Lia Rodrigues
Rua d’olors, crits, silencis rugosos, colors en la foscor, uns graus més de temperatura i l’esbufec de riallades que escapen a l’ordre, així és el carnaval que acompanya Lia Rodrigues en qualsevol època de l’any i amb una força endavant que no para; el corrent de la vida fet presència. I la seva vida, dedicada a la dansa: balla professionalment des dels 18 anys i en celebra 30 de companyia pròpia, amb la que ha visitat més de 25 països amb unes obres que ha fet des del lloc més humil d’un país enorme.
Nascuda a São Paolo el 1956, Lia Rodrigues estudia ballet clàssic a l’escola de Nice Leite i Història a la Universitat de São Paolo. Després de guanyar el Premi de la crítica carioca -Premi APCA 1978- amb el grup Andança fundat l’any anterior, marxa a París i entra a formar part de la companyia de Maguy Marin de 1980 a 1982, on participa en la creació de May B. Aquesta experiència que fou decisiva per a la seva carrera, ja que, a banda de travar una amistat que dura fins avui, amb Maguy Marin va conèixer una artista compromesa políticament a través de la creació d’imaginaris, la transformació d’espais i el reconeixement del potencial de resistència (de la dansa i dels seus creadors) encara que, avui, Lia Rodrigues renega d’aquesta paraula: «resistència comporta una càrrega d’estatisme que no comparteixo, l’important és estar en moviment, fer coses concretes».
De retorn al seu país es va implicar amb la companyia de Joao Saldanha, Ateliê da Coreografia, i en el muntatge de la plataforma d’exhibició Olhar Contemporáneo da Dança, fins que el 1990 fundà la Lia Rodrigues Companhia de Danças i l’any següent fou convidada per l’artista Lílian Zaremba i l’Institut de cultura de la ciutat (RioArte) a crear el festival Panorama da Dança, un revulsiu per a la investigació dels llenguatges escènics i que, en poc temps, es convertia en referent internacional, ja que, a més de donar veu i escenari als artistes locals que treballaven la dansa contemporània i les fronteres amb altres arts performatives, el festival Panorama da Dança va generar pensament al voltant de la dansa i, encara més, la idea de la dansa com a pensament. Hi va contribuir la presència dels coreògrafs que han renovat la dansa contemporània en les darreres dècades del segle XX: Pina Bausch, Wim Vandekeybus, Merce Cunningham, Jérôme Bel, Vera Mantero, Alain Buffard i, és clar, Maguy Marin, pels qui va representar un lloc d’acollida destacat dins l’Amèrica Llatina.
Lia Rodrigues va dirigir aquest festival fins l’any 2005, quan va deixar-lo en mans de Nayse Lopez i Eduardo Bonito -que encara el dirigeixen- per poder bolcar-se en la seva obra dins el projecte de la Maré. Tot i que les desigualtats i la tensió no han millorat en aquests anys de creixement econòmic del Brasil, el moviment instintiu de reclusió mai no ha format part del vocabulari -corporal ni mental- de Lia Rodrigues, i la seva decisió d’encarar les diferències no només és ètica, sinó també estètica. Amb l’afirmació que «el col·lectiu és un bonic equilibri entre totes les parts» ens acosta al concepte de cos col·lectiu que defensava l’artista neoconcretista Lygia Clark en les seves performances terapèutiques dels anys 60 i 70, i que esdevé un referent per a la coreògrafa arran de l’exposició al Paço Imperial (comissariada per a la Fundació Tàpies de Barcelona el 1995) on aprèn de la seva manera d’acostar l’abstracció a l’experiència sensorial i d’esborrar la jerarquia entre artista i públic, amb unes obres que defugen el mercat i el context del museu. De manera similar, Lia Rodrigues converteix materials de rebuig en riquesa escènica, i l’escena en un lloc de trobada i de dissolució de fronteres.
