar – una petita fenomenologia de la performance’) la teòrica Suzanne Knip-Mooij resumeix el pensament de Heidegger dient que el filòsof entenia el món com a verb, i no com a objecte: ‘De wereld wereldt’, el món ‘monitza’, es fa món en un acte perenne, entrellaçant-se en un moviment continu d’aparició i desaparició.
Prenent distància tant de la idea que tot pot ser entès i après a través dels sentits com de la possibilitat que existeixi un món platònic fix i reservat exclusivament al regne de les idees, Heidegger celebra l’ambigüitat inherent a l’aparició del món i les coses al nostre voltant. Reconeix, en altres paraules, la impossibilitat de poder-ne veure una sola veritat, clarament i sense filtres. Knip-Mooij: “És com si el ser de les coses, l’existència humana, el fer-se món del món impliqués una dimensió extremadament tímida, una que només pot ser seduïda a descobrir-se a través de la paciència i la predisposició a moure’s al ritme que caracteritza el seu ésser”.
Un exercici mental inspirador i igualment laberíntic i dinàmic. Tal com el projecte de Warburg, les idees de Heidegger ens permeten observar-ho literalment tot des d’un altre angle. Perquè reconeguem-ho: en tots els àmbits de la vida seguim fatalment regits per una vocació de control racional i progrés positivista que per cada milió de victòries que ens aporta segueix coneixent i generant un nombre similar d’angles morts on desapareixen persones, identitats, maneres de conèixer, experiències i realitats.
Ara sí. Roda el món i torna al Born. Amb aquesta llarga corba arribo de tornada a la dansa, l’art que ha anat fent giragonses pels marges de la Història racional des de sempre i on un mirar espectacular diferent al convencional – per aristotèlic, si es vol – és el primer punt de partida.
Si del MÓN de Heidegger passem al mini-món que pot configurar cada espectacle de dansa, moltxs són els i les coreògrafxs que han fet i fan de la recerca de presències i supervivències incomprensibles, de ressons i evasions emergides de l’ambigüitat fenomenològica dels seus signes el seu pa de cada dia. Per exemple, Ayelen Parolin.
Dolça, dolça quimera.
Coses de la Covid-19. A causa de la impossibilitat de mostrar WEG (a la vegada camí i desaparegut, o anar-se’n en neerlandès) durant l’edició de 2020 de Tanz im August a Berlín, la companyia va produir un vídeo on els intèrprets – duent el mateix vestuari que a la peça i ubicats en diversos paisatges campestres, envoltats de verd – documenten verbalment i física el seu recorregut durant el procés de creació. Hi expliquen on s’arrela el seu moviment a nivell personal, com té sentit per a cadascun d’ells i com, a través de les propostes de Parolin, tots els recorreguts acaben conjuminant-se en un quelcom separat i col·lectiu, que és a la vegada de tots i de ningú. Vet aquí alguns fragments, traduïts lliurement per un servidor:
Dan Musset “Cadascú treballava en el seu propi pelegrinatge o camí o trajectòria, i intentàvem que la complexitat creada per tots aquests individus – duent a terme aquests camins individuals – generés una mena de caos que s’organitzés al mateix temps.”
Baptiste Cazaux: “Un cop passada l’audició per a la peça, vam fer tota una improvisació on vam haver de parlar de ser un grup, i després vam cantar la cançó We are family. I em sembla que és una cosa que va quedar penjada a l’aire. No dic que siguem una família, blablabla – però sí que és quelcom que va arribar per quedar-se, una mena de relació de complicitat en l’obra que es construeix molt des de la mirada. I després, en el moviment també hi ha alguna cosa d’això, de la complicitat d’un camí. Tot i tenir cadascú un camí diferent, sembla que anem tots al mateix lloc”
Jeanne Collin: “Tinc la impressió de ser un personatge que navega i que s’agafa als vaixells dels altres intèrprets, que ens aferrem els uns als altres i així anem deixant-nos navegar mútuament per l’espai mentre ens mantenim connectats a alguna cosa molt interna pel que fa a la generació de moviment. Tinc la impressió d’estar vinculat als altres per la mirada i per l’espai i alhora tenir la meva línia personal”
Baptiste: “Ayelen treballa molt des del xamanisme, per exemple, i vam fer tot un exercici sobre el tremolor, el tremolar. Passant per quatre posicions diferents – agenollats, dempeus, recorbats i estirats – havíem de mantenir contínuament un moviment de sacseig molt binari. Per a mi va ser un exercici molt important, decisiu per la creació del material, perquè a través d’aquest tremolor vaig arribar a un estat on em deixava portar (laisser-prise). Em va permetre entendre on l’Ayelen volia dur-nos, potser: a aquesta idea de deixar que el moviment tingués lloc, en lloc de dur-lo a terme nosaltres”
Un état de laisser-prise: Un estat de resignació positiva, de deixar-se portar.
