(sobre ‘Tempo’ de Toni Mira)
«A l’origine était la Danse, et la Danse était dans le Rythme et le Rythme était Danse.Au commencement était le Rythme, tout s’est fait en lui, sans lui rien ne s’est fait».
Serge Lifar
Tempo és una peça que sorgeix del vigor del ritme. Toni Mira ha fet del ritme l’espai genealògic d’aquesta coreografia: el seu primer (arké) constructe (tecton), la seva ‘arquitectura’, en el sentit etimològic d’aquesta paraula. Més que equilibri o simetria, el ritme és un fluir relacional: una repetició periòdica, un marc o mesura mètrica, i un canvi, un accent, un retard o una acceleració, és a dir, una diferència que és dins de la identitat de la pròpia repetició, i que és portada i reproduïda fins al grau de ser per si mateixa alhora negada i confirmada. I això passa amb l’estructura variable de Tempo.
És curiós que si es pregunta a un grup de persones què és el que perceben en un fenomen considerat rítmic, segurament les respostes estaran relacionades amb la repetició i amb la seva regularitat. Però és la uniformitat aproximada -i no la uniformitat exacta- la que defineix allò rítmic; i precisament en el seu caràcter variable i aproximatiu, en la diferència temporal que conté dins seu, és on resideix el gran potencial organitzatiu dels ritmes. Això es pot veure en la manera com en processos amb diferents accions o moviments, cadascun amb el seu propi ritme, acaben influint-se entre si. Les improvisacions a la dansa o a les formes més lliures de jazz són potser els exemples més vívids d’aquestes determinacions mútues de durada i de proporcions de temps, de freqüències de repetició, de velocitats, d’arcs i de patrons rítmics.
Mira enfronta aquest complex dinàmic com a punt de partida, i previ a qualsevol tema. Considera que el temps, el ritme i la dansa són forces que no necessiten una temàtica. I tot i ser capaç d’assumir qualsevol assumpte, la dansa, per si mateixa, sembla ser -per a Mira- un exercici d’infinites variacions sobre cap tema. Però com que sap que ella és indiscernible al ritme, mai no discuteix la independència de la dansa respecte a la música, ni discuteix el descentrament de l’escenari, com tampoc no es desapega del que hi passa. Al contrari. El seu treball és absolutament tributàri d’allò relacional. I ‘relació’ és el terme que potser millor permet entendre la seva poètica compositiva. Etimològicament relacionar no és diferent de relatar ni de relativitzar. I, conscientment o no, aquesta triada (relat, relació i relativitat) ha deixat la seva empremta al llarg de la seva obra. De vegades de manera clarament apodíctica i fins i tot paradigmàtica, com a Momentari o a En attendant l’inattendu, creada al costat de Claire Ducreux, una peça que, en tornar-se sobre si mateixa, s’(auto)relata en present indicatiu, alhora que relaciona dos mons (un més ‘poètic’, i un altre més ‘obtús’, segons els qualifica Mira a la pròpia obra), dos mons que basculen les seves diferències relativitzant-se, però aconseguint trobar i condensar una tensió intersticial, per acabar desplegant-se en una estratificació de temps que multiplica l’espai, i en una polarització d’espais que redobla i intensifica la temporalitat.
Tempo és interpretada per set joves ballarins. La peça vessa llum i vitalitat. Les perspectives àmplies de l’escena i els horitzons una mica elevats a causa del ras de les taules, confereixen al dibuix coreogràfic un cert aire puberal. És una obra dinàmica, directa i fresca. Però en tractar també sobre la pròpia dansa, és igualment reflexiva, vespertina, tardorenca, amb talant de maduresa. Des dels seus inicis, Mira ha construït danses a partir de les relacions entre individus, explorant les vicissituds de les relacions amb finalitats dramàtiques. La seva versió de teatre estableix la relacionalitat com a espècie de ‘medi’, per utilitzar el concepte que Giorgio Agamben desenvolupa a les seves ‘Notes sobre el gest’, on assenyala que el mitjà propi de la condició humana és la comunicabilitat, i que la seva essència comunicativa es basa en estar junts. Un ésser humà es caracteritza per una susceptibilitat en estar en relació o en connexió amb altres. I com que l’escenari és un espai emmarcat on les persones es relacionen, Mira ho aprofita per convertir-lo en un entorn on els cossos experimenten l’acte d’aquesta susceptibilitat, ‘susceptibilitat’ en el sentit original del terme: qualitat de rebre una modificació. Les modalitats coreogràfiques de Mira són potències de susceptibilitat. Cada peça descobreix noves configuracions, noves relacions, nous magmes afectius, noves predisposicions de variabilitat.
