Medea:Ai, ai!, per als mortals, quin mal més gros és l’amor
Creont: Això depèn, diria jo, del que designi la fortuna
Eurípides
“L’(é)mouvant, das bewegende, takes place in the absence”. Gerald Siegmund
Començarem per una pregunta general: Per què anem a veure dansa? Què hi ha, en aquella sala fosca, que ens atrapa per anar a viure les atmosferes especials que són els espectacles de dansa? En el seu article The desiring body, el teòric alemany Gerald Siegmund respon la pregunta plantejant-la al revés: Què no hi ha? i resumeix a partir d’aquí la noció de dansa com un joc d’absències a tots els nivells. I diu: Movement can be conceived as jouissance: as that which is more than sense, that which exhausts sense in movement. Because it will allways be more than meaningful and readable, I can enjoy the moving body. I can become fascinated by it, love it, hate it, be appalled yet drawn into its doing. El que ens mou no es troba per tant – conclou Siegmund – en el moviment dels ballarins, sinó en l’espai de l’absència, en els intersticis fenomenològics per on m’escolo com a espectador i puc ser allà on no estic, com un fantasma, deixant-me portar en ares del no-dit, no-explicat i no-conclós que escapa del moviment.
Per altra banda, en canvi, coreografiar un conte o un mite com Medea sobre la base de cossos tècnics en moviment implica vincular la significació dels mateixos a la narració concreta d’una història, d’una trama a seguir. Això no és ni ha estat mai una tasca senzilla, i per explicar-ho cal emmarcar-nos inevitablement en la tradició dels ballets narratius de l’escola acadèmica, des
d’abans de Giselle i fins passat Mats Ek. No venim del no res. I en aquesta tradició, un dels temes inesgotables de debat ha estat el com gestionar la relació entre els límits del relat – en el cas que ens ocupa, Medea, Creont, els fills, la traïció, l’assassinat – i l’escapar-se constant de la jouissance generada per la potència poètica del moviment en si. A finals del XIX, per exemple, el purista Bournonville ja criticava el populista Petipa – pare de La Bella dorment, El Llac dels cignes, llarg etc. – per la pèrdua de connexió entre ambdós: El nou gust del públic rus, deia, eliminava la recerca d’una bellesa mesurada, d’una expressió sensible de l’essència del conte; i apostava en canvi per l’abús dels fragments formals, juxtaposicions de fragments costumistes, sèries de salts i codes de 32 fouettés… caixes de petards, en definitiva, que un cop consumides no deixaven més traça que el record del seu vigor.
Tot i fiançar la seva autonomia com a art purament abstracta durant les avantguardes de principis del XX – també en part gràcies a aquest desequilibri iniciat per Petipa – el gust per narrar i veure narrar contes a través de la dansa no ha desaparegut mai dels escenaris. L’eclosió dels Ballets Russos i la seva dispersió arreu del món occidental ha deixat i segueix produint exemples memorables, des de Balanchine fins a Mats Ek, passant per Frederick Ashton, John Neumeier, i Maurice Béjart; i en cap d’ells la connexió entre narració de conte i expressió dansada s’ha realitzat com la visionava Bournonville. Però és que per això hem viscut i vivim temps massa interessants: avui la dansa es pot relacionar amb el conte molt més de tu a tu; com a conte superposat al conte, la coreografia com a trama oberta sobre l’explicació del fer i desfer de les accions dramàtiques dels personatges. La pantomima ha desaparegut gairebé del tot i la versatilitat tècnica de moltes companyies, ballarins i coreògrafs fan de cada nou intent un nou esquema de relació, on la dansa explica el conte però a la vegada el rebenta en la jouissance formal que cada coreògraf sap despertar en la seva proposta particular. La forma ja no com a mer castell de focs, en definitiva, però tampoc com a mera expressió sensible d’una emoció dramàticament narrable.
Des d’aquesta igualtat no és estrany, penso, que també des de la dansa contemporània s’hagi apostat sovint per la narració de contes i rondalles. Vivim en el món de la transversalitat, i ja fa anys que els cignes també és rebolquen pel terra. En part crec que això es deu a què en el món de la dansa contemporània estàvem necessitats de retrobar motors: El cos descobert per la dansa moderna, el cos que volia ser cos i prou, s’ha anat esgotat després d’anys d’intents més o menys polítics de ressaltar la seva matèria i, tal i com ha teoritzat Lepeki, ha tendit a fer desaparèixer paradoxalment el cos tècnic i el seu moviment per trobar noves maneres de fer-lo significar. Però per despertar el poder poètic del cos en moviment – aquell que no es troba en si mateix sinó en les seves absències – bé que cal moure’s, i el conte com a tret de sortida o el mite com a trama són pous relativament senzills i inesgotables per aquells que segueixen explorant sense complexos aquest camp. I ara cal, finalment, ubicar-nos en un context més local i donar al Cèsar el que és del Cèsar: poques companyies es mouen més a Catalunya, i entengui’s ara moure’s en un sentit molt ampli, com la Thomas Noone Dance (TND).
Thomas Noone és un d’aquests coreògrafs que gosen saltar literalment a l’espai i posar-se a ballar. Format a la Rambert School of London, va passar anys als Països Baixos, on des dels seixanta la companyia Nederlands Dans Theater (NDT) marcava el pas de la convergència entre tècniques per oferir al públic espectacles de fisicalitat cada vegada més potent. La suma de versatilitat tècnica en l’entrenament dels seus intèrprets amb l’aposta per coreògrafs capaços de construir un discurs estètic personal amb aquestes eines – ja fos al voltant de la forma, d’un tema, una idea o un conte – ha donat lloc o promocionat per a la dansa d’occident entre altres a Kýlian, Van Manen, Duato, Lightfoot& León o Crystal Pite. No dic que Thomas Noone sigui fill d’aquest model ni hagi importat la idea a Catalunya, però sí que hi ha un link que es pot traçar entre els dos móns.