En la xerrada post-funció de la funció que no va tenir lloc durant el Tanz im August, Ayelen Parolin va ser entrevistada al costat del professor de física de Liegès Pierre Dauby, que va acompanyar a la coreògrafa durant el procés de creació. En el transcurs d’aquesta conversa, Parolin explica com per ella l’interès en totes les seves creacions és fer aparèixer un quelcom de curiós, de màgic (per incomprensible, de nou), que a WEG s’assoleix per a l’escena fent navegar els ballarins sobre el doble fil del compromís individual amb el propi moviment i la consciència espacial i col·lectiva. En aquest espai liminal, de sí-però-no, en l’a-punt-de-caure, hi passen coses. Apareixen i desapareixen (tornant a les dimensions tímides de Heidegger i als fantasmes de Warburg) en un flux d’imatges dinàmiques carregades de la humanitat i el sentit personal de cada intèrpret, i entrellaçades per altres coses també presents i importants com el ritme, l’espai o la mirada, i tanmateix només invocades del tot a través de les nostres pròpies associacions com a espectadorxs.
A la mateixa entrevista, Parolin il·lustra el que vol dir servint-se de les paraules de Deborah Hay, que deia que quan un ballarí mira massa enfora, es perd, i quan mira massa endins, es tanca. Per trobar el punt just – sempre fugisser, sempre efímer – Parolin proposa als seus intèrprets un seguit de contradiccions físiques relacionades a un motiu determinat (a WEG, la idea de trajectòria, de pelegrinatge intern i extern a la vegada) i a partir d’aquí, deixa que passi. El punt, la presència produïda, allò del què es tracta apareix quan coreògrafa i intèrprets estan ocupats amb una altra cosa, distrets, quan – des de la resignació dels agents implicats davant la impossibilitat de controlar tots els aspectes de la mateixa – la peça també entra en un estat de laisser-prise.
Aquí és on esdevé interessant mencionar la figura del profe de física Pierre Dauby, que en el transcurs del post-funció explica com, en la teoria de sistemes, s’observa una màgia similar a la que Parolin vol invocar als seus espectacles. Ho exemplifica a través del fenomen d’auto-organització. Dauby: “Quan parlem del fenomen de l’autoorganització, intentem entendre com certs sistemes físics poden organitzar-se de manera espontània. Aquest sistemes aconsegueixen estructurar-se ja sigui en l’espai o en el temps sense que aquest ordre s’imposi des de fora. L’estructura apareix per si sola. La primera condició perquè aparegui aquesta estructura és que hi hagi diversos agents, i que aquests agents puguin interactuar entre ells, que estiguin en contacte d’alguna manera. El sistema en general també s’ha d’alimentar des de fora, però és important dir que aquest aliment no és l’estructura en si. Així doncs: alimentem el sistema d’una manera fluida, hi aportem una determinada energia (dit en termes una mica generals) i gràcies a aquesta energia i gràcies a les interaccions entre els agents apareix una cosa que no era allà a priori. (…) El sistema aconsegueix crear una estructura espacial que no se li imposa des de l’exterior. Hi ha alguna cosa força màgica en tot això.”
Dauby recalca que aquest fenomen és màgic perquè és inesperat, perquè no funciona com un podria anticipar des d’un punt de vista científic convencional. Fantàstic. Al final, WEG ens convida a trobar aquesta mena de màgia i sobretot, a acceptar-ne la naturalitat i a gosar mirar aquest mini-món i les coses que hi passen a dins des d’un angle diferent a l’habitual.
Dolça quimera, meravellosa oportunitat.
