Autora: Bàrbara Raubert
Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l’edat, i tot això i allò. (Vicent Andrés Estellés)
El punk mai no ha desaparegut del tot, ja ho deia el Met Museum de Nova York en la seva exposició de la temporada passada. Però hi ha molts tipus de punk: el punk polític londinenc, el punk musical americà… i després el punk amable i amb humor. D’Alcoi, vaja, aquest poble tel•lúric i ple de sensibilitat artística que ha vist néixer Sol Picó. I si el punk va sorgir primer a Anglaterra per posar cara al desencís, Sol Picó va aparèixer a Barcelona el 1988 per posar cara, cos i moviment a una dansa nova, feta d’acció i comunicació, però també marcada per un món d’homes i porqueria que el disseny i la festa cosmopolita casi camuflaven. Menuda com poques però energètica com la que més, es feia notar: de nit a les dicoteques i de dia a La Fàbrica de Norma Axenfeld i Toni Gelabert, on fou becada. A partir d’aquí va començar a crear espectacles de carrer vestida amb bosses d’escombraries, cinta de chatter negra per tapar-se els mugrons i una poblada barba postissa amb la que reivindicava la força i la presència femenines.
Però, de quina feminitat parlem? Ni de la feminista ni de l’hiperfemenina. Perquè ni un Planeta basura (1997) ni la Barbie superestar (2003) podrien definir l’original personalitat de Sol Picó, qui sempre ha fugit d’increpacions directes sobre aquest tema. En realitat, sobre qualsevol tema, la coreògrafa s’ha mantingut voluntàriament allunyada de converses intel•lectualoides. Com a persona d’acció que és, sempre ha deixat que els fets parlessin per si mateixos, com quan el 1994 creà companyia amb Pia Mazuela i, l’una des de l’escenari i l’altra des de l’oficina, van desplegar tota la vitalitat en un tàndem imparable que ja ha fet vint anys, malgrat les tempestes que han assetjat el camí els darrers temps i que les han obligat a repensar l’organització del seu propi espai de treball.
Per al coreògraf anglès Wayne McGregor, les sabatilles de punta són una metàfora del poder femení. Però quan Sol Picó va decidir calçar-se-les i ballar flamenc no ho va fer amb aquesta idea al cap, ni tampoc per cap interès multiculturalista, sinó per pura espontaneïtat. Havia fet la carrera de clàssic i de ball espanyol al conservatori Óscar Esplà d’Alacant abans de submergir-se en la dansa contemporània. En aquell instant de revelació, poc sabia que el collage d’aquelles dues disciplines es convertiria en la seva marca més directa -un invent fotogènic però que ningú s’ha atrevit a repetir perquè la còpia seria massa evident-, i que la durien per mig món, per molta por que li fes pujar a l’avió.
L’espontaneïtat de Sol Picó es mostra en qualsevol ambient i situació; també ha marcat la seva relació amb els espectadors, àvida de contacte, de comunicació, de sacsejament en totes les direccions. A l’estrena d’El llac de les mosques (2003), on acabà escaiolada i convidant al públic a escriure-li al damunt, les llàgrimes li brollaven com una font, i una emoció humida calava fins a les darreres files, no calia baixar fins a l’escenari per notar els seus efectes.
En general, en canvi, Sol Picó no busca el plor sinó el riure, que és la manera intel•ligent de plantejar els arguments més peluts. Amb bombes escèniques que trenquen estereotips melodramàtics, molta malícia i encara més humor, la seva narrativa parteix de la mirada interior en íntima relació amb l’entorn, i acostuma a mostrar una posició incòmode dins un món que es mou per l’estira i afluixa dels seus habitants a més dels xocs constants amb les màquinotes que ells mateixos han creat i que sovint prenen vida pròpia.
Ben acompanyada tothora, Sol Picó ha buscat personatges d’altres móns per compartir l’apassionament. Amb el músic Carles Santos, amb l’actor Sergi López i amb la música de dues gamberres exgamberes com Mireia Tejero i Mercè Ros. També és mítica la col•laboració amb Israel Galván a Paella mixta (2004), dins el període feliç en que el Teatre Nacional oferia residències de dansa. Aquell encontre va significar la descoberta del bailaor cubista per a la nostra ciutat i, per a ell, l’entrada de ple en l’escena contemporània, on des d’aleshores s’ha mogut com peix a l’aigua. En la mateixa obra hi participaven David Climent i Pablo Molinero, més tard convertits en Los Corderos.
Sol Picó destaca sobre la resta dels seus contemporanis per l’energia bruta amb la que és capaç de convertir cada actuació en un ritual de tribu matriarcal. En vint anys a penes s’ha desviat d’una línia d’experimentació basada en el treball físic, plàstic i argumental ben lluny de la no dansa i de la dansa teatre que tant han operat en el nostre país. Fidel a la seva potència concentrada, vitalitat animal i dispersió visual, ha apostat per fer la seva pròpia contemporaneïtat xuclant dels experiments del teatre físic de companyies com la Fura dels Baus, per a qui va crear les coreografies de Dadle Café i XXX, o del teatre de carrer i grans objectes com els de Kike Blanco de La Danaus, amb qui es va emparentar en obres com la de les torres metàl•liques de D.V.A. (1999) o de les excavadores d’Amor Diesel (2002).
Destralera amb ganes, Sol Picó igualment mostra una delicada saviesa en els canvis de ritme i en el focus de la seva mirada. La imatge del seu darrer espectacle –Memòries d’una puça (2012)- dins una ampolla de vidre, com un missatge a la deriva que busca el lector atent, era la cara oculta d’aquesta dona canó. Sempre a punt d’explotar.
WEB COMPANYIA
BIBLIOGRAFIA
Rosita BOISSEAU, Panorama de la danse contemporaine, Collection HC, París, 2006.
VVAA, La Caldera, el llibre 1995-2013, LiquidDocs, Barcelona, 2013.
Dick HEBDIGE, Subcultura: El significado del estilo, Paidós Iberica, 2004.
ALTRES LINKS D’INTERÈS
(Roberto Fratini al blog de Centdanses, sobre «La maledicció de la bellesa»)
http://centdanses.mercatflors.cat/6-la-bellesa/
(Web Premis Max)
http://www.premiosmax.com/dyn/conoce_los_premios_max/palmares/ficha_candidato.php?id_seccion=15&id_candidato=24580
(Human Sex, de La La La Human Steps)
http://www.youtube.com/watch?v=mRt5Y439dvU
(Las Gambas)
(D.V.A. de Sol Picó i La Danaus)
http://www.youtube.com/watch?v=qJv798_bFio
(Exposició al Metropolitanrk, Punk: Caos to Couture)
http://www.metmuseum.org/exhibitions/listings/2013/PUNK
(La Fàbrica)
http://www.liquidmaps.org/users_fichas_items/index/494/412?return=%2F
(Los Corderos)
http://loscorderos.wordpress.com/