Per a la transformació social
Tota convivència implica negociació, especialment quan s’han d’acostar realitats «que normalment no es visiten», sigui per diferències estilístiques, territorials o directament econòmiques, però «més por em fa pensar que res no canviï», diu la coreògrafa que l’any 2004 va traslladar les seves activitats a la favela més gran de Rio, la favela da Maré. Allí hi viuen vora 140.000 persones (el 45% menors de 30 anys) en 400 hectàrees al costat de la carretera que va de Rio a l’aeroport. El seu nom es refereix al moviment d’anades i vingudes del mar, ja que l’emplaçament és al costat de la Bahia de Guanabara, però l’afecten molt més les inclemències d’un passat colonialista i el lliure mercat actual.
El coreògraf Ivaldo Bertazzo havia estat a Maré durant tres anys preparant alguns joves per formar part de les seves presentacions. La dramaturga, crítica i professora de dansa Silvia Soter havia seguit aquest projecte i, en acabar, va proposar a Lia Rodrigues d’omplir-ne el buit. Ella va acceptar el repte fins a les últimes conseqüències: «calia inventar la manera d’ocupar aquest territori» i, enlloc de fer-hi classes per a la presentació d’un espectacle, va construir un hangar -al costat del Centro de Estudos e Açoes Solidárias da Maré- on dur les activitats de la seva companyia, i el va deixar sense portes per a que la gent hi pogués entrar en qualsevol moment. Durant els assajos, s’hi van acostar alguns joves del barri, com el Leonardo Nunes Fonseca (que avui interpreta Furia, Para que o Céu no caia i Pindorama) i la Gabriele Nascimento Fonseca (ara ballarina a Para que o Céu no caia i a Pindorama), atrapats per una dansa que creava territori en cada pas i els permetia connectar-se amb tot el món.
«El futur és a la favela -afirma rotundament- perquè és on les persones poden crear maneres d’inventar un nou territori». Per ara, la favela és un lloc deixat de banda, abandonat pel govern, que no surt als mapes turístics ni als plans urbanístics, un no lloc on només hi funcionen les lleis de tràfic de drogues «però a nosaltres no se’ns apliquen perquè nosaltres no les apliquem». La policia no hi entra i, per a molts, viure en una favela és sinònim de ser un criminal. De fet, la dificultat més gran -més gran fins i tot que sobreviure en aquesta zona on l’any passat les escoles van haver de tancar 35 dies per tirotejos- és desfer els prejudicis contra la gent que hi viu i atorgar-los valor de potencial creatiu; valor humà, finalment.
Als qui pensen que la dansa contemporània queda lluny de les necessitats del dia a dia de la gent de les faveles, ella els contesta que «o són ignorants o pretenen perpetuar el sistema de coses establert, que ja s’ha vist que no funciona». Qui sap? Si els estats ajudessin més l’educació i la cultura, potser no hauríem arribat a la crisi actual. «El consum s’ho acaba menjant tot, i cal tenir altres somnis!» Als somnis és on germina la creativitat i si, com diu la pensadora brasilera Suely Rolnik, aquest territori també ha estat colonitzat pel capitalisme, art i creativitat poden ser armes nuclears contra el sistema.
La tasca de Lia Rodrigues a la favela s’integra dins l’ONG Redes da Maré -fundada i dirigida per Eliana Sousa Silva- que treballa per millorar la vida i defensar els drets de la gent a partir de quatre eixos: cultura, territori, seguretat i educació. Amb aquesta organització, l’any 2009 va impulsar el Centro de Artes da Maré (CAM), un hangar de 1.200 m2 que és l’actual seu de la companyia i on, al 2011 hi creà l’Escola Livre da Dança da Maré (ELMD), de la que Silvia Soter n’és la directora pedagògica, ella la directora artística, i prop de 350 estudiants hi assisteixen cada any, amb dos nuclis d’activitats: un per a tota la població d’entre 8 i 80 anys, amb classes gratuïtes de dansa clàssica, ioga, consciència corporal, danses de saló, hip hop… I un grup de formació continuada per a joves de 14 a 25 anys -amb una borsa econòmica- que els permet triar la dansa com a professió així com tenir accés a la universitat; una excepció per a la gent de la favela. Del primer grup de formació professional, deu que són a la universitat, dos van anar a l’escola PARTS i quatre es van quedar a la companyia de Lia Rodrigues.
Avui, amb un intens programa d’exposicions, arts escèniques, música i tallers, el CAM és un espai de referència per als veïns que atrau públic d’altres barris de Rio de Janeiro, de la resta de l’estat i fins i tot d’altres països.