Jordi Ribot Thunnissen
PD 1: Ho deia abans, Parolin no és ni de lluny l’única a la recerca de produir presències com aquestes a escena, sobretot des de l’adveniment de tot allò postdramàtic i conceptual a partir dels setanta, vuitanta i noranta del segle passat. Cada maestrillo con su librillo, podria argumentar a favor de la recerca d’efectes, ressons, o presències similars en el treball de creadorxs d’aquí i d’allà com Boris Charmatz, Anne Teresa de Keersmaeker, Montdedutor, Poliana Lima, Sonia Gomez, Magí Serra, Miquel Barcelona, Lipi Hernández, Quim Bigas, William Forsythe, Hans van Manen, Xavier Bobés, Romeo Castellucci, Bob Wilson, Paloma Muñoz, Juan Carlos Lérida, Nicole Beutler, Lucinda Childs, Alessandro Sciarroni, Jefta van Dinther, Christian Rizzo, Thomas Hauert, Roger Bernat, Societat Dr. Alonso, Malpelo, llarg etc. que inclou o potser comença de debò amb Merce Cunningham…
PD 2: Més reverberacions des del marge. Parolin menciona que una de les inspiracions per WEG, creada l’any 2019, va ser el llibre de Yuval Noah Harari Sàpiens, i amb ell la idea que el món no té sentit, que tot és, abans que res, caos. I aquí estem, nogensmenys intentant organitzar-nos personalment i col·lectiva des de l’any 9.548 (abans de crist i com a mínim). La resposta de Parolin: ja que hi som, ja que és això, almenys passem-nos-ho bé. Centrant-se en una manera de treballar amb els intèrprets que comença amb la seva experiència personal, fent-los ballar com a infants al menjador de casa, a WEG intenta connectar la dansa de cadascú a una sensació de llibertat singular que pugui ser apreciada, a la vegada, com a quelcom col·lectiu en la coreografia. Col·lectiu i fins i tot, en paraules de Parolin, universal. De nou aquest fe. Més enllà d’argumentar en favor o en contra de la seva validesa, igual que en Warbug aquesta idea inspira a pensar en els teixits que ens connecten a pesar de tot, en la màgia per la qual apareixen sistemes des de dins i des de baix, sense influència externa, i que ha estat allà des de sempre. En aquest sentit, recomano fer una visita virtual per aquest mapa alternatiu de la humanitat, The Fabric of Humankind, dibuixat per la cartògrafa neerlandesa Carlijn Klijnsma. A través de la metàfora original del teixit i la xarxa (musculars, neuronals, socials, culturals, virtuals, textuals) Klijnsma connecta èpoques, tendències, fenòmens i persones en un tot gràfic extraordinari. De nou i en aquest cas, una altra manera de mirar i pensar la cartografia, una que inclogui allò que els successius dissenys racionals de la tradició occidental cartesiana han deixat a l’ombra, i que s’obre a la interpretació personal i les associacions del recorregut que dissenyi cadascú.
AYELEN PAROLIN presenta WEG al Mercat de les Flors els dies 10 i 11 d’abril de 2021
Web de la companyia: http://www.ayelenparolin.be/
Documental After WEG (presentat a Tanzi m August 2020)
AFTER WEG (2020) Special video project (full) from Ayelen Parolin on Vimeo.
Bibliografia, videografia i altres enllaços d’interès:
Giorgio AGAMBEN. Ninfas. 2010
Zigmunt BAUMAN, Vidas desperdiciadas – La modernidad y sus parias. 2005
Rutger BREGMAN, Humankind, a hopeful history. 2020
George DIDI-HUBERMAN: The Surviving Image. Phantoms of Time and Time of Phantoms: Aby Warburg’s History of Art. 2016
Markus GABRIEL: Por qué el mundo no existe, 2015
William FORSYTHE. Suspense. 2008.
Susan L. FOSTER: Choreographing History, 1995
Tim FRANSEN: Het leven als tragikomedie, 2019
Roberto FRATINI: Filosofia de la danza, 2015
Marina GARCÉS, Nova il·lustració Radical. 2017
Yuval Noah HARARI, Sàpiens, una breu història de la humanitat. 2012.
Agnès IZRINE, La danse dans tous ses états. 2002.
Carlijn KLIJNSMA, The Fabric of Humankind (mapa): http://carlijnkingma.com/The-Fabric-of-Humankind
Suzanne KNIP-MOOIJ. Bewegen in Gelatenheid, een kleine fenomenologie van performance. 2016.
Anna PAKES: Choreographing the invisible, 2020
Crítica de la nova edició de l’Atlas Mnemosyne d’Aby Warburg en format llibre: “Aby Warburg i l’art de fer associacions”: https://www.nrc.nl/nieuws/2020/08/05/aby-warburg-en-de-kunst-van-het-associeren-a4007925
Exposició Atlas al museu Reina Sofia de Madrid. George Didi- Huberman: “Fer servir un Atlas és l’oposat a mirar la història de l’art com una narració”: https://www.youtube.com/watch?v=WwVMni3b2Z
Aby Warburg Institute, visita virtual: https://warburg.sas.ac.uk/library-collections/warburginstitute-archive/online-bilderatlas-mnemosyne
“La conversa dels cossos és recerca”. Joaquim Noguero sobre A Love Supreme de Salva Sanchís: https://mercatflors.cat/blog/la-conversa-dels-cossos-es-recerca-de-quim-noguero/
“Puntos de un boletín para navegantes”. Roberto Fratini sobre Thomas Hauert: https://mercatflors.cat/blog/puntos-de-un-boletin-para-navegantes-por-roberto-fratini/
“El paradigma Merce Cunningham”. Ester Vendrell. https://mercatflors.cat/blog/el-paradigma-merce-cunningham-practica-artistica-com-a-innovacio-per-ester-vendrell-sales/
“La importància de la v/bellesa”. Miquel Barcelona sobre valor de vulnerabilitat i tremolor, a Núvol: https://www.nuvol.com/teatre-i-dansa/dansa/la-importancia-de-la-vbellesa-90210
“A Virus in the System”. Sanjoy Roy & collaborators. https://springbackmagazine.com/read/covid19-virus-dance-editorial/
Body as Archive, documentary and artistic research project: https://spark.adobe.com/page/Q6Daj7MRNQYB0/
