Menys que mai, el simple fet de representar la realitat no diu res sobre aquesta realitat
Bertold Brecht
Quien quiera acercarse a lo que es su pasado sepultado tiene que comportarse como un hombre que excava. Y, sobre todo, no ha de tener reparo en volver una y otra vez al mismo asunto, en irlo revolviendo y esparciendo tal como se revuelve y se esparce la tierra
Walter Benjamin
De petit, quan tenia catorze o quinze anys, vaig anar a un espectacle a Amsterdam anomenat Het Huis (La Casa). No recordo la productora, ni el creador, i no he estat capaç de retrobar-ho. Els meus cosins, que m’hi van acompanyar, tampoc ho recorden. Tant hi fa.
Des de fora, et trobaves davant una típica finca holandesa. Finestres altes que et permetien veure l’interior – perquè, tal com diu la moral calvinista, si poses cortines a les finestres bé serà que tens quelcom per amagar – i a través del vidre, sostres més alts encara; mobles de fusta noble però sense ornaments; un gerro de porcellana anacarada panxut i imposant, curull d’un verd frondós arranjat amb delicadesa. La porta d’accés et duia per un passadís lateral cap a les habitacions del fons, les que el públic, el del carrer, no podia veure. I allí, Kafka i companyia: Llits deformats, cadires sobredimensionades, amorfes; terres inclinats i de goma; un parquet simulat les línies del qual s’entortolligaven convertint terra parets i sostre en un entramat, un nus, una teranyina, un laberint. Het Huis se’t menjava de maneres diverses, cada espai de nou. Sense actor o actriu, sense un text o un maniquí, vaig imaginar l’opressió d’aquelles cambres i em va frapar la intensa humanitat que els mobles agombolats i creats per a la ocasió, irreals i impracticables, transmetien. Com si haguessin derivat en aquelles monstruositats per l’acumulació d’històries; per haver vist, escoltat, i sentit massa. Per haver filtrat massa víscera reprimida pel teixit.
En sortint – això ho recordo jo i un dels meus cosins ho corrobora – vam preguntar-nos si no havíem estat espies d’un moment de pausa, si els mobles no havien relaxat el seu estaticisme de cara a la galeria per exterioritzar el seu estat real durant una estona per tornar-se a col·locar la màscara tan bon punt els habitants del Huis fessin dringar les claus per treure’s la seva un cop dins. O si, pel contrari, érem primers visitants d’una finca abandonada, on passada la humanitat i les seves desgràcies podíem comprovar que no només s’havia acumulat la pols en els espais a l’ombra de l’ombra. Més enllà d’ambdues, avui que torno a pensar-hi m’adono que tot plegat resultava en una conclusió bastant òbvia i aterradora: Tot s’acumula rere les portes del visible, sota la catifa de l’ordre, convertida en turó persa d’impossible escalada. Res desapareix.
Un dels grans actius poètics del fet performatiu, per transformador i revolucionari, és connectar amb la innata capacitat de l’home per imaginar. El nen s’imbueix, es perd en l’impossible sense esforç; i el teatre, la dansa o un espectacle de denominació diversa – i per altra banda, innecessària – com els del cicle “Oh! Poètiques de la il·lusió” pot ajudar l’adult a retrobar-se amb aquesta capacitat en cas d’oblit. Poètiques de la il·lusió amb agafadors a la realitat – Playground, Microscopia, Xavier Bobés; poètiques de la construcció col·laborativa travessant disciplines i tradicions – Jordi Galí, Rocío Molina; poètiques de l’objecte – Blick Théatre, Lluís Danés; o poètiques d’una mica de cada. Poètiques, això sí, que converteixen un espai qualsevol en escènic, en un tot autònom que ens interpel·la a superar el límit de la raó i ens fa pessigolles allí on habiten els monstres. Where the Wild Things Are: Aquell espai d’incomprensió sobre el que vivim i veiem a diari, que es troba sota el llit o sota la catifa en funció de l’edat. I aquesta catifa, com la de qualsevol casa d’ordre calvinista que se precie, avui dia toca el sostre de cada estança: Incapaços de seguir vivint si provem d’assimilar el que ens envolta, anem fent. Posant likes i banderes als nostres perfils de Facebook, encobrint amb petits actes de solidaritat malentesa – i no per això menys benintencionada i útil en la mesura del possible, però malentesa al cap i a la fi – la nostra participació al menú de tres plats i postres de misèria col·lectiva, de malaptesa de la col·lectivitat. Ens entrebanquem un cop i un altre amb els seus sortints, que no hi ha planxa que els allisi, i el Front Nacional guanya a les eleccions regionals franceses. Anem fent.
