“La única perspectiva de disidencia que les queda a las artes performativas es precisamente desautorizar la performatividad como criterio de todas las verdades”
Roberto Fratini
En un article d’aquest mateix blog sobre D’après une histoire vraie, vist al Mercat l’any 2014, Roberto Fratini presentava Christian Rizzo com un dels precursors de la dansa del nou mil·leni. Una dansa que “ya no se presenta como una actividad o un movimiento explícito del cuerpo o de los cuerpos sino como una posibilidad implícita de movilizar los signos; más simplemente, la danza deja de ser acto de alguien para convertirse en una potencia de algo”.
Per ampliar l’abast de la cita proposo col·locar les peces com segueix: El francès Christian Rizzo (1975) va començar la seva carrera coreogràfica durant els molt conceptuals anys 90. Anys sobre els que Lepeki va formular el seu ja famós titular de dansa esgotada. Esgotada, entre altres raons, perquè la cinètica del cos va anar cedint terreny a l’estatisme de les idees que encarnava. Molta dansa contemporània d’aquells anys – sobretot a la França de la Non-Danse – es va centrar progressivament en la molt concreta presència del COS. Destil·lant tota representació – i descartant tot moviment – el cos era pujat a escena com a tal, com a matèria o com a veritat, precisament com a no-representació rebel al si de la menyspreada societat de l’espectacle. El cos de dansa havia de ser, segons aquest ideari, un cos lliure d’imposicions, concepte de si mateix i prou o portaveu, si es vol, d’un discurs poètic, polític i/o conceptual que els programes de mà i els debats #postfunció poguessin desxifrar en sortir de la sala.
L’aposta de Christian Rizzo va recelar des de bon principi d’aquesta suposada honestedat. Eclèctic i hereu de la sensació de “se me’n fot” dels anys vuitanta, enlloc d’agafar el camí de la depuració Rizzo va posar-se a combinar llenguatges i recursos per saltar-se formats, evocant amb la seva praxis l’estela de mil fantasmes imaginaris. En una entrevista recent, ho formulava com segueix: “El material que apareix en els assajos és per a mi la dansa, però també el relat, fins i tot el concepte, que pot arribar més tard. No crec massa en les idees preestablertes, crec molt més en el treball, en la pràctica que fa que les idees emergeixin”. Alliberat del pes d’haver d’afirmar una veritat donada, Rizzo treballa sempre des d’un principi de construcció, de recerca de quelcom que traspuï del material amb què treballa; ja sigui cos, vestit o objecte. Com una puntaire maníaca Rizzo uneix elements mig a cegues per fer aparèixer imatges dinàmiques que vinguin tenyides de la seva memòria però que constitueixin, a la vegada, un relat propi. Un relat amb el potencial de cobrar vida i perdurar en la memòria de qui el veu acompanyat d’un dolç regust d’empoderament de la mirada. Paradoxalment, no volent dir massa res d’entrada es fa més eloqüent i més accessible.
L’analogia amb el món tèxtil ajuda a entendre el seu modus operandi. En primer lloc perquè en el seu eclecticisme Rizzo també va exercir de dissenyador de moda (Apunt lateral: una de les seves instal·lacions coreogràfiques més trencadores dels primers anys fou Polyestère 100%, on dos vestits sense cos ballaven gràcies a l’acció d’un seguit de ventiladors; exemple màxim de mobilització de signes, de ‘potència de quelcom’ més que no de ‘presència d’algú’!). Però en segon lloc i sobretot per la multitud d’analogies que es poden traçar entre la dimensió del teixit i la de la dansa com a aparició, com a imatge. A Roberto Fratini em remeto de nou, per ser un dels teòrics que ha fet del filar i desfilar d’aquesta madeixa de relacions possibles un dels seus rituals de Penèlope preferits. Al seu llibre La Danza y las derivas del narrar, diu: “la última astucia del tejido es simplificar drásticamente, venderle a la mirada su secreta complicación com una obviedad táctil o una llana apariencia.” I segueix, una mica és endavant: “En esto el tejido encarna la ambivalencia misma del concepto de hechizo, menos trascendental que el de creación, pero más misterioso y más potencialmente letal. En la efectividad del tejido (…) existe algo de congénitamente mágico.”
Fixant quins elements van del dret i quins del revés, Christian Rizzo teixeix quelcom que podríem anomenar una oportunitat per l’experiència. I el moviment, amb la seva capacitat de convertir sigui quin sigui el seu catalitzador en potència de quelcom diferent, és essencial per aconseguir-ho. Perquè és en el moviment entre elements on es dona la fricció, i és a través de la fricció que el relat d’una imatge es fa visible. La màgia del teixir, en el seu coreografiar, esdevé un encanteri que permet travessar la imatge: “Com a coreògraf, sempre em col·loco a la posició del primer espectador d’allò que s’esdevé. I aquesta experiència és la que acte seguit he d’intentar transmetre. Finalment, fer una peça, és intentar donar als altres l’experiència que jo mateix he viscut en tant que espectador de quelcom que he vist aparèixer”. Rizzo obre una clariana dibuixant el bosc, i abraça així la dimensió de l’espectacle que el fa més literalment espectacular: aparent a la vista, donada a la mirada.
