El títol de la peça, une maison, fa referència a l’arquitectura o a la intimitat d’una llar?
A la connexió entre les dues coses, l’arquitectura i allò que passa a dins. I també inclou la possibilitat d’obrir aquest espai a l’exterior. En tot cas, és una casa molt habitada: 14 ballarins d’entre 22 i 60 anys!
És el primer cop que treballo amb tants ballarins, volia crear la sensació d’espai ple i així poder mostrar el contrast amb la buidor. La idea era passar de tenir casa a ser casa. Fa sis anys vas venir al Mercat amb D’après une histoire vraie, on hi havia dues bateries en escena.
El tema de la multiplicitat és important per a tu?
M’encanta el grup, és veritat, i sempre busco crear famílies, fragments d’humanitat. Suposo que em ve de l’adolescència. I que no m’agrada treballar sol, m’avorreixo. Quan hi ha més cervells pensant junts –encara que resulti caòtic– s’arriba a llocs que un de sol no podria. I això diu molt de la humanitat.
El treball amb els intèrprets és una creació compartida?
La responsabilitat coreogràfica i dramatúrgica és meva. En el procés els he demanat material, de la seva memòria, perquè la casa és un espai on la memòria se sedimenta i es transmet, i després ho he refet tot. L’obra està totalment composada, no hi ha improvisació; la llibertat està en la interpretació.
Escenografia i música són dos aspectes clau per a la peça. En quin moment apareixen?
L’escenografia va ser el primer perquè la seva construcció trigava sis mesos i calia inventar tot un programari per fer-la dialogar amb la dansa. Sovint necessito saber on succeiran les coses abans de saber què hi passarà. La música, en canvi, s’ha construït en paral·lel a la dansa. La terra que s’escampa per l’escenari i els neons que fan de teulada són dos extrems que ens recorden els de la mateixa humanitat. Volia col·locar els ballarins entre una matèria molt orgànica i una de molt electrònica. Si penso en el futur, imagino la connexió entre aquests dos mons que tenim dins nostre: amb la ment podem inventar coses extraordinàries, com la geometria, i després plorem i fem l’amor com animals.
Hi penses gaire, en el futur?
No soc gens nostàlgic, però començo a tenir por. Visc el present per distreure el passat i entendre el futur. I diria que molts hem perdut la memòria, que és com es repeteixen els errors. Em definiria com un pessimista alegre.