Per arribar fins aquí
Al llarg dels anys, la companyia de Lia Rodrigues ha estat patrocinada pel Centre National de la Danse, el Festival D’Automne, La Ferme du Buisson, la Maison de la Danse de Lyon i el Tanzquartier de Viena. Amb la dramaturga Silvia Soter i l’associació del Consular francès a Rio de Janeiro, va conduir de 2002 a 2006 el projecte Cahier de Dance com a lloc de trobada i intercanvi entre ballarins francesos i brasilers. Al 2005 Lia Rodrigues va guanyar la medalla Chevallier des Arts et Lettres del govern francès i va rebre un premi de la Fundação Principe Claus dels Països Baixos el 2014 pel seu treball artístic i social. El mateix any fou guardonada amb la beca internacional AFIELD per la seva iniciativa al Centro de Artes da Maré. El 2016 va rebre el premi de coreografia de la Société des Auteurs et Compositeurs Dramatiques (SACD). El 2017 va rebre el premi de la Fundació Itaú Cultural i des del mateix any és artista associada del Théâtre National de Chaillot i del Centquatre, ambdós a París. Mentre que al Brasil la companyia depèn de la gràcia de les grans empreses exemptes de pagar impostos a canvi de donacions -que atorguen segons el seu criteri i benefici-, el principal sosteniment de la companyia són les gires internacionals, sobretot a França, Lia Rodrigues mai no ha trencat els llaços que va fer en el seu primer viatge ultramar, sinó que els ha enfortit.
Tot just fa dos anys, Maguy Marin va fer la transmissió als estudiants de Lia Rodrigues de May B, la peça creada quan ella ballava a la companyia francesa. Durant els 80, Maguy Marin, filla de republicans espanyols emigrats, fou una de les protagonistes, amb Dominique Bagouet o Jean Claude Gallota, del boom de la nouvelle danse, emmarcat en una Europa que confiava en la inventiva juvenil, mentre a casa nostra apareixien les primeres companyies de dansa contemporània, com la de Gelabert-Azzopardi (1985), Mudances (1985) o Mal Pelo (1989). Però si aquí la modernitat significava transcendir -per desconfiança i cansament- els paràmetres polítics i centrar-se en els estètics, a França l’impuls es donà també en aquest sentit. Va ser el moment de la instauració dels primers centres coreogràfics nacionals (1981) amb uns artistes que aspiraven a transformar la seva realitat. Ça va peut-être finir, deien els ballarins de May B.
A Barcelona, aquesta peça va arribar el 2006 (juntament amb Umwelt) al Mercat de les Flors, demostrant que les reivindicacions contra l’anquilosament pel pas del temps, la falta de mobilitat i l’enveja, no tenen data de caducitat. L’any següent es presentava al mateix escenari Aquilo de que somos feitos (2000) de Lia Rodrigues dins del Festival Tensdansa, un crit silenciós de monstres humans enmig de conflictes bèl·lics i marques de luxe, al·legat pacifista on la nuesa dels ballarins, lluny de la sensualitat, era una font de tendresa (radical) enmig de tanta duresa (habitual). Al 2012 va tornar amb Piracema (2010), la segona part d’una trilogia sobre l’aigua, la comunitat i el Brasil que acaba amb Pindorama (2013) que podrem veure aquesta temporada, al costat de Para que o Céu no caia (2016) i Furia (2018), la seva darrera creació.
Amb l’esperança combativa «d’organitzar el pessimisme», els espectacles de Lia Rodrigues no són un retrat del Brasil de Bolsonaro ni de la favela on s’han gestat, més que de la França de Macron o de qualsevol altre lloc on les plantes esberlin la terra per veure la llum, el nodriment quedi fora d’un mateix i les mans encara dibuixin figures a l’aire. Amb tot, diu que, des que és a la Maré «alguna cosa ha mutat en mi, però no sabria dir quina», i justament les seves obres demostren que hi ha un flux continu entre l’ambient, la ment i el cos, que no pot aturar-se, una rua alegre i irrefrenable que coneix de fronteres.
Bàrbara Raubert
Presentem la Constel·lació LIA RODRIGUES del 22 d’abril al 7 de maig de 2023
