És veritat que la pandèmia ha suposat un canvi de paradigma total en la nostra societat. I el cos, curiosament, és el centre de tota la nostra atenció: la mascareta, la distància social… posen la nostra consciència en un Cos en el qual abans, com a ciutadans, no hi posàvem el focus. Ha nascut una involuntària consciència espaial i de moviment, tant pròpia del nostre terreny. És interessant veure com la necessitat fa que l’esser humà desenvolupi noves qualitats que estaven adormides. Aquest fenomen em resulta molt inspirador per a la recerca de materials físics, però en quan a noves dramatúrgies em pregunto si el que vull oferir té a veure amb allò que està passant. Em temo que no, crec ja en tenim prou amb el que estem vivint…
Per una altre banda, com a creadora i treballadora de la cultura, vull creure crec que aquesta pandèmia i confinament ens ha col·locat en un lloc que abans estava més difús. Si no arriba a ser per la cultura en general, penso que aquesta situació hagués estat bastant mes insostenible pera la majoria. Quan la realitat t’esclafa a la cara a cada segon, ens cal, més que mai, la poètica de les arts per fer-nos volar lluny del que ens envolta. Espero que a qui li pertoqui prengui nota d’aquest fet i comenci a considerar la cultura com un bé de primera necessitat per a la salut d’una societat.
Vero Cendoya
Resposta de l’artista i coreògrafa Vero Cendoya a la pregunta:
La pandèmia de la COVID-19 ha suposat un abans i un després en les nostres vides i ha col·locat el cos en un espai de fragilitat i d’amenaça constant, de manera que les relacions entre les persones i l’espai que ocupen cobren un relleu especial. Des d’aquesta consciència, de quina manera podem llegir avui el teu treball (la teva obra artística o de pensament) i quines possibilitats de desenvolupament veus per a la dansa?