En el món terapèutic de les constel·lacions familiars un grup de persones representen a nivell energètic els bloquejos i nusos d’un sistema familiar. En base a les reaccions físiques de les persones que hi participen, imbuïdes de l’energia del sistema en qüestió i receptives a les possibilitats que deixar-se fluir per la mateixa els brinda, el o la terapeuta pot reconduir el flux energètic cap a una situació més harmònica: A través de la introducció de nous representats i figures – l’avi, el besavi, la resolució, el suport, el problema – fent preguntes i temptejant respostes, pot dirigir la performance cap a un desllorigador en què els membres del sistema – els seus representants – es puguin mirar l’un a l’altre, es puguin reconèixer i acceptar el lloc en què es troben en l’espai. Com a constel·lant, veus el teu sistema familiar representat. Ets espectador i en tant que tal, connectes amb allò representat de manera molt íntima, des d’un punt de vista diferent. És l’experimentar d’una catarsi cuinada específicament per tu el que et serveix com a teràpia; catarsi que no obstant també pot ressonar en la resta de representants/espectadors. Cadascú amb i des de la seva maleteta.
A una escala diferent, no hauria d’apel·lar l’esperit transformador de tot fet performatiu a una experiència catàrtica similar? No tenia aquest fi ja en la tragèdia grega, segons l’ideal platònic? Per evitar la violència, la violència era representada en simulacre. La sang del boc expiatori, on es concentrava la culpa de tota la comunitat, va anar sent substituïda gradualment per draps de color vermell i suc de tomata, però la funció curativa per ressò d’allò universal en allò íntim ha romàs. O pot romandre, en aquells moments en què assoleix un “instant habitat”, en paraules de Georges Banu. Un instant on, encara que sigui només per un espectador tot sol, l’espectacle “es visqui en el cos de qui l’observa com una experiència del real”. Banu, per cert, també atorga valor terapèutic a aquesta experiència, tant per qui l’observa com per qui la representa.
En buscar el contacte amb la realitat, en donar un cop a la catifa, una imatge; una il·lusió – no necessàriament il·lusionadora, afegeixo – pot convertir la pols subjacent en cendra, en brasa. Parafrasejant Didi-Huberman, la imatge no és més que un tall practicat en el món dels aspectes visibles: una petjada, un rastre, una traça visual del temps que ha volgut tocar. En acostar-se a aquest temps, a aquest real cobert de sanefes entortolligades, s’escalfa. Es fa calenta, calenta, com la mà del nen quan s’acosta al tresor de la gimcana, i és en la calor de la proximitat on està el seu àmbit de possibilitat poètica. No en el contacte final i impossible de tota la veritas encapsulada (que o bé ens encendria com a mosquits massa aventurers que cedissin a la crida de la llum ultraviolada; o bé i més probablement ens deixaria amb el més gran de tots els coitus interruptus en descobrir que rere tant d’enigma no hi havia receptes miraculoses de resolució). No en el deixar-nos posseir per tots els fantasmes d’un sistema familiar (que ens duria a perdre’ns a nosaltres mateixos sense remei, oblidats del món i cridant en un racó de la sala; perdent-nos les galetes i el te al final de la sessió; rebentant tant la possibilitat terapèutica pròpia com la de la resta de participants). No. La possibilitat poètica de transformació d’una imatge, de catarsi, es troba en l’escalf de la brasa encesa, en la hipnosi generada pel seu batec. La llegibilitat de les imatges que generen una experiència visual d’aquest tipus, segueixo amb Didi, escapen dels clixés lingüístics i les definicions d’entrada: “primer suposa suspens, el mutis provisori davant un objecte visual desconcertant, que ens desposseeix de la capacitat de donar-li sentit, fins i tot per descriure’l. Després, imposarà la construcció d’aquest silenci en un treball del llenguatge capaç d’operar una crítica dels seus propis clixés. Una imatge ben mirada seria, llavors, una imatge que ha sabut desconcertar i després renovar el nostre llenguatge i per tant, també el nostre pensament”.
Les imatges a les que refereix Didi-Huberman, que parteix de Walter Benjamin en les seves digressions, són fotogràfiques, i no deixa de ser revelador que les imatges fugisseres de la dansa encaixin tant bé en aquest programa operatiu. En dansa, aquesta sensació de sí-però-no és perenne, i obre sempre portes a qüestionar-nos la definició establerta per guió social del que vivim i veiem. Establint una relació amb el real diferent que la que hi estableix una fotografia, les imatges que la dansa emet, construeix, llança a l’aire o estampa contra el terra poden aixecar no obstant això el mateix tipus de pols, poden alimentar el caliu del mateix braser.
Tot i els intents místics de connectar la dansa EXCLUSIVAMENT a un poder abstracte, universal i innombrable per part de corrents majoritaris de segle i mig de dansa moderna, contemporània, postcontemporània i tot plegat me valgui; és no obstant en la seva relació de similitud amb el real on moltes d’aquestes imatges coreogràfiques poden tenir efecte, poden generar afectes. Sumar la potència poètica de la digressió narrativa de la dansa – el suposat universal – amb la similitud al real és un dels recursos artístics, creatius, poètics més potents que la dansa ostenta per mèrits propis. Si en les imatges fotogràfiques de Benjamin buscàvem una senyal secreta, una escletxa, discernir el lloc per on la imatge s’encenia; una de les parts per on la dansa és capaç de generar rebuf és justament l’escletxa de símil amb la realitat (personal, col·lectiva) amb la que un espectador pot connectar si en té ganes i la funció en qüestió li pica la llaga.
