Moure’ns i commoure’ns
Estem vivint una època sense precedents que ha posat de cap per avall el nostre dia a dia, la manera de pensar-nos i la manera de relacionar-nos. La majoria hem hagut d’aturar-nos i parar-ho tot en sec, mentre molts professionals i voluntaris corrien per salvar vides. A ells i elles, el meu agraïment.
Honestament, encara estic assimilant moltes coses. Tinc moltes preguntes i poques respostes. Com em sento? Com estem tots? Què haurem après en aquest temps? Com ens condicionarà tot això? Quin futur imaginem? I penso en el temps. Les relacions. La pell. La digitalització. El moviment. I la necessitat de la presència.
Per a mi aquesta parada forçada s’ha convertit en un temps d’introspecció. Pensar i moure’m des d’un altre lloc. Estudiar i llegir llibres fantàstics que s’acumulaven per les setmanes de viatges. Temps per aprendre que, apartant el sofà i la taula, encara trobo espai per ballar. Temps per descobrir meravelles online i per riure veient segons quins tutorials. Temps per caminar pel bosc tan aviat com hem pogut sortir fora i per veure brotar els arbres dia a dia. Temps per a acostumar- me a noves eines digitals de relació. Temps per a trobar a faltar molt a tothom. Temps per a trobar faltar la pell i enyorar desesperadament la presència real dels altres.
Temps per trobar a faltar la dansa compartida. Perquè per a tots els que treballem amb el moviment, el canvi de rutina durant el confinament ha estat brutal. La dansa té una part molt íntima, de recerca física. Però també té un component fortament social, col·lectiu, perquè entrenem, assagem i ballem amb els altres. De cop, tot això no hi era.
Durant aquest temps de confinament s’ha posat de manifest com de necessària és la cultura per a la salut emocional de tots nosaltres. Imaginar, somniar, jugar, ballar, són parts fonamentals d’allò que ens fa ser persones lliures. Llibres, pel·lícules, sèries i documentals, concerts i enregistraments d’obres escèniques (dansa, teatre, òpera, etc.), és on molts de nosaltres hem trobat vies de sortida entre les quatre parets de casa. Han estat els espais on sentir que l’horitzó es feia una mica més gran durant una estona. I molts de nosaltres també hem compartit peces i miniatures per aportar el nostre granet de sorra.
La dansa, el moviment, tenen un paper clau en el benestar de les persones. Són un llenguatge universal i molt antic. El primer ritme surt de dins. És el batec del cor. I és l’instint. El moviment ens connecta amb la nostra part més visceral, i també amb la nostra memòria. I per tant, amb els nostres desitjos de futur. Perquè el cos ho guarda tot, ho memoritza tot. Tot allò que hem viscut està enregistrat als nostres músculs, als ossos, als teixits connectius… I ens parla de qui som. I de qui podem ser.
Crec que per això la gent és tan feliç quan balla. Moure’ns ens connecta amb quelcom molt profund. És un gest primitiu i molt directe. Molt clar en les sensacions que ens produeix. I generalment, quan compartim l’experiència, encara en som més de feliços. Per això un ritme té tanta potència, perquè s’hi pot sumar tothom.
Moure’ns en moviments senzills o tremendament sofisticats, ballar a l’estudi, a l’escenari, al carrer, a casa o a la pista de ball… Moure’ns i mirar com un/a altr/a es mou. Moure’ns amb algú altre. Moure’ns en companyia d’un/a altre/a. Commoure’ns.
Un dels eixos principals del meu treball de creació és la relació entre l’individu i el grup. La identitat, la col·laboració, els desacords, la suma de forces. Qui sóc jo? Qui ets tu? Qui som quan esdevenim “nosaltres”? On ens trobem i on tenim desencontres? A on es fonen els nostres límits? Què sorgeix quan compartim propòsit i anem tots a una?
I fem la reflexió i arribem a certes respostes a través d’un moviment que generalment és de molta proximitat i de contacte. D’entramats de cossos que s’emboliquen com un nus impossible i es desemboliquen per volar plegats. Compartim pell, pes, forces, inèrcies, suports i pressions que es modifiquen. Diria que, bàsicament, fem tot allò que la crisi del covid-19 ha posat en entredit.
Això, és clar, em genera moltes preguntes…
Haurem d’evitar el cos de l’altre d’ara endavant?
Haurem de ballar en la distància?
En cas que si, durant quant de temps?
Com seguiré amb el meu llenguatge coreogràfic?
Haurem de treballar tots online?
Es pot substituir el cos?
Es pots substituir la presència?
I la vivència col·lectiva?
Seguirem visionant espectacles individualment des de casa?
Què significa escènic?
Què significa en viu?
Aquest temps de confinament ens hem digitalitzat tots. Les pantalles s’han convertit en finestres al món durant moltes hores al dia. Però no només per connectar-nos amb mons llunyans, sinó a vegades amb mons tan propers com la pròpia família. Tot ha entrat dins la pantalla. I tots hem entrat dins la pantalla.
Però, i el contacte? I el temps de les relacions? I la velocitat de la paraula?
Han canviat?
Quin eco en queda quan apaguem la pantalla?
Pensant en tot això i més, ara que parlem força d’opcions de fer streamings d’espectacles o de plataformes d’arts escèniques online, encara em sorgeixen moltes preguntes. És que penso des del cos. I el temps del cos és més lent que el de la paraula, sobretot quan cala.
Els llenguatges escènics i audiovisuals són diferents, connecten amb nosaltres d’una altra manera, i també és diferent el viatge. Opino que caldrà tenir molta cura de com gravar i transmetre les propostes escèniques, perquè les estarem portant a un suport per al qual no han estat creades. O almenys no ho estaven fins ara. Em pregunto: recrearem una proximitat amb l’espectador i semblances amb el moviment de la mirada? Com serà per als intèrprets actuar amb un públic que no és visible a l’espai? Potser estarem hibridant a formats nous i llavors les creacions també hauran de canviar? Potser tot suma?
Amb tot, busquem maneres de sentir proximitat i de compartir…
…perquè realment la proximitat ens fa molta falta…
…i compartir ens és vital.
Al cor de les arts vives hi ha la presència, l’experiència en l’aquí i l’ara. Entre els intèrprets i el públic. Les arts escèniques són espais rituals, espais per a l’experiència compartida. El teatre o el carrer són punts de trobada de gran intensitat en què els intèrprets i el públic sentim com l’altre respira. Com ens movem a escena i com ens movem a les cadires. Notem les accions, els silencis. La suor. La pell com vibra. I hi ha un diàleg.
Crec que, en vista com de necessària ha estat la cultura durant el confinament i vista la necessitat de proximitat que tenim, ens és molt necessari que els espais escènics obrin les portes aviat. De forma gradual, trobant les maneres que ho facin possible. I és que ens cal que la dansa, el moviment, les arts en viu tornin a ser presents en el nostre dia a dia.
Sobretot perquè a nivell personal i social ens és vital tenir espais on emocionar-nos junts. I l’ara i aquí en són imprescindibles. El cos i el moviment són imprescindibles. Per a saber qui som. Per a sentir-nos i escoltar-nos. Entrar en diàleg. Imaginar els possibles. Posar-nos a la pell o a les sabates dels altres. Per a moure’ns i commoure’ns. Compartir. I moure’ns junts.