Perquè dels creadors en actiu a Catalunya, Thomas Noone destaca per la potent fisicalitat dels seus espectacles i pel detall en el mostrar de l’aspecte més tècnic de les seves decisions. En l’exposició Arts del Moviment. Dansa a Catalunya 1966-2012, en la part audiovisual composta per Isaki Lacuesta titulada De cos present, es podia veure en projecció un solo de Thomas Noone al costat d’altres coreògrafs catalans en actiu, i el seu ressaltava per la concreció purament anatòmica, per la bellesa de la gestió física del seu moure’s, sense més afegits. També en els seus espectacles la tècnica, el com passar d’un moviment a l’altre és mostrat amb rabiosa intensitat i curós detall, fins al punt que el perquè acaba flotant per sobre les elevacions i les caigudes, lligades entre sí per gestos i actituds dels intèrprets que ens van recordant, com un fil d’Ariadna, que allí mig hi ha Medea matant els fills. La seva dansa directa, física, i tècnicament exigent fa per tant de la jouissance física com l’hem definida fins ara la narradora principal, guiant-la o acompanyant-la pel contingut narratiu d’una manera relativament senzilla i accessible per l’espectador.
Cal dir, però, que aquesta aposta creativa, aquest escollir ara un tema, ara una paraula o una idea o un mite com Medea i llançar el cos a la batalla per anar construint té un risc: com que el leitmotif és pedra de toc però no l’impulsor en la definició del moviment en si, tots els espectacles poden acabar assemblant-se entre sí. No ens podem escapar de nosaltres mateixos, però podem intentar-ho si fem servir de motor quelcom que ens és més desconegut. Però llavors l’espai buit fa més pànic, i el procés creatiu pot necessitar més durada i pausa d’esperit. Temps i possibilitat que avui en dia no es porten gaire, ni a Catalunya ni als Països Baixos ni enlloc. Thomas Noone, en aquest sentit, ha anat fent contra vent, IVA i marea, un espectacle rere l’altre, un projecte d’educació, pedagogia, el tàndem amb el SAT! que li ha donat merescuda notorietat i el premi Ciutat de Barcelona, etc., deixant rere seu una estela de creació que ha apropat la dansa a nous públics – gràcies – i guanyant espai en un panorama difícil a base d’emplenar sales amb una proposta que entra per la via directa i sense gaire miraments conceptuals.
A Catalunya tenim un altre exemple d’èxit en aquesta relació contemporània entre dansa i relat en peces com Carmen o Madame Butterfly de la Metros de Ramon Ollé – amb qui Noone també va treballar durant els seus primers anys a Barcelona. Però Thomas Noone és en aquest relacionar-se més extremadament figuratiu: el seu Medea és molt més auster en termes d’escenografia, per exemple, i la balança es decanta molt més en favor del cos. Noone deixa que el cos en moviment reculli en si la potència del text tràgic: és la coreografia la que lluita, la que traeix, la que fereix i la que mata. I el cos dels intèrprets el que emociona i el que narra, no tant la història en si, sinó el que queda del dolor, l’absurd i la pena descarnada en les traces del seu entramat en moviment.
Jordi Ribot Thunnissen
THOMAS NOONDE DANCE presenta Medea al Mercat de les Flors del 6 al 8 i de l’11 al 15 de febrer
Bibliografia
BLEEKER, Maaike. Visuality in the Theatre. Palgrave MacMillan, 2008
BOURCIER, Paul. Historia de la danza en occidente, Blume, 1981
FRATINI, Robert. La danza y las derivas del narrar, Mercat de les flors, 2012
LEPEKI, André. Agotar la Danza. Performance y política del movimiento. Mercat del les flors, 2008.
RAUBERT, Bàrbara. El cos passa, la dansa queda. Dins de: Estudis Escènics, Quaderns de l’Institut del Teatre, 39-40.
REYNOLDS, Nancy. No fixed points – dance in the XXth century. Yale University Press. 2002.
SCHOLL, Tim. From Petipa to Balanchine. Londres: Routeledge, 1996.
SIEGMUND, Gerald. “The desiring body”, dins de Hochmuth, Martina (ed). It takes place only when it doesn’t. On dance and performance since 1989. Revolver, 2006
Linkografia
Blog centdanses: Clàssic/Neoclàssic:
http://centdanses.mercatflors.cat/1-classic-i-neoclassic/
La Danse et la Literature. Numeridanse:
http://www.numeridanse.tv/fr/themas/102_rencontres-avec-la-litterature
Des genres et des Styles. Numeridanse:
http://www.numeridanse.tv/fr/themas/35_des-genres-et-des-styles
Isaki Lacuesta, De cos present: https://vimeo.com/57768634
Altres versions de Medea:
Martha Graham, The heart’s cave: https://www.youtube.com/watch?v=kPCjFuMbtT4
Birgit Cullberg, Medea (a partir del ‘8, fragment):
http://www.filmarkivet.se/sv/Film/?movieid=511
Angelin Preljocaj, Le songe de Medea:
https://www.youtube.com/watch?v=BNTaZb-0O6k
Altres exemples:
Frederick Ashton, The Dream (fragment): http://bit.ly/1xxvHm6
Mats Ek, La Casa de Bernarda Alba: http://bit.ly/1BqRwF9
Matthew Bourne, Swan Lake (fragment): http://bit.ly/13ZVvLA
Crystal Pite, The Tempest Replica (trailer): http://bit.ly/1yskTas
Ramon Olle, Carmen (trailer): http://bit.ly/1BBcFuo
