«La dansa revela el misteri de la música»
Charles Baudelaire
Els cossos es connecten en l’espai. Un tercet és una projecció que assenyala la infinitud que glateix més enllà de la simplicitat del dos i del simple u. Un duet es tanca en cercle en ell mateix. Els tercets són complicats per com s’obren a la complexitat real del món, imperfectes i de debò. La dita diu que tres són multitud, però Walt Whitman ja va avisar que contenim multituds. Tres són una projecció metonímica de tots. Es balla en tercets per apuntar més enllà. Per esdevenir anelles en les frases del moviment, baules de la sintaxi coreogràfica, notes de cossos multiplicats per l’espai. Thomas Noone escriu el moviment amb bona cal·ligrafia. El concep senzill i clar, directe i efectiu, i així el crea lliure perquè creixi en l’espai. Per com el lliga. Per com les constriccions formals hi exerceixen pressió i li donen velocitat de sortida. Així fa que esclati en mil direccions. Sempre des de la més absoluta humilitat. Sempre des d’una honestedat humana i creativa radicals. Sempre des de la petita família muntada al SAT, on no han parat de fer coses des que la Thomas Noone Dance s’hi va instal·lar en residència.
Al llarg d’una trajectòria de més de vint anys al nostre país, el coreògraf s’ha preguntat sovint per les regles. Treballa amb elles. Sap que no hi ha llibertat possible sense sotmetre-s’hi, acceptar-les i jugar-hi. En la creació, les limitacions de partida no són cap punt i final, sinó una línia de sortida, una forma d’acotar (limitar) les possibilitats i engegar creativament el joc a partir seu. No hi ha art sense. Als llimbs no hi ha vida. Ni material ni intel·lectual. Així que preguntar-se per la plantilla que ens regula és un exercici intel·ligent, que comença en escena, però que val per a qualsevol àmbit. La vida social i la personal. Noone ho posa tot en dubte, qüestiona regles i materials, els dessacralitza. No és mala manera de prendre’s la dansa en diàleg amb la música (com Baudelaire, ell també podria dir allò de «La musique souvent me prend comme une mer»), però per transformar-la en moviment i aquest, en revelació de l’ànima, és a dir, d’allò que ens anima. Del que som.
Explora l’espai, Noone. El coreògraf balla amb els objectes, expandeix els cossos. El cos, de fet. Fins i tot literalment al seu recent solo d’autoficció After the Party. Ell, en diàleg amb la seva marioneta. En aquesta peça, literalment. Però no és així sempre? El coreògraf balla en diàleg amb els seus intèrprets. Els intèrprets ballen en diàleg amb el seu propi jo passat, present i futur. En diàleg, els uns amb els altres. En diàleg amb l’espai. En diàleg amb el temps. I diàleg vol dir confrontació creativa, el batec positiu i constant d’un pols tens. Perquè un és dins del que reïx a ensenyar a fora. Per això la fisicalitat de Noone és tan autèntica, interior i transcendent. Un joc a tot i res, gràcies a la veritat del cos en escena. En aquesta ocasió, de tres en tres: baules de cadena, anelles de frases, sostinguts els cossos dels intèrprets i les seves intencions per la xarxa de tot el que els sosté a sota. Vet aquí la gramàtica generativa de Beneath.
— Vau estrenar Beneath fa un any?
— Sí, però la peça ha crescut mentrestant. A més, alguns intèrprets han canviat, són uns altres. El moviment en si mateix no canvia, però el mateix es rep diferent. Canvia la textura, el to, la manera com ho percep l’espectador. Aquesta és la màgia del present i la realitat de l’escena. Que tot passa aquí i ara. Entre gent concreta. De mi a tu en directe. Tothom es mou diferent. I al final, cadascú és cadascú, per molt que diguem el mateix. Col·lectivament depenem de les capacitats i dels interessos individuals.
— La reflexió sobre les limitacions que imposa l’espai té el confinament com a punt de partida? O és sols formal?
— No neix del confinament com a idea, però sí per contraposició: durant el confinament, a la companyia vam treballar tota una sèrie de duets. La limitació del tercet a Beneath sorgeix com a contrapunt: voler fer una cosa diferent, imposar una altra canalització com a punt de partida de la creació coreogràfica. Sempre l’entenc així: partir d’un repte, plantejat com a investigació. En aquest cas també em motivava el fet de trobar els tercets especialment complicats. Més que un duet o un solo, que són formes de dansa molt establertes i treballades, i més que el grup. Els tercets funcionen diferent, i era interessant crear la dramatúrgia a partir d’aquest repte i buscar canviar-los de registre i textura al llarg de la peça. També en diàleg amb la música, i no sols amb els companys.