Similitud amb el real. No ressemblança, ni representació. Sobre la particular relació amb el real que la dansa (pot) establir, torno paradoxalment a referir-me al món de la imatge estàtica. Foucault explica sobre Magritte que el pintor belga va deixar clara amb les seves pintures la dissociació entre la representació de quelcom semblant per una banda i la contraposició de similituds per l’altra. Assemblar-se a, diu Foucault, implica assemblar-se a alguna cosa, a un semblant o rostre ‘original’ en relació jeràrquica. Semblança és representació. Els quadres de Magritte, en canvi, posarien costat per costat elements en relació de similitud, sense jerarquies: jo sóc similar a tu i vice-versa, ceci n’est pas une pipe, i això tampoc, i això tampoc, etc. A l’origen d’aquesta reflexió hi ha les paraules de Magritte mateix: “Només el pensament pot assemblar-se a. S’assembla a allò que veu, sent, o sap: esdevé semblant a allò que el món té per oferir-li”. I justament per aquesta cita Foucault conclou que les pintures de Magritte es troben en la intersecció vertical del pensament en mode de ressemblança i les coses en relació de similitud.
Sumant les dues reflexions i fent-te caldo, m’aventuro a dir que la dansa, en el seu sentit generalment acceptat del terme, es mou generalment en el mateix espai que les pintures de Magritte: En les relacions de similitud entre allò que fa, allò que creu que fa, allò que l’espectador veu, etc. i la semblança del pensament del creador fet forma. I especialment hi col·loco les propostes del cicle Oh! Poètiques de la il·lusió ja que, com Magritte, donen agafadors formals a l’imaginari col·lectiu del que és la realitat sense deixar de posar en qüestió el referent que emulen. “Artistes singulars i paradigmàtics que plantegen temàtiques universals des de la seva suggeridora i particular manera d’entendre el món”, llegeix la presentació del cicle d’El Mercat de les Flors. La catifa és la particular del Huis de cadascú, cert, i així també la pols que amaga. Reconeixem l’habitació, el plat, la taula. Veiem un cos, un home, una dona. Però ceci n’est pas una habitació, no és un titella, no és flamenc, no és un espai buit ni la construcció que el modifica. És el pensament de cada creador fet semblant, fet rostre i mà oberta per donar un cop sense escrúpols a la seva pròpia estora. En el ressò de la bufetada, les partícules de pols que s’aixequen ballen en l’aire. I aquest aire el respirem tots.
Jordi Ribot Thunnissen
BIBLIOGRAFIA:
Georges BANU, Le théatre ou l’instant habité, Ed. De l’Herme, Paris, 1993.
Walter BENJAMIN. Petite histoire de la photographie, Oeuvres II, Gallimard, Paris, 1931
Walter BENJAMIN, Walter. Denkbilder, Imágenes que piensan. Abada Editores, Madrid, 2012
Joan BROSSA, Joan. Posteatro, Ñaque, Ciudad Real, 2001
Lewis CARROL, The complete illustrated, Wordsworth, Herdfordshire, 2002.
Michelle DEBAT. L’impossible image: photographie-danse-choréographie, La Lettre Volée, Brussel·les, 2009
Georges DIDI-HUBERMAN, Venus rajada: desnudez, sueño, crueldad, Losada, Madrid, 2005.
Georges DIDI-HUBERMAN, et al. Cuando las imágenes tocan lo real, Circulo de Bellas Artes, Madrid, 2013.
Michel FOUCAULT, This is not a Pipe, University of California Press, Berkeley and LA, 1983.
Magda POLO, Roberto FRATINI i Bàrbara RAUBERT. Filosofia de la danza, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2015.
Maurice SENDAK. Where the Wild Things Are. Harper & Row, New York, 1963.
Paul VALERY, Eupalinos o l’arquitecte / L’ànima i la dansa, Edicions dels Quaderns Crema, Barcelona, 1983.
ENLLAÇOS D’INTERÈS
Blog centdanses: Dansa i realitat.http://centdanses.mercatflors.cat/5-la-realitat/
Numeridanse:
René Magritte: http://bit.ly/1QtZ0i2
Webs companyies:
Playground/Xavier Bobés: http://www.playgroundvisual.com/
Blick théatre: http://www.blicktheatre.fr/9/
Arrangement Provisoire/Jordi Galí: http://arrangementprovisoire.org/wordpress/language/fr/
Oligor y Microscopia: http://lamaquinadelasoledad.org/
Rocio Molina y Cabo San Roque:
http://www.rociomolina.net/ y http://www.cabosanroque.com/
Lluís Danés: http://www.lluisdanes.com/