Altres coreògrafs van acompanyar-lo en l’exploració d’aquest parcial i intuïtiu no-saber des del primer dia. Un exemple proper a casa és el d’Àngels Margarit, que en peces com Kolbebasar, L’Edat de la paciència o Laranland ha dibuixat clarianes fenomenològiques similars: sense renunciar mai al moviment i buscant un significat fugisser en els espais i plecs que es creen entre els cossos i les coses. Les estratègies poètiques de Forsythe també es podrien defensar des del mateix angle. I si mirem cap a les generacions posteriors no són pocs els i les que han fet/fan d’aquest literal perdre’s (desaparèixer, fondre’s, deixar espai a quelcom altre) en el moviment el punt clau de la seva manera de fer. Alessandro Sciarroni, per exemple, buscant fer present el pas del temps centrant-se en moviments d’arrel tradicional (Folks_will you still love me tomorrow) o en moviments de destresa en relació a objectes de circ (UNTITLED_I will be there when you die). O Liesbeth Gruwez a We’re pretty Fuckin Far from Okay (on pesava més l’aparició física de l’angoixa com a sensació encarnada, feta imatge, que l’aparició del cos en si); i més encara amb seu últim projecte The Sea Within, una brillant exploració de magma energètic col·lectiu i femení.
La dansa europea occidental d’avui ve plena, ras i curt, de retrobada energia cinètica. Se celebra el moviment com a lloc d’empatia i de transcendència a la vegada, un lloc on la recerca de la identitat individual s’esdevé en un espai col·lectiu sense respostes absolutes. No és d’estranyar, llavors, que un dels pous d’inspiració per a molts coreògrafs sigui i hagi estat l’escena dels clubs i festivals tecno, on aquesta doble energia profundament solitària i gairebé ritual pel que fa al grup es fa gairebé palpable. El mateix Christian Rizzo va explorar aquest univers a Le Syndrome Ian, buscant transmetre un eco de les seves primeres experiències als clubs de moda de Londres de la seva joventut. Jefta van Dinther buscava un cos col·lectiu afectat per les dinàmiques de festa a Protagonist; i Pere Faura a Sweet Fever va transposar una frase mítica del primer ballar solipsista – el de la música disco dels setanta – a un grup de ballarins amateurs. Arno Schuitemaker a If you could see me now – a la Hiroshima aquest mes de maig – o la més recent The way you sound tonight; Jan Martens a Rule of Three, etcètera.
I per què anuncia aquesta dansa un canvi de paradigma? Potser perquè en el context global de crisi – i sense caure en el nihilisme – creix la consciència que per canviar les coses i fer del món un lloc millor no en tenim prou amb proposar un mer canvi de corona: Ja no es tracta de trobar la recepta o la solució a res sinó que toca abraçar-nos en la fortalesa de la debilitat sense deixar mai de fer preguntes. Assumir que la veritat no ens pertany, abandonar la faula moralista i tornar al mite. Val la pena preguntar-se si en aquest proposar exercicis d’empatia mig esotèrics, en aquest generar trobades entre l’experiència individual i l’energia col·lectiva no s’amaga la funció política més potent de les arts escèniques, avui.
Sens dubte, Rizzo va tenir aquesta possibilitat present durant el procés de creació d’À côté: la seva primera peça per a públic de sis anys en amunt. Espectacle farcit d’imatges oníriques però fidel a la seva línia, on tres ballarins molt diferents entre sí proposen un joc d’aparicions i desaparicions, de contaminacions i diàlegs que construeixen veritablement una nova forma de faula: abstracta i visual. En una entrevista sobre el procés de creació, digué: “Cal entendre que, abans que el públic de demà, es tracta dels ciutadans de demà. Sento la responsabilitat d’oferir als ulls i per tant a l’imaginari dels infants un espai diferent a les pel·lícules que els pares els posen a l’Ipad per tal que els deixin en pau una estona. Si esdevenen públic per la dansa, fantàstic. Però si esdevenen ciutadans imaginatius, encara millor”.
Jordi Ribot Thunnissen
Bibliografia i videografia d’interés3
Bibliografia:
AGAMBEN, Giorgio. Ninfas, Valencia: Pre-textos, 2010
BERGER, John. Ways of Seeing. London: Penguin Books, 1972
BENJAMIN, Walter. Denkbilder, Imágenes que piensan. Madrid: Abada, 2012
FRATINI, Roberto. La danza y las derivas del narrar, Mercat de les flors, 2012
FORSYTHE, William. Suspense, Distributed Art Pub Incorporated, 2008.
