Penso que la situació que estem vivint ens està col·locant uns límits físics tan extrems que no havíem viscut mai fins ara i posa en evidència que el cos, l’espai i les relacions i comunicacions a través d’aquests medis són una necessitat vital que tenim per a funcionar com a éssers humans que viuen en societat.
També s’ha fet evident la capacitat extraordinària d’adaptació que tenim i la possibilitat de seguir l’activitat a través de les eines tecnològiques, fent de la comunicació virtual el nostre eix de supervivència social i econòmica.
Però això no és suficient. Com a professional de l’art del moviment, més que mai, reafirmo la meva creença en la necessitat i importància de la nostra tasca dins la societat. En un món hipertecnològic, la presència i el cos són l’única àncora per a retrobar l’equilibri que ens fa humans, éssers amb un cos com a vehicle principal de la nostra existència. Poder compartir l’espai, el contacte físic, deixar que la intel·ligència del cos, la intuïció i els sabers corporals ens guiïn en la nostra manera de comunicar-nos, de generar una pràctica artística, però també educativa i social, és més que mai posat en valor.
No podem substituir-ho tot per una pantalla. Podem fer-les servir, però no seran suficients.
Penso que les crisis sempre poden aportar una transformació de l’estat de les coses, i espero que aquesta crisi sanitària, un cop hagi passat, generi un impuls transformador que permeti adonar-nos de quines són les coses importants i reestablir un equilibri en el funcionament social on l’art i, en especial, les pràctiques corporals, comencin a ocupar el lloc que es mereixen.
M’agradaria molt que en un futur proper la dansa entrés de manera curricular a les escoles, que les programacions d’arts escèniques poguessin multiplicar els seus escenaris, no necessàriament en teatres, sinó en tot tipus d’espais i contextos. M’agradaria que es pogués acompanyar als pacients hospitalitzats amb practiques com el Reiki per a mitigar el seu dolor… M’agradaria que les mans toquessin molt més, que es cossos poguessin moure’s molt més i que comencéssim a valorar de quina manera ocupem els espais, com circulem, com ens relacionem…
Potser semblarà una utopia, però m’agradaria encarar una catàstrofe com és una pandèmia mundial en termes d’oportunitat. Perquè penso que no ens queda cap altra opció, o avançar, transformar, projectar un futur millor… o deixar-nos morir.
Mireia de Querol (Big Bouncers i Group LaBolsa)
Resposta de la ballarina i creadora Mireia de Querol a la pregunta:
La pandèmia de la COVID-19 ha suposat un abans i un després en les nostres vides i ha col·locat el cos en un espai de fragilitat i d’amenaça constant, de manera que les relacions entre les persones i l’espai que ocupen cobren un relleu especial. Des d’aquesta consciència, de quina manera podem llegir avui el teu treball (la teva obra artística o de pensament) i quines possibilitats de desenvolupament veus per a la dansa?