— Com planteges aquests canvis?
— Amb el recurs que faig servir sempre. Posant-hi regles. Són sis tercets i cadascun té imposicions pròpies. A vegades són regles físiques, sobre com han d’interactuar els intèrprets. D’altres, més abstractes, suggerències que cada ballarí entén a la seva manera, de forma personal. És interessant veure on van a parar. Són simples formes de provocació del moviment. Estímuls per avançar sobre vies concretes. A la vida real no és gaire diferent: sovint la gent necessita la seguretat de saber què ha de fer o com s’ha de comportar: hi ha coses que és més fàcil no haver de triar, o que es puguin triar tranquil·lament gràcies a tenir-ho tot controlat. La dansa —la creació en general— és com la vida. Jugar amb les regles. Imposar-ne, però també trencar-les.
— L’abstracció neix de senyals i codis molt particulars. Quines regles vas marcar?
— Molt bàsiques. Per exemple, en el primer dels tercets no hi ha contacte entre els tres intèrprets, no es poden tocar. En el segon, s’hi introdueix el contacte, però gestual, sense pes. En el tercer, hi entren el contacte i el pes, però un pes actiu, mentre que en el cinquè hi ha pes mort. I així successivament, fins que al final multipliquem les combinacions i ho fem esclatar tot. En un moment donat, fins i tot trenquem la regla del tres. Al sisè trio, hi ha sis intèrprets en escena, malgrat que juguem amb el fet que són dos grups de tres, però simultanis.
— Què condiciona la idea del trio?
— Ja posats, tot. També l’escenografia l’hem concebuda així, amb un triangle de llum a dalt de tot. I per poc que ho sembli gràcies als arranjaments, fins i tot la música sorgeix tota de tres notes.
— Significa res aquesta tria? Veig el teu treball com a abstracte, però l’emotivitat que hi poses sovint propicia lectures figuratives.
— Les restriccions formals i les regles de què t’he parlat no tenen cap interès per al públic. No són cap objectiu en si mateix i no s’hi ha de parar cap atenció. Són una eina per posar-se a treballar. Passa que, un cop pren cos en els ballarins, s’hi acaben veient més coses. Som humans, amb interaccions i interessos humans, amb totes les fragilitats i absurditats que portem damunt. Per molt que només pretenguis posar formes en moviment, un cop ballen cossos, la gent sempre hi veurà persones, hi trobarà mirades i gestos, li semblarà entendre-hi intencions i ho carregarà tot de sentit. Aquesta és la gràcia. No es controla mai, això. Ho aporta la mirada de l’espectador.
— Que hi veu històries?
— Només la proximitat dels cossos ja genera històries. Hi ha càrrega emocional tan sols en això.
— Compteu passos per contar històries?
— Algú mira i hi veu el que ja du dins. Projectem.
— La dansa és una pantalla de cine?
— Com al cine, la llum hi té molta importància a l’hora de generar càrrega emocional. Cada dia m’interessa més reduir l’escenografia al màxim, ser molt sobris, i jugar amb la llum com a generadora d’emocions i de sentit. Com la música.
— Thomas Noone Dance sempre ha estat una companyia amb molt de moviment de qualitat. Els intèrprets hi ballen molt. T’importa això de la mateixa manera que abans, que quan vau començar?
— No m’ha interessat mai el virtuosisme buit. M’agraden els matisos, que el moviment tingui un efecte i aconsegueixi ressons emocionals, però no moure’ns perquè sí. Això és fonamental. Potser de jove tenia com a intèrpret una fisicitat més extrema, però sempre he preferit la subtilesa, m’agrada una certa fragilitat i tot… Els matisos, les gradacions. Si hagués de definir l’efecte que busco diria que és una certa visualitat o plasticitat poètica, una mirada poètica. L’edat hi pot ajudar, a sentir-ho així, però ni de jove m’havia agradat mai el virtuosisme obvi, l’espectacularitat buida. Busco una certa puresa o contenció. Sobrietat. Depurar el gest. Estilitzar-lo al màxim. I tot plegat sense deixar de moure’ns molt, és veritat, però sempre atents a la humanitat que ha de contenir cada moviment. Parlem amb el cos. M’interessa el gest revelador.
Joaquim Noguero
THOMAS NOONE presenta ‘Beneath’ al Mercat de les Flors del 2 al 4 de febrer de 2024 (dijous 1 de febrer, funció matinal-relaxada)
LINKS:
Entrevista a Thoma Noone antes del Festival GESTO
Altres links:
BIBLIOGRAFIA:
Entrevista a Thomas Noone en danzaaescena.es
