Jo tinc clar que hi ha coses que ni puc, ni vull fer online. La dansa no és cinema. Tothom parla de canviar, però tampoc no es tracta de canviar per canviar. Després de dos mesos, quan vaig poder sortir una cosa que em va xocar van ser les segadores de gespa tallant tota aquella herba que havia crescut.
Em plantejo com canviarà la presencialitat i si l’economia ens obligarà a tals transformacions que faran perillar la continuïtat de l’art en viu, o si ens obligarà a entendre’l diferent a com l’entenem ara.
Allò presencial, allò real, mou coses que a la pantalla no es noten, una part del que fem no arriba a passar a través de les pantalles, la transmissió de l’energia de cos a cos no es produeix, i jo vull conservar la idiosincràsia de la dansa i les relacions que crea, que no existeixen en pantalla. La capacitat de transformació que es produeix en directe tant en teatre com en dansa és el que les fa úniques.
Penso, que potser hi ha qui ha llençat la tovallola molt ràpid per adaptar-se a la nova situació i per subsistir. I ho entenc. Jo tinc clar que hi ha coses que ni puc, ni vull fer online. La dansa no és cinema. Podríem dir que el videodansa és el que està més a prop del cinema, però no és dansa, és un llenguatge audiovisual en sí. En les noves circumstàncies em podria posar a fer videodansa, però no estaria fent dansa.
La peça que presentarem la temporada 2020-2021 tracta de la mística, de la relació d’allò humà amb allò diví. El nucli del treball, la idea, no ha canviat arrel de la pandèmia; el que serà inevitable és el que quedarà als cossos dels ballarins després d’aquesta crisi.
Mai no he volgut fer política de forma directe en les meves obres, ni donar un missatge social. No és la meva manera de fer. Això no vol dir que no es filtri poèticament, i en aquest cas, que el que vivim és tan potent, pot passar que es toqui sense que es formuli conscientment, perquè als intèrprets i a tot l’equip, com a tothom, ens està afectant la situació.
Tothom parla de canviar, però tampoc no es tracta de canviar per canviar. I, potser peco de pessimista, però diria que no n’estem aprenent prou. El primer dissabte que vam poder tornar a sortir al carrer, després de dos mesos, una cosa que em va xocar van ser les segadores de gespa tallant tota aquella herba que havia crescut, i que, com tota la natura, quan no li hem fet nosa, s’ha tornat exuberant. Només pensem en recuperar el que teníem abans. La consciència d’un canvi real encara no ha arribat. El canvi ha de venir, no perquè ens hi obliguin, sinó des de dins, a partir de la defensa del que cadascú sap fer. I fer-ho a consciència. Si el que sé fer és ballar, ballo. Si la única opció és que la dansa es converteixi en cine, sense desmerèixer a ningú, ara mateix prefereixo fer-me jardiner.
Andrés Corchero
Resposta del ballarí i coreògraf Andrés Corchero a la pregunta:
La pandèmia de la COVID-19 ha suposat un abans i un després en les nostres vides i ha col·locat el cos en un espai de fragilitat i d’amenaça constant, de manera que les relacions entre les persones i l’espai que ocupen cobren un relleu especial. Des d’aquesta consciència, de quina manera podem llegir avui el teu treball (la teva obra artística o de pensament) i quines possibilitats de desenvolupament veus per a la dansa?