A les seves composicions, Toni Mira sol treballar mitjançant continuïtats d’enllaços; amb vincles i seqüències concatenades. El seu procés compositiu és primordialment metonímic. I encara que no oblida el que és metafòric, en atendre també les absències, les correspondències i les semblances, la veritat és que la seqüència de continuïtat és la manera d’investir tots els aspectes de l’escena amb una càrrega directament afectiva. I això és el que es troba accentuat a Tempo. On sembla que el món íntegrament és ple de múltiples versions d’afectes i d’efectes, de figures que ofereixen la possibilitat d’establir un enllaç, desentranyar una història, un nexe, ballar un duet o compondre una obra compacta i absolutament ecoica. Amb el seu material, Mira no busca proposadament desenvolupar els gèrmens naixents d’una història, però tampoc no intenta eludir-los, ni menys encara eliminar-los. Acull més aviat de bon grat aquests contactes, aquests indicis d’un complot, encara que sigui rapsòdicament i com per sinestèsies de contacte.
De tota manera, Mira es guarda un secret. Un secret que potser tampoc no és capaç de desentranyar. Però, per sort, i per més paradoxal que sigui, les seves obres es revelen precisament a través d’aquella cosa que elles semblen amagar.
Víctor Molina
TONI MIRA estrena ‘Tempo’ al Mercat de les Flors el 2, 3, 4, 13 i 14 de gener de 2024
ENLLAÇOS A INTERNET:
ENTREVISTES AMB TONI MIRA:
Entrevista a Toni Mira a propòsit de l’espectacle ‘Transforma’t’, programa ‘Ànima’, Canal 33
BIBLIOGRAFIA:
Sobre el treball coreogràfic de Toni Mira hi ha algunes parts dedicades a:
Àvila, Ramon; Colomé, Delfí; Otzet, Montse. Dansa: noves tendències de la coreografia catalana. Brcelona: Serveis Editorials de la Diputació de Barcelona, 1994.
Bayo,Javier; Paris, Carmen. Diccionario biográfico de danza. Madrid: Librerías deportivas. Esteban Sanz, 1997.
Del Val, Carmen. “La nostalgia no és un error”. El País, (13 juliol 2014). http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/07/13/catalunya/1405276959_293374.html
Redacción: “Toni Mira lleva al lenguaje de la danza les teorías de Newton”. La Vanguardia, (13 novembre 1990), p. 50. http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1992/08/07/pagina-50/33454601/pdf.html?search=Nats%20Nus%20dansa
Sesé, Teresa. “Nats Nus estrena ‘Bolero’, una irónica mirada sobre la pareja”. La Vanguardia, (17 març 1994), p. 55.
Cfr també les entrades relatives al coreògraf a:
Sobre el Ritme:
Un llibre de referència que conté la ressenya històrica més reconeguda sobre el ritme, des de l’antiguitat fins al segle XX, és el de :
Wilhelm Seidel, Rhythmus: Eine Begriffsbestimmung. Darmstadt, Wissenschaftliche Buchgesellschaft, 1976, Volum 46 of Erträge der Forschung.
I sobre les teories del ritme en la modernitat, especialment del segle XVII al segle XIX, es pot veure, del mateix autor: Wilhelm Seidel, Über Rhythmustheorien der Neuzeit, Francke Verlag, Bern-München, 1975.
Gaston Bachelard, Dialéctica de la duración. Madrid, Ed. Villalard, 1978.
Sobre el ritme i la seva capacitat de sincronització, desde la perspectiva científica cfr. Arkady Pikovsky, Michael Rosenblum, & Jürgen Kurths (Eds.) Synchronization – a universal concept in nonlinear sciences. Cambridge University Press, Cambridge, 2001.
Sobre el poder de la dansa i els seus efectes emocionals i intel·lectuals vistes des de la Neurociència, cfr.:
Hanna, Judith Lynne, Dancing To Learn: The Brain’s Cognition, Emotional, and Movement. Maryland, Rowman and Littlefield, 2015.
Minton, Sandra Cerny & Rima Faber, Thinking with the Dancing Brain, Nova York, Rowman and Littlefield,, 2016.
La cita de Serge Lifar que fa d’epígrafe a aquest text :
Patrice Zana & Yoshi Omori, Les crits du corps. Paris, Éditions Alternatives, 2006, p.15.