IZRINE, Agnès. La danse dans tous ses états, L’Arche, 2002.
LEPEKI, André. Agotar la Danza. Performance y política del movimiento. Mercat del les flors, 2008.
KNIP-MOOIJ, Suzanne. Bewegen in Gelatenheid, een kleine fenomenologie van performance. Tectum Verlag Marburg, 2016.
RAUBERT, Bàrbara. El cos passa, la dansa queda. Dins de: Estudis Escènics, Quaderns de l’Institut del Teatre, 39-40.
RIZZO, Christian. Quelque chose suit son cours… Une année d’entretiens avec Marie-Thérèse Champesme, Editions du CNRD, 2010.
RONDEAU, Corinne. Lucinda Childs. Temps/Danse, Editions du CNRD, 2013.
Videografía:
Christian Rizzo – À Côté (tràiler): https://www.youtube.com/watch?v=UtIc3epjkAw
Christian Rizzo – Le Syndrome Ian: https://www.arte.tv/en/videos/081278-000-A/le-syndrome-ian-by-christian-rizzo/
Christian Rizzo – D’Après une histoire vraie: https://www.numeridanse.tv/videotheque-danse/dapres-une-histoire-vraie?s
Christian Rizzo – 100% Polyestère: https://www.numeridanse.tv/videotheque-danse/100-polyester-objet-dansant-ndega-definir?s
Christian Rizzo, perfil a “Le minute du spectateur”: https://www.numeridanse.tv/videotheque-danse/la-minute-du-spectateur-christian-rizzo?s
Àngels Margarit – L’edat de la paciència: http://artssantamonica.gencat.cat/ca/detall/Ledat-de-la-paciencia
Àngels Margarit – Laranland (extracte): https://www.youtube.com/watch?v=UcC_TYB0ycY
Arno Schuitemaker – If you could see me now (tràiler): https://vimeo.com/253753963
Arno Scuitemaker – The way you sound tonight (tràiler): https://www.youtube.com/watch?v=ARZXUJMhlQU
Jan Martens – The dog days are over (tràiler): https://www.youtube.com/watch?v=OJihEYscrKw
Jan Martens – Rule of three (tràiler): https://www.youtube.com/watch?v=U-77ziY6OhQ
Jefta van Dinther – Protagonist (tràiler): https://www.youtube.com/watch?v=6nI9q9t3gLY
Pere Faura – Sweet Fever (extracte): https://www.youtube.com/watch?v=Y1_Yww5x5cM
Alessandro Sciarroni – FOLKS (extracte): https://www.youtube.com/watch?v=3Pclu0GHGoU
Alessandro Sciarroni – UNTITLED: https://www.youtube.com/watch?v=4Bu_3WVdWhA
Documental sobre Studio54: http://studio54doc.com/
Altres enllaços d’interés:
Perfil Christian Rizzo: http://www.lassociationfragile.com/christian-rizzo/choregraphe/php_eng/christian-rizzo-choregraphe-artiste.php
Entrevista amb Christian Rizzo: http://ici-ccn.com/artistes/christian-rizzo-biographie
Entrevista amb Christian Rizzo (específica sobre À côté): https://dansercanalhistorique.fr/?q=content/d-cote-de-christian-rizzo-chaillot-interview
Entrevista amb Christian Rizzo (sobre la fantasia, la il·lusió i la imatge): https://www.youtube.com/watch?v=xKchVCz0sac
Chroniques de Dansa, crítica d’À côté: http://www.chroniquesdedanse.com/critiques/da-cote/
Roberto Fratini – “Christian Rizzo, el artista posconceptual”: https://mercatflors.cat/blog/christian-rizzo-el-artista-conceptual/
Roberto Fratini – “Que el futuro se haga impresentable”. Manifest al voltant del festival Salmon 2018: https://mercatflors.cat/blog/que-el-futuro-se-haga-impresentable-y-otros-deseos-impuros-parte-1-por-roberto-fratini/
Jefta van Dinther – Auto entrevista sobre Protagonist i el cos col·lectiu i la recerca individual: http://jeftavandinther.com/text-5
Jordi Ribot Thunnissen – Sobre “El Meu nom és Hor” de la companyia PSiRC i la recerca per travessar la imatge: https://mercatflors.cat/blog/sobre-el-meu-nom-es-hor-de-jordi-ribot-thunnissen/
Jordi Ribot Thunnissen – L’espai al voltant del punt, sobre la companyia Societat Dr. Alonso i els conceptuals anys 90: https://mercatflors.cat/blog/lespai-al-voltant-del-punt-per-jordi-ribot-thunnissen/
